Ara que alguns comencen les vacances i voltaran amunt i avall de càmping, sigui per Catalunya, Europa o el sud-est asiàtic, he trobat alguns materials interessants i innovadors. La majoria disponibles des de fa temps a botigues d’esports d’Estats Units, com REI, però potser a través d’algun distribuïdor es poden trobar aquí. I segurament Decathlon deurà fer coses similars… De fet, els preus d’aquests productes són majoritàriament prohibitius, però potser algun dia… I que hi podríem afegir el fogonet de càmping que carrega mòbils i altres dispositius, que publicava la setmana passada.
La primera, és l’Exped Ergo Hammock Combi (379$) una hamaca per dormir penjat dels arbres, però que inclou matalàs, toldo per la pluja/sol i mosquitera. Per la seva construcció, també evita que els mosquits et puguin picar a través de l’hamaca, ja que no hi toques directament.
El segon article interessant ENO DoubleNest Hammock (69 $), és un altre tipus d’hamaca però en el sentit oposat, minimalista i lleugera per portar plegada a la motxilla i poder utilitzar en qualsevol lloc, sigui a la platja a la muntanya, un llac, al mig d’un parc o ideal fins i tot pel menjador de casa. I en aquest cas, aquesta és per a dues persones. Feta de material nylon transpirable que li dóna la lleugeresa i resistència suficient alhora que evita la suor.
El tercer article interessant és la cadira REI Flex Lite (69,50 $) que utilitza un sistema exclusiu de pals de tenda iglú molt lleugers i que permet plegar-se en una petita bossa. Es monta i es desmonta ràpidament i està feta d’un material d’assecat ràpid per si es queda a l’intempèrie en dies de pluja. I aquest article es pot acompanyar d’una taula de càmping, també plegable, Camp Time Roll-A-Table (78$), pels que busquen una mica més de confort en les seves sortides. Ideal per transportar-la i per guardar-la a casa. Soporta fins a 45 quilos, que hauria de ser suficient per un ús normal d’una taula de càmping.
I el cinquè article és un que ja havia mencionat alguna altra vegada, el sac de dormir Exped DreamWalker 650 (467$), que incorpora tot un seguit d’innovacions per a resoldre situacions quotidianes del càmping i el muntanyisme. Com pot ser llegir a la nit sense haver-se de descordar o fer més fàcil llevar-se i sortir caminant, amb el sac posat, al lavabo a les tantes de la nit a 10 sota zero. Aquesta versió és la d’alta gama, preparada per suportar temperatures de fins a -30º.
Aquest vídeo explica totes les seves funcionalitats i és ben pràctic… llàstima d’un preu desorbitat. Al trekking de Torres del Paine (Patagonia) m’hagués anat de meravella.
La travessa Petrópolis-Teresópolis és un clàssic nacional de les travesses i muntanyisme, considerada per molts la travessa més espectacular de Brasil. Amb més de 30 km d’extensió, la travessa del Parc Nacional de la Serra dos Órgãos exigeix una preparació física i l’equipament adequat, ja que les condicions poden empitjorar en qualsevol moment. Hi ha uns trams més tècnics o de major confusió on es recomana anar-hi acompanyat d’algú que conegui bé la zona. La travessa normal es fa en tres dies, però si es va amb una motxilla lleugera, un frontal, roba d’abric i menjar suficient, es pot fer en un dia (entre 10 i 12 hores). És el nostre repte.
Es recomana fer-la en aquest sentit pel fet de què els trams tècnics són més fàcils d’encarar així que a l’inversa i per la bellesa del paisatge, sobretot en la primera pujada que vas veient tota la Serra i carena davant.
El primer bus de Rio de Janeiro a Petrópolis surt a les 5:30, arribem a allà a les 6:45 i n’agafem un altre fins a Correa i d’allà el darrer fins a Bonfim. Encara caminarem 45 minuts fins arribar a l’entrada del Parc Nacional on començarà la travessa. Cal pagar una entrada i signar un document de responsabilitat, ja que controlen tothom que hi entra i a partir del juliol de 2013 les restriccions i limitacions seran majors per evitar la massificació. Caldrà fer reserva prèvia els mesos més concorreguts, que són juny i juliol ja que no fa tanta calor i hi ha menys probabilitats de pluges.
1a Etapa Bonfim – Morro do Açu
El recorregut comença amb una forta pujada, passarem dels 900 als 2200 metres d’alçada. Quan ja s’abandona la part més boscosa i després de descansar al mirador de la Pedra do Queijo, segueix la pujada fins a la carena. Es va resseguint tota la cresta, pujant i baixant algun coll, fins dalt. La boira ens va impedir veure tota la vall, i els dies ben assolellats es pot veure fins al mar de Rio.
Els Castelos do Açu són un grup de roques amb unes formes arrodonides curioses. Aquí hi havia molt de fang i la roca del terra estava tant mullada que va ser inevitable aterrissar i pelar-me el braç i el genoll. La gent normalment dorm al refugi que hi ha aquí i es lleva ben dora al dia següent per gaudir d’una sortida de sol espectacular. Nosaltres no ens podem entretenir i dinant amb 15 minuts, seguim la travessa.
2a etapa Morro do Açu – Pedra do Sino
Jo pensava que aquesta etapa, la més llarga, seria més planera. Ja havíem assolit alçada i segons el mapa són uns 17 km fins a l’altre punt també a la mateixa alçada… però ningú m’havia dit que entremig hi havia tantes valls que calia anar baixant i tornar a pujar!! El problema és que al haver plogut tant els dies abans i ser un terreny molt de pedra llisa, era molt fàcil relliscar. Tot i que la boira ens anava acompanyant a trossos, de tant en tant es podia veure el paisatge esplèndid de la zona. No s’assembla gens a cap altra part de Brasil, estem a més de 2000 m. d’alçada, i tot i que no és la zona més alta, que és el Pico da Neblina (2993 m.) a l’Amazones, és una de les zones més altes.
A part de pujar i baixar les valls i relliscar per les parets de perdre, aquesta és la part on és més fàcil perdre’s i on hi ha dos passos tècnics. El primer, “Elevador” és una paret de roca que cal pujar agafant-se a uns suports de ferro com si fos una escala però sense poder-se assegurar… Un cop a dalt, continua la pujada fins al peu de la Pedra do Sino, on s’ha de baixar una canal d’uns 5m. Recolzant-se entre dues roques, i després pujar resseguint tota la base de la roca, amb el precipici a l’esquerra i una petita canal de pedra. Just a dalt hi ha una pedra més gran que obstaculitza el camí, el “Cavalihno” i que s’ha de passar fent el cavallet o rodillo. Aquesta foto no és meva però es veu millor la perspectiva. Un cop d’alt, només queden 10 minuts per arribar al cim de la Pedra do Sino, però al estar ple de boira i mullat seguim la ruta, que ja comença a baixar.
3a etapa Pedra do Sino – Barragem
Ara comença la baixada fins a Teresópolis, però abans hi ha el 2n refugi, on es dorm la 2a nit en la ruta de ters dies. Aquí lloguen tendes i si no hi ha lloc a dins, pots dormir a la tenda. Nosaltres ens abriguem i seguim; són les 16:00 i si tot va bé a les 19:00 ja serem baix.
Aquest tram final, on ja s’acumula molt d’esforç i cansament, és tècnicament senzill però quan comença la foscor i amb un terra ple de fang i pedres soltes, requereix molts concentració. L’última hora, ja negre nit, es fa mooolt llarga… tinc un peu encara mullat de fang i ple de sorra i els genolls comencen a protestar. Però ja hi som, en 9 hores i 45 minuts hem arribat al final del recorregut. Els altres dos companys ja havien fet aquesta travessa entre 5 i 10 vegades, amb grups i de moltes maneres diferents. Però al ser només tres i anant lleugers l’hem pogut acabar en menys temps de l’esperat.
Val molt la pena, el paisatge és espectacular. El clima pot canviar sobtadament en qualsevol moment i cal anar preparat per una bona tempesta. A la nit la temperatura pot baixar bastant, és hivern i estem a més de 2000 m. d’alçada.
Ara a descansar!
BONUS
Acaben de publicar aquest espectacular vídeo enregistrat amb un petit cuadricòpter de la sortida del sol des del cim de la Pedra do Sino el mateix dissabte que hi vam anar, però que nosaltres ja no vam veure per la boira. Màgic i espectacular!
Doncs des de fa uns dies els de Google ja han publicat l’accés al Grand Canyon a través de google maps street view, després de rastrejar-ne la zona amb excursionistes dotats de la motxilla fotogràfica “The trekker“. Tots els detalls en aquest post del blog de google.
El LifeStraw va ser l’invent de l’any 2005 segons la revista TIME i és que presenta una solució innovadora al filtratge d’aigua, sense necessitat de productes químics ni bateries. Té una durada aproximada de 3 anys o equivalent al filtrat de 1000 litres d’aigua. Ha estat utilitzat arreu del món en situacions extremes però sobretot té molta utilitat en aquelles zones de difícil accés a l’aigua potable.
Si bé aquest sistema té molts avantatges (lleugeresa i resistència) l’inconvenient és que dificulta extreure aigua i emmagatzemar-la, ni que sigui en una cantimplora. I és que no sempre trobaràs un riuet d’on agafar aigua quan tinguis set… Per això en activitats d’excursionisme segurament serà més pràctic l’ampolla que porta el filtre incorporat. I un sistema ja molt més car, la bomba manual de filtrat portàtil. Aquests sistemes tenen l’avantatge que no afegeixen cap producte químic a l’aigua i per tant no en modifiquen el gust. Les pastilles de iode, també molt efectives, l’alteren considerablement.
El 14è dia de Jomson (2720 m.) a Kalopani (2530 m.). Un del grup ja vola fins a Pokhara i els demés seguim. Portem més de 140 quilòmetres i els cansament es va acumulant… sobretot per haver de caminar per la pista amb els jeeps, vent i molta molta pols. Fins que no es creïn els camins alternatius, cosa que portarà anys perquè val molts diners traçar-los i senyalitzar-los i tenen pocs recursos, aquesta part del trekking no és recomanable. Estaria bé que a mesura que obren carretera o pista, anessin construint el caminet… molta gent ja no fa aquesta part i els pobles per on anem passant es queixen de la caiguda en picat de visitants… i són molt atractius i interessants de visitar (motiu pel qual seguim a peu).
A Kalopani trobem l’hostal més barat de la ruta, a part dels que hi dormíem de franc. 80 Rupies l’habitació doble, 0,4€ per cap!! I per primera vegada, veiem l’Annapurna I i una espectacular posta de sol sobre seu.
El 15è dia, de Kalopani (2535 m.) a Rupsechhahara (1500 m.). Tot i que podríem haver continuat fins a Tatopani, dividim l’etapa en dos per parar a un petit poblet, de 3 cases, al peu de la cascada Rupse. Ja som pràcticament els únics que caminem en aquesta part final del circuit però val molt la pena seguir travessant i visitant cada poble. Hem deixat el fred i l’alçada enrere; el clima i paisatge més tropicals tornen a aparèixer.
El 16è dia de Rupsechhahara (1500 m.) a Tatopani (1200 m.) és el darrer dia que caminem!! Hem escurçat la part final del recorregut per agafar un bus i arribar a Pokhara el dia gros del festival Tihar. No farem les dues últimes etapes i no veurem el mític Poon Hill i Ghorepani, però també estalviem una dura etapa d’ascens de 2000 m. I després de tants dies caminant, ja ens decantem més per la part cultural i viure el festival. És una etapa molt curta i de baixada… però amb molta calor!!
Hem passat dels -12 als +30 graus en pocs dies. Tatopani és un poble molt tranquil, al costat del riu, i famós per les piscines termals… un gran regal per després de tants dies de caminar, de fer i desfer la motxilla i sobretot de carregar-la tantes hores… Tots els muscles del cos ho agraeixen. Sense cap mena de dubte, ha valgut MOLT la pena. Una experiència única i fascinant, amb l’equilibri perfecte entre cultura, natura i socialització.
El festival, que dura tres dies, ja ha començat. I a Totepani, tothom surt al carrer per veure les interpretacions de cant i dansa que els ballarins portaven temps assajant. N’hi ha de tradicionals i de modernes, karaoke i percussió, petards i cerimònies…
El 12è dia, descans a Muktinath (3800 m.). Després de l’esforç del dia abans i al no tenir cap pressa, dediquem un dia de descans a aquest poble del regnat de Mustang. Muktinath és un poble de peregrinació, tant per budistes com per hinduistes. Visitem els temples i la gent que ha vingut expressament, es banya 3 vegades a l’aigua gelada que baixa directament de la neu de les muntanyes que ens envolten, per purificar-se. Hi ha el temple de Vishnu Jiwal Magi.
Per visitar la part superior de Mustang, cal un permís especial (i molt car), però no per visitar els pobles del voltant, Purang i Jhong, que visitem a la tarda. Queden a una hora i mitja a peu i al quedar apartats del recorregut estan aïllats. No hi ha visitants i la gent et mira encuriosida i t’acompanyen pel carrer. El paisatge típic d’aquesta zona (Mustang) és més desèrtic i pedregós, conegut com a plateaus tibetans… molt impressionant!! A Muktinath, els preus del menjar ja tornen a ser normals, i al arribar-hi jeeps, el poble no és tant, tant tranquil com els anteriors.
El 13è dia de Muktinath (3800) – KagBeni (2800 m.) – Jomson (2720). Torna la controversia de la carretera… toca compartir camí amb els jeeps que fan de taxi entre els diferents pobles. El problema és que de moment no hi ha camí alternatiu i la polseguera és considerable. El paisatge és desèrtic fins a Kagbeni, on apareix un gran oasi a la llera del riu, ple d’arbres fruiters i cereals. Per passar per Kagbeni t’has de desviar i es fa bastant volta… però val la pena. Després del te, 3 hores més fins a Jomson resseguint el riu. Però feia tant de vent que semblava la travessa del desert, i enlloc de camells érem un grup de matats, traginant les motxilles sota la tempesta de sorra. Jomson ja és la tornada a la civilització: busos, motos, jeeps… i l’aeroport!!
Aquí hi ha molta gent (degut a que la ruta és la mateixa que la carretera) que ja agafa un avió o un bus directa fins a Pokhara. Anys enrere hi havia el trekking de Jomson que era una ruta que feien els que no volien fer tot el circuit sencer, i pujaven des de baix fins a Jomson o Muktinath i tornaven a baixar. Decidim que seguirem caminant, fins a Tatopani, just abans del darrer ascens per arribar a Pokhara a temps pel festival.
El 10è dia, de Yak Kharka (4000 m.) a Thorang Phedi (4450 m.). Un dia també tranquil, per anar-se aclimatant a l’alçada. Hi ha gent que puja directament a High Camp (4850 m.) per avançar en el tros final del dia següent, però es supera amb escreix el màxim de desnivell acumulat diari i les possibilitats de patir símptomes de mal d’alçada agut creixen exponencialment. Alguns de nosaltres, un cop arribats a Thorang Phedi, hem pujat a High Camp per aclimatar, fer un te i tornar a baixar a dormir a baix. Els dos llocs estan completament plens i no és fàcil trobar habitació, tot i que sempre t’encabirien a un lloc o un altre… com per què et facin tornar enrere :) I ara si, si tot va bé ja només queda el tros final d’ascens, pujar fins als 5.450 m. i travessar el Thorung La Pass, considerat el pas més alt del món.
Vam passar la tarda jugant a cartes amb gent de tot arreu; una cosa implícita al fer una ruta tan popular, és que coneixes moltíssima gent de diferents països. I a dormir dora que toca matinar!!! Estic encantat amb la jaqueta de plomes i el sac que vaig llogar. Tot i ser falsificacions, la qualitat tèrmica és perfecte, i el sac que deia -20, realment pots dormir amb màniga curta a 4 C i perfecte.
L’11è dia, 31 d’Octubre, l’etapa reina: Thorang Phedi (4450) – Thorung La Pass (5450) – Muktinath (3800m.). Volíem llevar-nos a les 5 i començar a caminar a les 6, per evitar el fred de la matinada i el camí gelat… però un portador ens avisa que es preveu mal temps i molt vent i que la majoria de grups començarà a caminar a les 3 de la matinada… Però fa tant de fred que no sabem que és millor, si morir congelats a mitja nit, o trobar els forts vents i neu que es preveuen… Hem passat deu dies de sol, sol, sol, increïbles… caminant amb pantalons curts i samarreta, i just el dia del pas, anuncien mal temps! Al final comencem a caminar abans de les 5, és fosc i fa molt fred. Com que tot el recorregut fa pujada, de seguida el cos es termoregula. No surt el sol, i a les 9:30 arribo a dalt, la temperatura és de -12 i comença a nevar bastant. L’únic dia complicat de tot el trekking i el temps no acompanya. A aquesta temperatura, tothom es fa fotos ràpidament i s’amuntega a la barraqueta a prendre te. La sensació de fred, amb el vent, la neu i la manca de sol, és molt més freda. Però alguns tenen temps i poca feina, per treure’s la samarreta i fer-se una foto mig despullats…
Un cop a dalt, toca un llarg descens fins a Muktinath… la part més pesada del recorregut. Neva sense parar tot el descens i els trossos gelats són complicats. L’aigua de beure es congelava durant tot el dia i era complicat anar-se hidratant. Just al començar la baixada t’adones que portes 11 dies caminant per arribar fins aquí, carregant la teva pròpia motxilla, aclimatant quan tocava i sense necessitar diamox… Molts dies pensant si l’alçada ens deixaria pujar tranquils, si aguantaria el pes de la motxilla muntanya amunt a aquesta alçada… i de sobte et trobes allà dalt, sota les banderes tibetanes, enviant els millors desitjos i energia a tot el món… buuufffff pell de gallina!!!
Si alguns ens ha portat unes 8 o 9 hores, a d’altres més de 12 i a mesura que avançava la tarda, creixa el gruix de neu al terra, augmentava el fred i tota la roba començava a quedar xopa… però arribem a Muktinath, Hostal Mona Lisa, impressionant posta de sol, amb un bon sopar i dutxa d’aigua calenta a gas!!
L’itinerari recomanat, diu que després del dia d’aclimatació a Manang, toca seguir, però el 8è dia ens el prenem de descans; rentar roba, llegir, jugar a cartes, visitar el temple de Bragha, el llac de Manang… A Munji hi ha un monestir on en aquests moments les monges estan fent un període de retirada de 3 anys, 3 mesos i 3 dies sense contacte amb el món exterior i sense parlar. I jo, em vaig perdre tornant de l’excursió del Ice Lake i vaig anar a parar a un pati del monestir enmig del bosc, on una monja resava. Va intentar ajudar-me amb senyals cap on havia d’anar per tornar al poble, ja que no podia parlar… i més o menys, entre matolls i rierols vaig arribar a baix. No sé si hauré trencat el seu procés d’aïllament… aix!!
És interessant veure com el sol, a part de cremar la pell, s’utilitza molt sovint per a les dutxes, fer energia i bullir l’aigua amb els forns solars. Tenen greus problemes de desforestació a l’utilitzar els arbres per cuinar i per les estufes, i estan intentant potenciar altres recursos. En un hostal, utilitzaven excrements secs de Yak per fer anar l’estufa.
Cada dia, a les 15:00 els metges voluntaris de l’Himalaya Rescue Association fan una xerrada gratuïta a Manang sobre el AMS (Acute mountain sickness), el mal d’alçada agut. És molt interessant per conèixer els símptomes greus del mal d’alçada i reaccionar a temps… doncs a 5500 m. un edema pulmonar o problemes cerebrals podrien tenir conseqüències importants si no es reacciona correctament. Cada any moren persones per aquestes problemàtiques i derivades, però no ha mort mai ningú que assistís a la xerrada… i sovint són aquests qui han d’ajudar o aconsellar als qui no hi ha assistit i segueixen pujant tot i els símptomes greus d’AMS. El Diamox és un medicament que s’utilitza per atacs de cor però es van descobrir uns efectes secundaris que ajuden a alleugerir el mal d’alçada (accelerar la respiració,…). Hi ha gent que ho pren com a prevenció, des dels 2500 m. cada 12 hores, o es pot prendre com a tractament quan ja es presenten símptomes (tot i que triga unes hores a fer efecte).
El novè dia, de Manang a Yak Kharka (4000 m.) és un dia tranquil i de tràmit. A aquestes alçades, el problema és dormir bé… malsons i despertar-se cada dos per tres és molt normal; i a l anit fa fred fred fred!!!
Ara comparteixo habitació amb el Dani (de Vió – Pirineu Aragonès), que ja havíem conegut fa uns dies, perquè en Michel, que era el meu company fins ara, va seguir caminant sense quedar-se un dia més a Manang.
A partir d’aquí, la gent ja es comença a acomular i concentrar, i sembla una mica romeria… tota la gent que has anat trobant durant nou dies, ara es concentren aquí. N’hi ha de molt interessants però també d’insopurtables, que tracten a la gent local (cuiners, cambrers…) de manera molt desagradable. Al cap de l’any passaran per aquesta regió 70.000 excursionistes de tot el món, els francesos són el grup majoritari. Si a la Patagonia podíem veure aigua de qualsevol rierol, aquí ni pensar-ho. Les pastilles de iode són el millor potabilitzador d’aigua, però fins que no t’hi acostumes, semblen xupitos de betadine. Es pretén evitar que 70.000 persones comprin entre 3 i 5 ampolles d’aigua envasada al dia perquè en un dels països més pobres del món, el reciclatge no és la preocupació principal i per tant molts d’aquests envasos queden al riu, o llençats per a qualsevol lloc. A més a més, cada 2 o 3 pobles s’ofereixen fonts d’aigua potabilitzada per reomplir les cantimplores. Amb l’alçada, es recomana veure uns 4 o5 litres d’aigua el dia, i cal començar de bon matí i no parar de beure en tot el dia, ja que molts no estem acostumats a beure tant.
