A 85 km al sud de Natal, hi ha la Praia da Pipa, un altre lloc paradisíac del Nord-est Brasiler. “La banda del Gaucho” (els brasilers que ens hem conegut a l’alberg) vam llogar un cotxe, tot i tenir bastants problemes i al final, o posava la fiança amb les meves targetes de crèdit, o no hi havia excursió, i ja eren les 11 del matí… doncs au, tots 5 atapeïts cap allà. Al veure la carretera, els accidents i com anaven els camions… vaig decidir no patir més per la fiança i que fos el què hagués de ser.

Pipa és un poble petit però mooolt xulo i unes platges espectaculars… hi ha la Bahia dels Golfinhos (dofins) que volten per la platja molt sovint, però just quan hi vam anar dormien…

Platges amb piscines naturals fetes entre la roca, allotjaments amb hamaques a peu de platja, molt surf, etc. Molts albergs i ambient animat… un altre lloc on no m’importaria venir a viure-hi…

Mentre dinàvem vaig sentir “mira el gall, el gall és el marit de la gallina”, i era la Montse, una noia de Manresa, que li explicava al seu fill de dos anys. Vaig estar parlant amb aquesta parella de catalans que han viscut un any i mig a Pipa i ara viuen a Natal, i em van explicar que precisament a Pipa hi ha una comunitat important d’espanyols, però molts relacionats amb el mal ambient… “y no hace falta decir nada más”. És ben trist que en aquests llocs “paradisíacs” hi trobin el refugi delinqüents i maleantes estrangers…

… i aquí segueix sense nevar…

Doncs sabia que venia a la platja però no tant… i m’agrada!! El dia a dia a la platja del Nord-est de brasil és mooolt “animada”.

Natal té un “morro”, una espècie de cap que entra mar endins, format per una gran duna, que estan cobrint de vegetació per evitar el total deteriorament… i la part de sorra que es veu, ara està tancada, però fa 10 anys la gent s’hi llençava.

Ja vaig dir que aquí ningú estira la tovallola… tot és para-sol i xiringuito… i llavors tota la quantitat de gent que passeja per la platja venent de tot!!! Núvols de sucre, gambes, crepes, pinxos de carn (i després hi ha passa de vòmits a la ciutat… clar!), el peix dels pescadors, pareos, artesanies, camises blanques, ulleres de sol, aigua de coco, caipirinhes i licors, fruita, quadres artístics, menjars variats, tatoo henna, massatges,…

Interessant també la quantitat de nois joves que porten un carretó amb una ràdio de cotxe, dos altaveus potents, subwoofers, i venen cd pirates… seria el top manta brasileiro, que posen la música a fondo i et permeten escoltar les cançons abans de comprar el CD, i alhora animen l’ambient!!

(surfing dutxa)

I clar, tot això sobre artefactes varis, que han d’empènyer per la sorra… i es converteix en una competició de preparats/derivats de carros amb rodes de bicicleta, per veure qui el té més adaptat al terreny… tot i que els que porten fogons i xemeneia, tenen mooolta feina a moure la barraqueta..

I el surf!! avui hem llogat una taula i hem estat “pegando ondas” una estona cadascú… això de fer surf amb aigua calenta és increïble!!

Per dinar, el més normal és el “prato feito” que vol dir, una barreja del què tenen fet a la cuina… a un preu molt econòmic. Un plat combinat amb arròs, amanida, pasta i mongetes, i la carn o peix a triar entre el que tinguin… per una mica més de 2 euros, surt a compte!! I al bar del Junior (el  Brasiler que va viure fins fa poc a Tarragona), é óptimo!

Em va cridar l’atenció als autobusos urbans, que van plens a vessar, com la gent que està dreta deixava la bossa, la carpeta o els trastos a les cames de la que tenien asseguda davant, amb tota normalitat, o fins i tot qui estava assegut li demanava per aguantar-li i veies com a mesura que anava pujant gent, tothom ho anava fent… homes, dones, joves i grans. Un gest de cortesia inimaginable segons a on!!

I la música que he triat, de Banda Calypso, una de les formacions famoses que vam anar a veure ahir en directe.

La llebre i la Tortuga

Un dia una llebre es burlava de la lentitud al caminar d’una tortuga. La tortuga, rient-se’n, li va replicar:
- Pot ser que siguis més ràpida, però jo et guanyaria en una competició.
I la llebre, totalment convençuda de que alló era impossible, va acceptar el repte, i van proposar a la guineu que proposès el camí i la meta.

A l’arribar el dia de la cursa, van començar les dues alhora. La tortuga no va deixar mai de caminar a pas lent però constant, avançava tranquila cap a la meta.
En canvi, la llebre, que va sortir molt ràpida, al veure com n’era d’enrere la tortuga, va aturar-se a descansar pel camí,i es va quedar adormida.

Quan va despertar, no va saber veure on era la tortuga per darrera seu i, espantada, va veure com la tortuga estava apunt d’arribar a la meta. Va còrrer i còrrer tant com va poder, però no va poder fer res per avançar la tortuga, i així fou com la tortuga es proclamà vencedora.

font: totcontes

Relacionat amb aquesta faula, xerrant amb el brasiler que vaig conèixer aquí Natal, que ha viscut molts anys a Europa, vam estar parlant molt de les possibilitats de Brasil, del seu desenvolupament, i del totxo… i de com molts inversors europeus venen aquí a invertir o fer negocis, animats també pel bon temps i ambient, i sobretot per la crisi d’allà que els obliga a explorar mercats. Però molts patinen de llarg, i s’embarranquen de valent en negocis i inversions amb poc sentit comú, tal i com estan les coses…

L’Europeu té una altra lògica, i creu que de cada operació que fa n’ha de guanyar el 500% o així (o bé és així com s’hi ha acostumat en els últims anys…) i s’està demostrant que s’equivoca. En aquest cas, en els negocis aquí, sovint el marge de benefici és menor i possiblement el temps de resposta diferent. No es pot voler fer un megarestaurant “estil europeu” per a europeus, si la gent d’aquí té altres costums, perquè ara per ara qui omple els bars i restaurants són la gent d’aquí… i una inversió de 200.000 euros es veurà, en pocs mesos, arruinada. I passa igual amb els grans edificis d’apartaments… el promotor pensava que seria el “pelotazo” del segle i que això el trauria del seu ofec, però per finançar-ho necessitava que els negocis li anéssin bé a Europa i s’ha enfonsat… i ara es troba amb un edifici enorme parat i feina a sortir d’aquest merder… pura especulació que li ha explotat a les mans…

Qui vol fer negocis aquí, ha d’adaptar-se al país i acceptar el seu funcionament, la seva lògica, el seu ritme…

“Els lents i estables guanyen sempre les carreres” (+ info)

Ho sabia… jo en una vida anterior anava i tornava CADA DIA de l’escola amb una frugoneta Volkswagen T2 com aquesta… i això explicaria moooltes coses

Havia sentit moltes coses sobre la (in)seguretat a Brasil… i molta gent em recomanava que vigilés, que anés alerta, a l’aeroport també tothom dient que millor no portar rellotges… però la veritat és que de moment, i toco fusta, no he tingut cap problema… i que així segueixi.

Però em va cridar l’atenció com ho viuen els propis brasilenys (a Fortaleza i Natal). La majoria de blocs de pisos, tenen una torre de vigilància que fa cantonada amb un complert sistema de càmeres de seguretat i un porter que va obrint i tancant la porta (les 24h) als veïns de l’edifici… Suposo que això ho tenen els edificis grans que s’ho poden pagar.

Les cases individuals, eleven murs de més de 2,5 metres d’alçada, i a dalt hi posen punxes de ferro, malles amb espines i fils electrificats per dificultar-ne l’accés… i realment fa impressió veure tanta protecció en aquest sentit, que genera al visitant, més inseguretat o sensació de que la situació pot ser una mica més perillosa, de la que es tindria si no fos així…

Sembla que els atracaments i assalts a cases particulars poden produir-se, i per això tanta prevenció en aquest sentit.

I a més a més, la majoria de cotxes (sobretot a Fortaleza) porten els vidres tintats de negre… completament tots. Tot i que no és legal utilitzar un tintatge de més del 70% (que ja és pràcticament impossible veure a l’interior) hi ha gent que encara el posa més fosc… i a part de protegir de la radiació solar, el principal motiu és que els possibles assaltants no sàpiguen si dins el cotxe hi va una dona sola, una senyora gran amb el nét o una colla de 5 capoeiristes… I és que també hi ha carrers i zones on a la nit són freqüents els atracaments en semàfors o al mig del carrer…

En canvi, tot i que són nivells de seguretat mooolt diferent, contrasta amb aquesta desconfiança i prevenció, que per llogar una taula de surf no et demanen ni el carnet, ni el nom ni res… pagues 5 o 10 Rs i te la donen.

A un lloc et treuen la pistola i a resar… i a l’altra com a molt et perseguiran una estona per la platja…