Baños és la capital dels esports d’aventura d’Equador. Un petit poblet a 3,5 hores de Quito, envoltat de volcans, cascades, rius i molt verd. Per desgràcia, el mal temps ens va impedir poder veure el Volcà Sangay…

L’excursió típica que et porta per totes les cascades, costa només 5 dòlars i dura migdia llarg, a bord de la “chiva” que al principi quan vam veure un cartell de “paseo en chiva 1 dolar” pensàvem que era una cabra, pe`ro no, són aquests vehicles adaptats (il·legal del tot), que han collat uns bancs de fusta al darrera d’un camionet i així hi poden pujar 20 o 30 turistes

De fet, el poble es diu Baños de Agua Santa; i és que sembla que l’aigua del manantial fa miracles… per si de cas, en vaig veure una mica. Hi ha moltes llegendes i històries miraculoses de curacions i salvacions, algunes d’elles escrites a la paret de l’església.

Per sort, la cascada Manto de la novia, ara s’ha desdoblat en dos i és espectacular, però quan això va passar, va ser degut a una forta tempesta que va desbordar el riu i va baixar una tromba d’aigua que es va endur un hostal que hi havia a la llera del riu, tres dies abans d’un pont festiu que tenien reservat complert… per sort quan va passar no hi havia ningú; ni els 300 joves que havien d’anar-hi acampar aquell cap de setmana.

La Posada del Arte és un hostal increïble, portat per una família de Chicago, amb molt bon esmorzar (acabaré rodolant i segueixo amb aquest ritme d’esmorzars), i totes les habitacions molt ben cuidades i decorades; la llar de foc a la sala d’estar (i en algunes habitacions) que no hi falti! I és que volíem anar al Palace, jejeje però estava desmantelat del tot!!

I abans de marxar, no podia deixar passar l’oportunitat de saltar d’un pont de 100 m. d’alçada, ja que a Nova Zelanda hi ha el més famós del món però que és molt més car. Increïble la sensació!! Uiuiui

I una imatge de la nit de Quito, des de l’hotel, a la Plaça Santo Domingo.

Les famoses guies Lonely Planet tenen una publicació de “viajar con hijos”… però no en vaig trobar cap de viatjar amb pares… de fet no era necessària però mai se sap com pot anar

Però si quan tens 13 o 14 anys només esperes fer-te gran per anar de vacances amb els amics, tenir cotxe, etc. arriba una edat (uiuiui que transcendental) que torna a venir de gust viatjar amb els pares. I com que hi ha pares i pares, i viatges i viatges, cada cas és un món.
I quan uns pares de que de petit ja t’han portat amunt i avall amb una tenda de campanya, però que a més a més ja t’han fet néixer a un altre país, i que després t’han deixat la llibertat de viatjar on i quan volgués, segurament viatjar amb ells serà sempre un plaer.

La guia de viatjar amb pares hauria de donar consells i recomanacions, llocs destacats, aspectes a tenir en compte… però no és necessari. Si bé hi ha activitats que ja no es poden fer o allotjaments que l’esquena ja no tolera (segur que és l’esquena?), o caminates infinites, la majoria de coses es poden fer amb tota normalitat… fins i tot un trekking a la selva amazònica!

Sempre cal afegir-hi una dosi de paciència, dues de bon humor i molta calam i tranquil·litat. Els viatges són per passar-ho bé i no per estar discutint tot el dia.

Així que no desaprofiteu el temps i ni que des de petits volguéssiu viatjar sols, treure’s el carnet i marxar amb cotxe, potser no és tard per tornar-ho a fer. En el meu cas, immillorable!!

I si, hi falta també una germana, però amb ella i els amics, ens trobarem més endavant!!

p.d: i jo, com si tingués 6 anys, li segueixo preguntant al meu pare… “i això per què és així?” jejejeje

Un altre paradís natural és Mindo. El petit poble a hores de Quito, casa de milers de colibris de tot tipus i infinites papallones de colors.

Una bona manera d’explorar la zona és a cavall o baixant amb pneumàtic pel riu. La caminata a les cascades també val la pena. Es creua el riu amb una gàbia de ferro, a 120 m. d’alçada, impulsada pel motor d’una nissan vanette, permetent veure els boscos tropicals des d’un punt de vista espectacular… amazing! I quan més camines, més tranquil·litat a la següent casacada, ja que la gent es queda a la primera o segona que s’hi pot arribar amb cotxe. I si et queden 12$ hi ha circuits de canopy; tirolines varies per passejar d’arbre a arbre (que no vaig fer).

Casa Cecília és un acollidor allotjament tot de fusta, al costat del riu i amb ocells que s’acosten a la finestra…

I he trobat aquest vídeo a youtube sobre les papallones de Mindo:

Aquest és l’article que vaig escriure al Blog de Catalans pel món, parlant de la vida en un hostel/alberg.

———————————

Per moltes diverses raons, no sempre he estat allotjat a casa d’amics o de contactes (la intenció principal durant tot el viatge), i en aquests casos, els albergs són una de les millors alternatives. Ja fa molts anys que vaig descobrir aquest estil d’allotjament, els anomenats “hostels” arreu del món. Hi ha diferents associacions internacionals (per exemple Hi Hostels) a les quals s’hi afilien els que volen, i ofereixen així descomptes, reserves “online”, etc.

Hi ha “hostels” més grans que altres, escampats per tot arreu; al centre de grans ciutats o en petits pobles prop d’algun atractiu natural o turístic; amb habitacions compartides de 15 persones o privades per a parelles o individuals; amb bany compartit o no, cuina d’ús públic, sales comunes i alguns fins i tot amb piscina, bar i WI-FI gratuït la majoria. Alguns inclouen esmorzar (al Brasil amb molta fruita de tot tipus) i d’altres fins i tot el sopar. Alguns tenen televisió i sofàs amb milers de DVDs, altres hamaques i intercanvi de llibres, jocs de taula, bicicletes o planxes de surf…

Però sobretot són microcosmos que reprodueixen un patró concret, en un entorn o context molt diferent. És a dir, de portes endins, poques coses et situen en el país o ciutat on et trobes: hi ha gent de tot el món, el menjar acostuma a ser internacional i les festes, barbacoes o nits de pizza i cervesa 2×1 són típiques a qualsevol lloc. El personal que hi treballa acostuma a parlar diversos idiomes i “en general” els preus són similars.

I aquesta “fortalesa” enmig d’una realitat totalment diferent m’ha cridat l’atenció. Evidentment aquests microcosmos no el formen els edificis, sinó les persones i el seu comportament… N’hi ha que realment viuen dins d’aquesta bombolla i n’hi ha totalment al contrari… Per mi, el més interessant és que permet a cadascú, en funció dels seus interessos i manera de ser, de l’estat d’ànim, del temps que faci o de les persones que es coneguin, obrir-te més o menys a la realitat exterior. És a dir, és un lloc còmode per dormir i deixar els trastos, per passar tot el dia fora coneixent i interactuant amb la realitat exterior. I si algú busca una seguretat, tranquil·litat o aïllament, sap que té un espai on recloure’s.

A mi, m’agrada que puguis utilitzar la cuina (nevera, fogons, estris…); si bé a vegades estalvies diners, hi ha llocs on surt més a compte menjar un plat del dia en qualsevol restaurant o parada de carrer que fer-t’ho tu mateix… Dos dies està bé, però de seguida es fa pesat l’arròs amb pollastre per dinar i sopar… i el fet de poder cuinar el que vulguis no té preu (fer una bona amanida, iogurts…).

He conegut gent de tot tipus!!! Alguns hi viuen en lloc de compartir habitació o llogar un pis; treballen, estudien… i viuen a l’alberg. D’altres s’hi estan dos o tres mesos jaient pels sofàs de dia i sortint de festa de nit… d’altres treballen com a recepcionistes a canvi de dormir-hi de franc… d’altres s’hi estan un dia i segueixen el camí… però poques vegades, a part dels treballadors, hi trobes gent del país. He conegut parelles amb fills de 6 i 8 anys viatjant durant 6 mesos, i que al matí després d’esmorzar feien els deures a la sala comuna de l’alberg, mentre algun altre viatger els hi feia preguntes en un altre idioma, o una senyora neozelandesa de 78 anys que havia decidit anat 3 mesos a aprendre castellà a l’Argentina i viatjava sola d’alberg en alberg.

A Natal , Ushuaia , Puerto Natales , illa de Pasqua , Tilcara i San Pedro de Atacama, vaig estar en albergs molt petits, que funcionaven com a família. Esmorzàvem tots junts a l’única sala comuna, fèiem excursions junts, compartíem festes i activitats, ens dèiem bon dia i bona nit cada dos per tres… i els treballadors/propietaris formaven part d’aquesta comunitat i et coneixien pel nom. Però per exemple, al que vaig estar a Buenos Aires i al Chaltén, uns albergs enormes, eren més tipus industrial; moltíssima gent, ningú es coneix, ningú se saluda, cadascú al seu rotllo… una mica la diferència com si fossin pobles o ciutats.

A Pucón vaig estar en un alberg on només érem dos hostes (després del terratrèmol van baixar en picat les visites), i estava com a casa: una habitació de 12 llits per a mi sol, un bany per a mi sol… “óptimo”!

Així que, tot i que durant el viatge intento buscar sempre familiars, amics i contactes a cada país, quan no és possible, m’agrada entretenir-me observant la gran diversitat de gent que passa pels “hostels”. Una manera econòmica i interessant de viatjar, apta per a totes les edats!

Foto 1: Hostal Mihinoa, illa de Pasqua
Foto 2: Hostal Backpackers San Pedro Atacama
Foto 3: Hostel Do Porto, Salvador de Bahia

Després de 8 hores de 2 busos, arribem a Puerto Barantilla, on una canoa ens espera per portar-nos a Liana Lodge l’allotjament del projecte Selva Viva que té per objectiu protegir aquest territori de l’Amazònia equatoriana en perill per les empreses de fusta i de petroli. Anem a parar aquí a través dels 6 graus de separació, ja que una dona que viu al nostre poble, va passar molt anys a aquesta zona, hi té família, etc. i ens hi posa en contacte.

El lloc és increïble!! Unes cabanes de fusta al mig de la selva, al costat del riu Napo… El menjar és exquisit, fet amb productes de la zona i els treballadors són locals. Excursions i activitats variades per conèixer la natura, cultura, fauna i tradicions dels seus habitants (plantes, animals, humans, fongs,…).

Una caminata a través dels grans boscos, fins al Seibo monumental, que acaba a la reserva d’animals AmaZOOnico, on intenten retornar al seu hàbitat, aquells animals ferits o interceptats del contraban d’animals exòtics. Els que no es poden tornar al seu hàbitat (per estar mutilats, lloros amb les ales tallades, o per haver estat domesticats) els hi construeixen un gran espai tancat i es queden allà, cuidats el millor possible.

Vam visitar plantacions de cacao, plàtans, cafè, pinya,… el fruit del cacao ens va sorprendre! És molt dolç i res a veure amb la xocolata, que s’obté de les llavors d’aquest fruit un cop assecades. Vam provar l’art de caçar amb servatana (llençar dards amb una canya de fusta de 2 m.), que els guaranies que viuen a un dia a peu d’aquí selva endins, encara utilitzen (però ells de 4 m.). I veure ocells varis, insectes, termiters, grans granotes, monos, taràntules, etc. són el pa de cada dia.

El 10 d’agost de 1809 va començar un procés relacionat amb el procés d’independència del país i fi de la governança espanyola a Quito. L’any 2010 1810 van tenir lloc uns fets tràgics, contra dirigents i líders polítics, que van desencadenar una sèrie de revolucions que van acabar portant al país a l’indepèndencia dels espanyols.

Aquests dies ho rememoraven intensament… i és que es van cometre bastant atrocitats…

“Los fundadores de una revolución casi nunca logran el fruto de sus sacrificios: nosotros sabemos que vamos a morir, pero el castillo queda prendido ¿y quién lo apaga?”