L’autor del següent vídeo es fa aquesta pregunta “és possible ser feliç”, després de 5 setmanes viatjant per Chile i la Patagonia… amazing! Una bona recomanació, com sempre, d’en Marc Serena
És possible ser feliç?
El Sol arreu del món
El Sol és una estel situat al centre del sistema solar. El sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com a la majoria del Mediterrani, o femení, com a l’Àsia, per exemple. Sol tenir relació amb el gènere que té la paraula en cada llengua.
Simbolitza la llum i el poder. En l’alquímia es relaciona amb l’or i s’escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que a l’astrologia).
En molts indrets va ser venerat com un déu. A Egipte era Ra i va ser el primer culte monoteista. Al panteó de la mitologia grega era Apol·lo. També és una divinitat important a les cultures precolombines d’Amèrica. (wikipedia)
Argentina, Bariloche y 7 lagos
El vídeo de la ruta dels 7 llacs (Vila la Angostura, etc.) i les vistes des de dalt del Cerro Campanario.
Argentina, Bariloche
Bariloche és una de les ciutats més importants de la regió dels llacs d’Argentina, la més poblada dels Andes Patagònics. I un dels punts turístics per excel·lència del país. De fet, perquè faltava un mes per a començar la temporada d’hivern, que sinó hagués tingut moltes dificultats per resistir-me a quedar-me tres mesos aquí treballant a la neu… però mai se sap! Les 30 hores de bus des de Calafate van ser més o menys distretes amb pel·lícules i un canvi de vehicle de matinada al mig de la carretera.
Encara viatgem amb els 5 que ens vam conèixer al trekking de Torres del Paine, i hem llogat un cotxe per visitar la ruta del 7 llacs, que et porta per dins de boscos i parcs, vorejant diferents llacs, fins a San Martín de los Andes, passant per Villa la Angostura. La tornada, per la mítica Ruta 40, 300 km fins a Bariloche amb una impressionant posta de sol.
La Kangoo que vam llogar, era 7 places, però els dos seients extra que van posar al darrera no semblaven del tot oficials… Al sortir de San Martín, control de gendarmeria. Buscaven drogues i ens van registrar bosses, fer baixar del cotxe… just quan em tocava conduir a mi… però res més.
Al dia següent, ja ens separem; uns cap a Buenos Aires, uns cap a Mendoza i jo cap a Chile. Vaig aprofitar el dia per pujar al Cerro Campanario, que diuen que és una de les millors vistes del món… i després una ruta amb bicicleta per diferents llacs, fins a Colonia Suiza; un poblet igual igual que Suïssa!! De fet, tot el paisatge entorn a Bariloche és molt alpí i diferent a la típica pampa patagònica que teníem fins ara.
I de Bariloche, altra vegada cap a Chile, a Pucón.
Argentina, Calafate y Perito Moreno
El Calafate és la ciutat més propera per veure el Glaciar Perito Moreno, que és un dels més coneguts no només per la mida sinó perquè és dels pocs al món que no disminueix. Cada dos anys aprox. el glaciar arriba a tocar la terra que té davant, dividint el llac Argentina en dos trossos. Quan l’aigua acumulada al braç esquerra puja de nivell, comença a exercir una pressió sobre el tros de gel que connecta el glaciar amb la terra i el va desgastant fins que el típic arc que es pot veure a moltes fotografies, es trenca. Un moment molt esperat per tots els habitants i milers de turistes que hi viatgen només per veure aquest espectacle. Els canvis de temperatura i l’escalfament global estan començant a alterar aquests cicles i no se sap segur si després d’aquest hivern que comença, es formarà un dic prou gros com per crear l’arc novament…
Nosaltres vam sortir de Puerto Natales (Chile) molt dora al matí, per arribar al Glaciar i poder fer la volta de rigor…
Algunes fotos del camí, sortint el sol just a la frontera de Chile i Argentina:
I aquí algunes fotos del Glaciar Perito Moreno:
El Cóndor:
I acabada la ruta pel glaciar, un altre bus cap al Chaltén… un dia llarg. Al Chaltén, la capital nacional del Trekking i on hi ha el pic Fitz Roy, el mal temps que va fer durant dos dies ens va impedir fer res de res… boira, molta pluja, fred i neu… cap tipus de visibilitat de les muntanyes… només GRAN esmorzar a la Wafleria i el consol de les postals i les fotos de les muntanyes que podem trobar a Internet:
Font: Wikipèdia
I per acabar, la postal de Torres del Paine:
Argentina, molt lluny de tot arreu!!
Entre el Calafate i El Chaltén, en mig del no res… la Patagonia Argentina… molt lluny de tot arreu :)
Chile, Torres del Paine (2)
Dia 3
Com que haviem avançat dues hores l’itinerari previst pel dia 3, tenim l’oportunitat de seguir caminant amunt, fins al coll que es forma entre el cim de l’Espada i La Hoja, a l’alçada de la Aleta de Tiburón, dues hores per sobre del mirador del Valle Francés. La vista és realment espectacular però l’ascensió és matadora. Podem veure les Torres des de darrera, així com el llac que es forma al centre d’aquest circ ple de glaceres i tarteres. Però toca tornar, desmuntar les tendes i seguir baixant… fins al campament Los Cuernos. Ha estat un dia molt llarg però hem pogut arribar molt més amunt del previst i ha valgut molt la pena. Hem estat de sort ja que el noi de califòrnia, l’irlandès i jo teníem un ritme similar i això ens permetia avançar bastant cada dia, i poder fer alguna excursió més quan arribàvem al campament i ja havíem muntat les tendes. I aquí a Los Cuernos vam sopar al Refugi i mentre sopàvem ens van avisar altra vegada del problema dels ratolins. S’han convertit en una plaga en la majoria de campaments, i foraden tendes, bosses, motxilles i tot el que troben per agafar el menjar. De fet, teníem tot el menjar en bosses de plàstic dobles i penjat amb fil de pescar dels arbres, sense que cap branca hi toqués, i només una hora després ja hi havia ratolins voladors que s’hi llençaven i ens havien començat a foradar les bosses… s’han adaptat al medi i es mouen entre les branques com micos… i a la nit els vas sentint pel costat de la tenda… una mica molest, si. Aquí ens va ploure una mica a la nit, però poca cosa… el temps ens ha acompanyat trencant tot tipus de previsions optimnistes.
Dia 4
El què pensàvem que seria un dia molt llarg i feixuc, el vam passar bastant bé amb un sol radiant. I abans de començar a caminar, vam poder veure un mussol que just acabava de caçar un ratolí; well done man! Avui es tracta de pujar del Campament Los Cuernos fins al Campament Las Torres. La recomanació és dormir a aquest campament, ja que el mirador de les Torres queda a menys d’una hora i llevan‘t-se dora al matí, es pot arribar dalt quan surt el sol i, si hi ha sort, veure la il·luminació vermellosa tant característica. Però com que el dia era esplèndid i vam arribar abans del previst, vam pujar a veure l aposta de sol i fer algunes fotos amb el cel serè, per si de cas… ja les tenim! Els dinars, sempre a base de barretes de cereals i fruits secs… de fet, cada hora o cada dues hores, fèiem petites pauses per picar una mica i seguir abans de no agafar fred. En tot el parc, es pot veure l’aigua dels rierols sense haver-la de clorar, ni bullir ni filtrar, i això et treu una gran preocupació de sobre. Pots veure aigua sempre que vulguis sense haver-la de portar a sobre!! A molts pocs llocs es donen aquestes condicions, i és d’agrair.
A la nit ens vam tornar a torbar amb les noies i el noi canadenc… la que va ser la nit més freda de totes!! A les 4 de la tarda ja es veia el baf al respirar i per dormir, tota la roba posada, el gorro, el polar… i els ratolins rondant per fora!!
Dia 5
Ens llevem a les 6, carreguem les motxilles amb el sac, la màrfega, el fogonet i l’esmorzar i pugem fins al mirador a veure sortir el sol. El cel és espectacular, i miraculosament, durant dos minuts s’obre una escletxa que il·lumina les torres amb el to vermellós de l’alba, i que de seguida es torna a tapar. Dins dels sacs, fem cafè i esmorzem morts de fred però gaudint d’un espectacle únic. Aquí es nota qui va anar a la xerrada i qui no… qui passa fred i qui no. Fins que a les 8:30 es posa a nevar lleugerament i toca tornar a baixar, recollir les tendes i desfer el camí fins a la Hosteria las Torres, on un bus ens portarà a l’entrada del Parc i d’allà un altre fins al poble, Puerto Natales. Pel camí, un parell d’ocells pica-soques, el típic pájaroloco es para davant nostre a foradar pins sense parar :) Així que hem acabat tot el recorregut proposat, amb algunes excursions extres.
Si algú s’anima, hi ha la possibilitat de fer una estada de voluntariat al Parc, per cada 11 dies d’estada, 4 de lliures, amb allotjament inclòs a la Hosteria Las Torres; fent tasques de senyalització, conscienciació, etc. AMA Torres del Paine.
(Totes les fotos de Torres del Paine aquí i en presentació aquí)
Chile, Torres del Paine
Hi ha moltes maneres de visitar el Parque Nacional de Torres del Paine, però la informació que durant dues hores et donen a la xerrada gratuïta i oberta que cada dia organitzen els guies d’Erratic Rock, et posa en situació… i per molt que hagis caminat, no està de més conèixer les situacions extremes que es poden donar a la Patagonia i alguns consells per adaptar-s’hi. Per exemple, aquest estiu rècords de vents de 185 km/h. que portant una gran motxilla tomben a qualsevol excursionista. Et preparen per a les pitjors condicions que et pots trobar al parc, que pràcticament són: molt de vent, pluja i fred… molt fred.
Per tant, cal preparar la motxilla pensant que plourà i que les fundes de pluja no serveixen per res si es tracta de caminar 8 hores sota una tempesta. Igualment, les capelines o “ponchos” tampoc tenen gaire utilitat quan fa molt vent… Cal portar roba i calçat de recanvi, ben protegit en bosses de plàstic, de manera que es tingui un equip de roba de caminar, de dia, brut… i un equip net, de nit i sec. I alhora, també protegir el sac, la tenda i el menjar ben aïllat. I la roba Gore-Tex, que va molt bé, tampoc aguanta 6 hores de caminata sota la pluja, ni per la impermeabilitat ni per la irrespirabilitat de la suor (tested in Patagonia)… o sigui que millor guardar-la com a roba seca per a les tarda/nit. Et diuen que et preparis per anar tot el dia xop i amb els peus mullats… Però a nosaltres, tot i el fred, els grans núvols i la mica de neu, només ens ha plogut una nit i poquet o sigui que sempre hem estat relativament secs :)
Si es pensa en fer la ruta en 5 dies i acampant, cal portar tot el menjar necessari, el fogonet… Hi ha alguns refugis, el que permet fer la ruta amb una petita motxilla (nosaltres vam acordar fer la curta de 5 dies, itinerari anomenat W per la forma que ressegueix al mapa, pel nostre compte i acampant). El Circuit complert, dóna la volta pel darrera i es triguen entre 8 i 10. I si cada llibre aconsella seguir un itinerari concret, jo explicaré el que vam fer nosaltres, que segueix la W en sentit contrari a les agulles del rellotge. Ara, al ser abril, tot i començar el fred, encara es pot acampar, el clima és bastant estable i al ser temporada baixa hi ha molt poca gent.
A la reunió, es facilita a la gent que va sola agrupar-se i perdre la vergonya… però com que es fa cada dia a les 15:00 i acaba a les 17:00 toca espavilar-se per llogar el material, comprar el menjar, el ticket de bus… El sac de dormir, que serà l’element que realment ens aïllarà a la nit, com a mínim ha de ser (sobretot ara a l’abril que fa més fred) de -5 o -10 i evidentment el que portàvem no servia ni de cobrellit. La màrfega i la tenda, suficientment resistent per suportar tempesta i forts vents. I un recanvi de gas per persona (aprox.); l’olla, plats i tassa i coberts. I quan tot això ja està fet, a dormir i llevar-se aviat.
Així doncs, explicaré una mica l’itinerari al llarg dels 5 dies tot i que hi ha mil maneres de visitar tot el parc, nosaltres hem seguit aquesta, anant pel nostre compte amb els consells d’alguns guies que porten els últims 7 anys acompanyant cada setmana, de novembre a març grups de persones a fer aquesta ruta. De fet, a l’estiu, hi ha dies que entren 1000 persones nova al parc cada dia… amb l’acumulació i saturació que això pot arribar a suposar en una reserva d’aquestes característiques.
Per cert, l’expedició la formem un noi canadenc, un noi de Califòrnia, un irlandès que viu Nova York, dues noies de Nova Zelanda i jo.
Dia 1
Sortim de Puerto Natales a les 7:30 i a les 10:00 ja som a l’entrada del Parc, cal pagar l’accés al parc i seguir amb el bus fins al “port” del llac Pehoé, per travessar el llac. Comencem a caminar a les 12:30 aprox. des del refugi Pehoé. Pugem caminat fins al Glaciar Grey i ens arribem al mirador del glaciar. Pel camí, aturats al mirador que hi ha entremig, veiem un cóndor andí aturat a la punta del penya-segats que tenim al costat i mirant mirant, emprèn el vol, passant per davant nostre volant majestuosament… quedem impressionats de veure aquesta au tant de prop i volant amb tanta elegància. És l’au per excel·lència en la majoria de països andins i en forma part de l’escut de molts d’ells.
El campament, que també té refugi, és al costat del llac Grey, amb els icebergs que es van movent, caiguts de la glacera. La posta de sol entre icebergs no té preu… Es nota el fred i la nit és molt molt freda. Així que després de sopar partida de cartes internacional al refugi. Per primera vegada posem a prova els sacs. Dormim dos a cada tenda i costa adaptar-se al fred i al terra dur.
Dia 2
El menjar és una altra cosa que cal considerar, no pots portar tot el què voldries per menjar, ja que carregar-ho pot suposar uns quilos extres gens recomanables… així que l’esmorzar principal és… sopa!! Aaaaaah havia esmorzat molts coses però mai sopa jejeje i aquí en portava d’espàrrecs i de pollastre. Però els americans, no van deixar l’oportunitat de portar oatmeal (cereals) i barrejat amb llet en pols i barretes energètiques, donava consistència a l’aigualit cafè i sopa.
La idea era retornar fins al Refugi Pehoé i pujar fins al campament italià. Arribem allà a les 4 de la tarda i gent que hem trobat pel camí, ens comenta que hi ha molts ratolins i que han tingut problemes amb el menjar… com que anem bé de temps, decidim continuar dues hores més fins al campament Britànic i dormir allà més tranquil·lament. De fet, estem sols, nosaltres i un noi chilè. Les noies, no van dormir en tota la nit pel fred i decideixen dormir al refugi i escurçar l’excursió fent un tros enrere amb la barca.
Pel camí, el highlight del dia és veure dos espectaculars allaus del Glaciar del Valle Francés, al peu del Paine Grande. Portàvem estona sentint retronar la muntanya i moure’s tot el gel però veure en directe com es desplomen murs de gel al mig del pic és impressionant! I a la nit, un cel estrellat igualment espectacular… que s’acompanyava amb whisky calent seguint la recepta irlandesa, aproximadament.
Suposo que les fotos expliquen millor que jo en paraules, els colors i els paisatges de tardor a la patagonia…
Per cert, moltes gràcies per tots els comentaris i anar-me acompanyant en el viatge!!
Argentina, Ushuaia Glaciar Martial
L’alberg Los Cormoranes, Ushuaia, era com un refugi de muntanya. Petit i acollidor, que obligava a interactuar amb la gent que arribava i la que marxava, hi viu el noi que es vesteix de presoner al port i que es guanya la vida amb les propines dels turistes que venen en els grans creuers… tot un personatge.
El Glaciar Martial, és l’atractiu natural més proper a la ciutat… a només 7 km, amb un telecadira que permet l’esquí (a l’hivern) i les passejades a l’estiu. Però a l’abril tanca per manteniment i toca caminar. L’ascensió a la glacera no és difícil i ara que encara no ha nevat gaire, la major part del camí està sense neu. La vista és molt xula, i al ser tardor, els colors…. els colors!!!!
Sembla mentida, però el fet de tenir el teu propi termo, et fa partícep de la seva cultura d’una manera increïble i de seguida et pregunten, “Viste, tu mateas?” i jo “claaaaro!! querés?” i ja está, a xerrar! És un acte de socialització, de prendre’s la vida en calma, de relax, de gaudir de la vida… jejeje així que tot i que sembli que carrgues un trasto tot el dia amunt i avall… és alguna cosa més :)
I com que la meva germana es queixa que no em veu a les fotos, he fet alguns equilibris per sortir en alguna d’elles… estic bé!! :)
Ara, ja des de Puerto Natales (Chile), a l’alberg Erratic Rock preparant el trekking al Parc Nacional de Torres del Paine. Aquest és el lema:
“Somos guías, somos escaladores. Nos gusta dormir en tiendas de campaña y beber del hielo derretido. Nos encanta el aire libre. Creemos en ir un paso más y ensuciar nuestras mochilas. Salimos en busca de aventura y nunca regresamos. Hemos creado sólidas raíces en la Patagonia. Nos adherimos a los principios de No Dejar Rastro. Creemos que todo viaje comienza con un solo paso y creemos en la gente por encima de las ganancias. Por encima de todo, creemos que todo esto tiene mucho sentido”
De fet, organitzen cada dia a les 15:00 una xerrada oberta a tothom explicant tots els detalls del trekking, el material necessari, les rutes, etc. i facilitant que la gent es trobi i s’organitzi en grups… gratuïtament.
I ara si, desconnecto completament uns dies, no sé encara quants… porto menjar i un fogonet, una tenda i un sac de dormir. Hi ha gent que fa el recorregut W en 4 o 5 dies i gent que fa tot el Circuit, en 8 o 10… ja es veurà.
Argentina, Ushuaia i Terra del foc
Doncs ja porto uns dies a Ushuaia, a punt per seguir la ruta Patagònica… És una ciutat molt nova, que ha crescut força i ja supera els 40.000 habitants. Després de l’asado nocturn a Buenos Aires amb amics i pràcticament no dormir, vaig arribar a les 9:00 del matí a la fi del món, regió Tierra del Fuego-Antártida.
La temperatura mitjana al mes d’abril (comença la tardor) és tant sols de 6 graus, però he tingut sort, i de tot el mes, pràcticament he tingut els dos únics dies de sol… que sol vol dir que al matí a primera hora està completament descobert, i a partir de les 11:00 es va tapant… Ara, es pon a les 19:30 del vespre però a l’estiu allarga molt el dia.
Com a curiositat, l’escut de la ciutat, va ser triat a través d’un concurs popular l’any 1971, i el lema de la ciutat és “Ushuaia, fin del mundo, principio de todo“.
Després de navegar tota la tarda pel canal de Beagle amb la barca de Tres Marías, vam poder visitar les foques, els lleons marins i els cormoranes. Per desgracia, els pingüins ja estan emigrant…
El dia següent, visita al Parc Nacional Tierra del Fuego, i ascensió al pic Guanaco, des d’on es té una vista espectacular del canal de Beagle i de tot el Parc, passant del nivell del mar, a tocar del cel, com expliquen aquí.
De tantes fotos, n’he triat algunes… però podeu veure la resta aquí: http://www.flickr.com/photos/elrentaplats/tags/terradelfoc/show/
