Després d’haver voltat bastant, em va sorprendre que en una Pousada de Visconde de Mauá, fossin tant estrictes i tractessin als clients com a presumptes delinqüents, en tots els cartells, avisos i senyals… Aquestes normes, que considero bastant estrictes per ser un servei hoteler, anaven acompanyades de dues grans pancartes al menjador (un buffet d’esmorzar increïble, això si), on s’avisava que les fruites només es podien menjar allà, i per cada peça que algú s’emportés, farien pagar 5Rs.
Crida l’atenció, els 100Rs per hora, si marxes més tard de les 12, fer-te pagar un 20% del preu del dia NOMÉS per portar un aparell elèctric (independentment de fer-lo servir o no), i si embrutes llençols o tovalloles, també a pagar… Si trenques un got, pobre de tu que trenquis res, també a pagar! Amb tot, cal sumar el 10% de taxa de servei.
Per sort, aquesta zona de Brasil és increïble, plena de rius, cascades i boscos i nosaltres no vam haver de pagar res d’extra!!
Espectacular vídeo de la ciutat de Rio de Janeiro fet amb la tècnica tiltshift que simula les maquetes:
A Microsiervos explicaven els motius d’aquest fenomen òptic:
En la revista Discover, How To Make Anything Look Like a Toy un científico explica el porqué de esta ilusión óptica tan convincente. Simplemente, el ojo piensa que realmente está viendo una maqueta porque estamos acostumbrados a que así es como se ven las maquetas u objetos pequeños o en miniatura normalmente:
“Cuando miras una maqueta de verdad, el ojo se enfoca a una distancia muy corta, de modo que las cosas que quedan un poco más lejos se difuminan muy rápido, de forma similar a este tipo de fotos. Las fotos que tienen brillo natural y están un tanto «lavadas» completan el truco de la pérdida de detalle de los objetos lejanos, que hacen que los objetos enfocados realmente parezcan de una maqueta”.
Oh berimbau pedaço de arame pedaço de pau juntou com a cabaça virou berimbau
Aquesta és la popular estrofa de la cançó d’Olodum que descriu aquest instrument tant típic de Brasil i d’origen angolès (més info a la wikipedia). Però el que realment m’ha agradat és aquest vídeo que mostra la intensitat i força musical que pot arribar a tenir un instrument tant senzill com un filferro lligat de punta a punta d’un bastó i una carbassa com a caixa de ressonància… increïble!!!
A una hora i mitja de Rio de Janeiro, a la Serra de Teresópolis hi trobem la Mata Atlàntica, el bosc característic d’aquesta regió i declarat Patrimoni de la Humanitat. I entre la seva fauna, hi destaquen molts ocells tropicals i alguns animals curiosos com el mandrós o gandul.
És difícil de veure però el seu ritme tant lent fa que quan intenta travessar una carretera, tothom s’hagi de parar i contemplar-la. És diu mandrós (preguiça en portuguès) degut al seu metabolisme lent, que l’obliga a prendre-s’ho tot amb molta calma i es desplaci al mateix ritme que les tortugues, i dóna la sensació que es mou a càmera lenta.
Aquesta és la que vam veure (al ser mitja tarda ja començava a fer-se fosc):
Barcelona – Lisboa – Rio de Janeiro, control de passaports i duanes ok, passo dels 7 als 37 graus i la ciutat de Rio de Janeiro, em rep amb la tornada a la calma després dels 4 dies més espectaculars de l’any, el Carnaval.
Rio de Janeiro, cidade maravilhosa, la meva nova ciutat! La passió del Carnaval la podré viure de prop l’any que ve.
Tinc l’oportunitat d’anar ara uns dies a Brasil a conèixer més de prop les oportunitats professionals i la vida quotidiana que m’hi puc trobar a partir del febrer, quan ja hi vagi a viure. I tot i que no necessitem visat per entrar al país, sempre sents algú que no el deixen entrar, sense donar gaires explicacions. Aquest estiu, vaig conèixer el cas proper de tres joves anoiencs, i és que hi ha una guerra encoberta entre el nostre país i el seu, que bàsicament implica per part de Brasil exigir les mateixes condicions que Espanya posa a l’entrada de Brasilers. També he conegut casos de professors universitaris que venien a un congrés a Barcelona, amb una comunicació acceptada i carta d’invitació, etc. i no se’ls ha deixat entrar sense gaires més motius… Així que el tema tot i que no és freqüent, de tant en tant reflota… segurament depenent de l’estat d’ànim de la persona de l’aduana.
Segons s’explica a la notícia, “l’ambaixada Brasilera justifica la deportació perquè Espanya també impedeix l’entrada a viatgers brasilers. Segons l’ambaixada de Brasil, el 2009 Espanya va denegar l’entrada a 1.714 ciutadans brasilers, el 2010 a 1.695 i durant aquest any s’ha impedit l’entrada a 924 persones.” I com que sembla que ara cada vegada hi haurà més gent d’aquí que voldrà anar a treballar allà, la cosa no està com per posar-se molt xulo…
Quan jo hi vaig volar a l’inici del meu viatge de volta al món, no em venien el bitllet només d’anada però em van deixar entrar sense preguntar ni demanar res. Ara bé, he anat al Consulat de Barcelona i els tres requisits mínims que et demanen són:
Justificar que tens 60 euros al banc, per dia d’estada.
Bitllet d’anada i tornada
Reserva en un allotjament.
Això et dóna “dret” a entrar al país amb un visat de turista de tres mesos. Si vols, un cop allà, pots demanar una extensió del visat per 3 mesos més, però no és fàcil que ho concedeixin (segons m’han dit al consulat). El justificant del banc, ha de ser certificat de saldo, normalment signat per alguna “autoritat” del banc, i segons quins és un document que el fan pagar.
Per tramitar el permís o visat de treball, una empresa d’allà ho ha de sol·licitar al seu ministeri d’afers exteriors, i aquest es posa en contacte amb el consulat d’aquí. És més difícil anar allà i tramitar-ho tu pel teu compte.
Jo he preparat el què em demanaven, i espero que no hi haurà cap problema. Així que ara només queda gaudir d’aquest país espectacular:
Nota: aquestes exigències poden canviar segons quin funcionari les digui o les expliqui o com les interpreti el funcionari de l’aduana… només em baso en la meva experiència personal (que també ha viscut aquests canvis sense sentit, a altres països). Com sempre, les visites als consulats cal anar-hi mitja hora abans de que obrin, a fer cua, i carregant amb tres o quatre sacs de paciència.
Por curiosidades de la vida, al subir al avión que me llevaba de vuelta a casa, de Moscow a Barcelona con escala en Köln (Alemania), cae en mis manos el periódico The Moscow News. Por fin una publicación en inglés… todo era en ruso y para mi, imposible de entender. Y me sorprende y llama la atención la columna de “Live like a Brazilian” que compara el nivel de vida de Brasil con el de Rusia; el primer y último país de mi ruta de vuelta al mundo. Continue reading “Vivir como un brasileiro”
Vaig participar en un col·loqui a Bariloche sobre el futur de l’aigua, on es proposava un debat a partir del documental “Sed. Invasión gota a gota“, que exposa algunes problemàtiques pel futur de l’aigua potable, sent l’aqüífer Guaraní una de les fonts més grans del món d’aquesta riquesa. Podria abastir a tot el planeta, durant 200 anys… i evidentment, qui controli aquesta aigua en èpoques de sequera i escassetat, tindrà poder, molt poder… i molts països han començat a moure fils per tenir-hi un peu… o dos. Es tracta d’una gran reserva d’aigua dolça que ocupa territoris subterranis de Brasil, Argentina, Uruguay i Paraguay.
Somos agua, el planeta tierra está rodeado de agua. Pero 3 millones de personas al año mueren de sed o por beber agua en condiciones insalubres.
Sólo una de cada tres personas en el mundo tiene acceso al agua potable. El 97,5% del agua del planeta es salada. El 2,5% restante es dulce y está en proceso de pérdida. De este 2,5%, el 70 es utilizado para el riego agrícola, el 10 sirve a la industria, entretenimiento, usos municipales y domésticos… con el resto… con el resto producimos electricidad.
El Premi Nobel de la Pau, l’argentí Adolfo Pérez Esquivel, també dóna la seva opinió i visió sobre el tema.
A partir d’aquí, es van exposar problemàtiques més locals entre els veïns, relacionades amb la contaminació de l’aigua dels seus entorns, sent Bariloche una important zona de llacs i de paisatges espectaculars.
El documental es pot veure i descarregar sencer online aquí.
Però només els 9 primers minuts són una bona síntesi de la història…
