Brasil: Sao Paulo, la gran metròpolis

Just el dia abans d’agafar l’avió cap a Brasil, a Callejeros Viajeros parlaven de la ciutat de Sao Paulo (ni poso l’enllaç…). El ritme del reportatge i el seu sensacionalisme em van estressar molt. Que si els executius han de desplaçar-se en helicòpter, que si el trí nsit… i em va deixar una sensació estranya sobre la ciutat, tot just era la primera impressió que en rebia.

Si bé es tracta d’una í rea metropolitana de 18 milions d’habitants, més o menys com la comarca de l’Anoia, la ciutat és impressionant i no pas en la lí­nia de les sensacions que em va transmetre aquell reportatge. A la capital principal dels negocis de tot sudamèrica, s’hi cel·lebren més de 90 mil esdeveniments a l’any, té més de 260 sales de cinema, 160 teatres, 40 centres culturals i 110 museus!! Més de 12 mil restaurants de 52 tipus de cuina de tot el món i grans zones verdes. Una metròpoli plena de coneixement, tendències, aromes i colors… i també molta gent i bastants cotxes.

He pogut visitar el Museu d’Art de Sao Paulo (MASP) , un edifici peculiar arquitectònicament parlant, ja que les quatre columnes que el sostenen no estan a sota sinó als costats… creat per Lina Bo Bardi l’any 1968, un edifici totalment fora de lògica i trencant esquemes, seguint la condició imposada per la persona que va cedir el terreny, de que no es perdés la vista de la ciutat que hi ha al darrera, 4 columnes de 8,5 m. d’alçada, i l’edifici fa 74 m. de llarg (+ info del museu a la Wikipèdia)

Una exposició temporal del Món Mí gic de Marc Chagall i obres com ”El cavaller” de Dalí­, ”A promenade by sundown” de Van Gogh, ”The great tree” de Cezanne, ”El pobre pescador” de Gauguin, i ”Le violenceliste amoreux” i ”Village gris” de Chagall.

”Por toda parte encontro vida, nada mais que vida…“ Goethe

”Mine is only the country I carry in my soul“ Chagall

I passejant pel gran parc Ibirapuera, i després de fer gimní s amb la gent gran (amb aquests aparells de lliure ús), he visitat el museu Afro-Brasiler, gratuí¯t i que poca gent coneix… només érem tres persones visitant. I altra vegada se m’ha remogut tot al veure testimonis de la cultura, història i de l’esclavatge d’aquest paí­s. I és que Brasil va ser el darrer paí­s en abolir l’esclavatge, l’any 1883, fa relativament poc. Per tant, molta de la història del paí­s (els 400 anys anteriors) estí  marcada per això.

Seguint la bona recomanació del Thiago (el contacte directe aquí­ Sao Paulo), m’he passat hores a la Livraria Cultura. Ja que no puc carretejar llibre amunt i avall, me n’he llegit un allí  mateix, a l’espai de coixins i sofí s que ja tenen habilitat per això. Concretament, com era la vida a principi de segle al barri de Salvador Pelourinho, explicada pel gran Jorge Amado, ”Sudor”.

Des d’un dels edificis més alts de la ciutat, BANESPA (ara del Santander) es pot pujar gratuí¯tament al mirador del pis 36 i veure tota la ciutat.
He visitat la catedral de Sé, el Monestir de Sao Bento i el Mercat Municipal (totalment renovat i que no té res a envejar als millors de Barcelona). On hi ha tot tipus de fruites, formatges, embotits, bacallí … i tot molt ben posat i presentat… i els mí­tics entrepans de mortadel·la, reconeguts a tot el paí­s.

M’ha encantat el museu d’art Pinacoteca (de 1905) amb 7732 obres de pintures, escultures, gravats i fotografies. L’edifici, renovat completament, és molt xulo, fet de totxana vista. I el Museu interactiu de la Lingua Portuguesa… en definitiva molta historia, molta cultura i per un preu molt assequible.

I tot, amb un sistema de metro espectacular!! Mou uns 3 milions d’usuaris cada dia i funciona molt i molt bé. Fins i tot, a les estacions més concorregudes, hi ha unes files davant les portes per entrar ordenadament, o bé unes gí bies de ferro per al mateix… I en algunes estacions fins i tot s’entra per una porta i es surt per l’altra per agilitzar l’entrada o i sortida del metro… així­ no cal ningú que empenyi cap a dins. Això sí­, el metro va sempre a rebentar. I el preu, com a Barcelona!!

Un débito colossal
”A ESCRAVIDíƒO de africanos e afrodescendentes no Brasil foi o crime coletivo de mais longa duraçí£o praticado nas Américas e um dos mais hediondos que a história registra. Milhíµes de jovens foram capturados durante séculos na ífrica e conduzidos com a corda no pescoço até os portos de embarque, onde eram batizados e recebiam, com ferro em brasa, a marca de seus respectivos proprietí¡rios. Essa carga humana era acumulada no porí£o de tumbeiros, com menos de um metro de altura. Aqui desembarcados, os infelizes eram conduzidos a um mercado público, para serem arrematados em leilí£o. O preço individual de cada “peça” dependia da largura dos punhos e dos tornozelos.

Nos domí­nios rurais, os negros, malnutridos, trabalhavam até 16 horas por dia, sob o chicote dos feitores. O tempo de vida do escravo brasileiro no eito nunca ultrapassou 12 anos, e a mortalidade sempre superou a natalidade; de onde o incentivo constante ao trí¡fico negreiro. Segundo as avaliaçíµes mais conservadoras, 3,5 milhíµes de africanos foram trazidos como cativos ao Brasil.
Un debito colossal – Fabio Konder Comparato