Rurrenabaque és un petit poble de la província del Beni, al nord de la Paz, on comença la zona Amazònica que s’entendrà fins travessar Brasil. Tots els rius són afluents del gran Amazones i la fauna i flora que hi ha en aquesta zona és espectacular. Des de fa 15 anys, s’organitzen excursions de 3 dies per la pampa i la selva per observar la gran biodiversitat de la zona. Hi ha moltes agències que ofereixen el mateix tipus de recorregut, i altra vegada, els recomanacions d’uns amics amb qui vaig coincidir a Samaipata, em recomanen Indígena Tours.
3 dies i tres nits per les pampes de Santa Rosa, amb petites embarcacions que et mostren tots els indrets a través del riu. Mai havia vist tants animals salvatges junts; moltíssims més dels que podia imaginar quan els amics irlandesos em van recomanar l’excursió!! Cocodrils de totes mides, caimans, capibares, tortugues a grapats, piranyes, àguiles, serps, monos, rosegadors, dofins rosats, aus del paradís, tucans, colibrís, aus de tot tipus… i tots els veus tant a prop, fins i tot es neda amb dofins (a l’hivern només n’hi havia dos) al mateix lloc on descansa el cocodril o on el dia següent es pesquen piranyes. Fins i tot una parella d’australians del meu grup, que m’han convidat a visitar-los a Alice Springs, estaven sorpresos per la quantitat de cocodrils que hi havia.
L’allotjament és en un alberg ecològic, senzill però increïble al mig de la selva, on els monos es passegen com si fos casa seva tranquil·lament (de fet, allà els intrusos som nosaltres). I les postes de sol des de les hamaques i passarel·les de fusta acaben la jornada de la millor manera. I tot pel mòdic preu de 450 bs, menys que el tour amb barca d’hora i mitja pel Glaciar Perito Moreno.
Una de les activitats consisteix en visitar una llacuna on sovint s’hi observen anacondes prenent el sol… però no vam tenir sort. Si el dia abans vam veure una serp de cascabell travessar el riu i parar-se a la vora, d’anacondes cap ni una… tot i que la ruta cercant serps és prou emocionant. Es camina per una zona pantanosa de 50 cm de profunditat, amb la por de trepitjar un cocodril camuflat sota el fang.
Ara a l’hivern, baixa el nivell de l’aigua de l’estany i els cocodrils queden atrapats sense poder arribar al riu, han d’esperar a les pluges de l’estiu. Mai havia passat res fins la setmana anterior, quan una noia va trepitjar el cap d’un cocodril i aquest li va saltar i mossegar el genoll i la van haver d’evacuar. De fet, tota l’excursió està bastant al límit del perill per la proximitat dels animals que mai saps com poden reaccionar… el fet de banyar-se al mateix riu on hi ha els cocodrils o les piranyes és estrany que no hi hagi més accidents. En general, Bolívia té unes mesures de seguretat en molts àmbits, bastant “lleugeres” (sobretot en trànsit) i moltes coses que es fan, serien impensables en molts altres països.
Aquest lleugeresa en les mesures de seguretat i el greu problema amb les escombraries (per exemple “Mantenga limpio su bus, tire la basura por la ventanilla. Gracias”) seria una mica l’autocrítica que en podria fer d’aquest país.
Però després de conviure amb tants animals, haver vist tants paisatges diferents i tants colors i sensacions… m’he enamorat del meu país!!
I finalment, per tornar a La Paz, i continuar les aventures, millor fer-ho volant. L’aeroport, fins fa molt poc tenia la pista sense asfaltar (i evidentment sense controladors ni cap sistema electrònic) i quan plovia, es suspenien els vols tres dies. Ara, asfaltat, si plou es pot volar igualment però si hi ha boira el pilot no té contacte visual i no pot aterrar, així que degut a la tempesta d’aquella tarda, van suspendre el nostre vol i a esperar al dia següent. La cafeteria de l’aeroport és un quiosquet fora de la casa/sala d’espera i allà a esperar de nou des de les 6 del matí que ens havien convocat. AmasZonas vola 6 cops al dia, des de la Paz amb una avioneta de 19 persones, més petita que un 600 i que travessa la serralada dels Andes, just abans d’arribar a la Paz, arran de les glaceres de manera increïble.
El bus que et porta del poble a l’aeroport, també entra dins la pista, enganxa un remolc amb un dipòsit de gasoil, i transporta la gent i el combustible cap a l’avió. Una foto de la cafeteria de l’aeroport, la cabina dels pilots que vas veient en tot moment, i finalment, abans d’arribar a La Paz, travessant els Andes i passant entre dues grans muntanyes.
La resta de fotos aquí.
