Fa molts anys que sentia a parlar de la carretera que baixa de La Paz als Yungas, anomenada la més perillosa del món perquè és on hi ha hagut més accidents; la majoria d’autocars i per tant amb moltes víctimes. I tants anys feia que en sentia a parlar, que ja havia decidit que no calia viatjar-hi… un risc innecessri, sobretot tenint en compte que fa tres anys que van obrir la nova… molt més segura. En canvi ja tenia reserva per fer-ho amb bici però no érem prou gent i ho vaig aplaçar.
En Javier i la Ineke m’havien ofert la seva casa de Coroico per gaudir dels Yungas i a més coincidia amb el Festival Folklòric Internacional que comptava amb els grans Kjarkas i Masis com a estrelles; i internacional perquè hi havia el xilè Américo com a convidat. Al pujar al bus, una senyora diu: “díganle al chofer que vaya por la nueva, que el otro día se fue por la vieja!!”. I efectivament, al arribar al trencall, va agafar la carretera vella, per estalviar 20 minuts. Al principi tots els passatgers (era un bus gran, de 35-40 places) estranyats d’anar per allà, però ningú va dir res… i apa, una hora de patiment veient els precipicis espectaculars que trepitgem.
Es tracta d’un camí sense asfaltar, amb molts revolts, i sense cap tipus de barana o guardarail (si n’hi posessin, no passarien dos vehicles). Per tant, quan es troben dos vehicles, les rodes d’un, van pràcticament per volant pel marge… Igualment, en els revolts tancats, un bus d’aquestes dimensions té grans dificultats per no sortir-se del camí amb l’afegit, que els precipicis són infinitament espectaculars. La majoria de companyies ja no hi passen mai, i ho donava tant per suposat que no ho vaig ni preguntar (errrrrror!).
Total, que sense tenir-ne cap ganes, em vaig trobar baixant per la carretera de la mort, l’atracció més perillosa del món, per només 10 Bolivianos (poc més d’un euro)… i per sort, només en un revolt, una roda del darrera no va tocar a terra, la resta una mica millor.
Ara bé, el paisatge és ESPECTACULAR!, una bellesa de la naturalesa increïble… i arribar a Coroico, relaxar-se, festival, excursions, etc. i a una preciosa cabanya al mig del bosc, no té preu!
És una zona ideal per al cultiu del cafè i de la coca; els de Coroico productes ecològics de màxima qualitat. I és també la zona on es van refugiar els pocs esclaus negres que van sobreviure i que no suportaven les dures condicions de les mines de Potosí o de l’altiplà, i que amb els anys s’han mesclat amb els locals… la Saya Afroboliviana n’és un bon exemple cultural.
Les vistes des de Casa del Javier i la Ineke, la cascada, les plantacions de coca, els ocells i la fauna… increïbles!!
Per una d’aquelles sorts/casualitats, coincidia l’estada a Coroico amb el 3r Festival Folklórico Internacional Coroico 2010. Entre d’altres, van tocar:
A la Paz em van rebre en Javier i la Ineke, uns amics de la família de fa 30 anys a la Colonia Piraí, i el seu fill Sergio que també hi va viure fins als 6 mesos. Tant ells com molts dels educadors que hi van treballar, van haver de deixar-ho a finals del 79 per la perillosa situació militar que vivia el país, després de la dimissió del militar Bánzer… i van acabar instal·lant-se a La Paz. Altra vegada, la càlida acollida i l’immillorable tracte rebut no ho puc descriure amb paraules… Tenen una casa increïble, en un barri molt tranquil i des de la terrassa cada dia podia veure el sol acomiadant-se de l’esplèndid Illimani (6462 m.), la majestuosa muntanya que decora la ciutat de La Paz.
Tiwanaku o Tiahuanaco és el recinte arqueològic més important de Bolívia i d’Amèrica del Sud. Coneguda com la “Ciutat del sol” o “Ciutat dels Déus”, es troba ubicada en un paratge desèrtic, a 3.844 m sobre el nivell del mar i a 72 km de La Paz, capital de Bolívia.
Tiwanacu va ser una ciutat, possiblement capital, d’una civilització que va sorgir a la vall Pampa Koani, al sud-est del llac Titicaca, a l’actual Bolívia. S’estima que aquesta ciutat ja existia al segle V aC i va perdurar durant més de 1500 anys.
La civilització de Tiwanacu, va destacar pels seus extensos camps de cultiu. S’estima que la seva agricultura era capaç d’abastir la població actual de Bolívia. També eren bons guerrers i van arribar a conquistar totes les altres cultures del voltant del llac i gran part de l’altiplà. Van realitzar intercanvis comercials amb altres regions, arribant fins a les costes de Xile i les zones tropicals de la conca amazònica.
La civilització Tiwanacu va abandonar les seves ciutats i temples al segle XII. Existeixen teories de terratrèmols, atacs d’altres cultures i sequeres. És possible que Tiwanacu hagi estat víctima d’una d’aquestes desgràcies, però també és molt possible que la seva desaparició fos causada per una revolució interna.
Restes més destacats:
* Acapana. Piràmide de 15 m d’alçada i 152 de costat
* Porta del Sol. Monument de pedra
* Kalasasaya. Centre cerimonial
* Monolit Bennett
Segons els experts, tant sols han estat recuperades una mínima part de les restes i valoren que encara poden estar soterrades el 80% d’elles. I és bastant trist veure el poc cuidades que estan les ruïnes… si bé no tenen prou diners per a les excavacions i vam poder veure molta gent treballant en els seu manteniment, que recordaven als Lemmings traginant carretons i fent forats a terra, hi ha pràcticament nul·la informació de què és cada cosa i el pitjor és que pots trepitjar i passejar per tot arreu sense cap tipus de protecció; la gent s’asseia sobre una antiga portalada com si fos un banc, es feien fotos sobre qualsevol pedra… sense cap mena de consideració.
No ho havia dit fins ara però a Bolívia els preus són molt barats i cada dia trobo llocs on dinar costa 10 Bolivianos (poc més d’un euro); sota la frase “Hay Almuerzo” t’ofereixen una sopa de mote o maní de primer, i de segon pollastre o vedella amb arròs i patata i en algun casos fins i tot gelat de postres. Per tant, en general surt molt més econòmic menjar fora que a casa. I les empanadas salteñes bolivianes són de les que més m’agraden, per uns 2 Bs.
La Colonia Piraí és el lloc on vaig néixer, perquè els meus pares hi van anar uns anys a treballar com a educadors… i suposo que aquest fet i passar el primer any de vida en un lloc com aquest, ja m’ha marcat per sempre. Així que gràcies a ells tinc un estret lligam amb Bolívia i la Colonia Piraí concretament; i a l’aprendre a caminar, jugar i riure en un lloc com aquest, deuria produir-me una mutació genètica viatgera de per vida…
Per mi és un lloc molt especial i poder-hi tornar cada vegada, encara més. Ha evolucionat i canviat molt… fins al punt de convertir-se en una institució autosuficient.
Si teniu 10 min. podeu llegir-ne una mica d’història, i sinó, mireu les fotografies i vídeo aquí :)
Colonia Piraí, èxit d’una organització sostenible.
La història d’aquesta institució es remunta a l’any 1973, quan tres jesuïtes (Miguel Parrilla, i els germans Rafael i Álvaro Puente) decideixen crear un centre d’acollida per a nens del carrer a Bolívia, basat en les teories pedagògiques de Makarenko i la Colonia Gorki.
Van començar a una finca, al quilòmetre 12,5 de l’antiga carretera a Cochabamba, que no tenia ni llum elèctrica ni aigua potable ni la infraestructura necessària. Va ser uns dels primers albergs per a nens i nenes de carrer de Santa Cruz de la Sierra i avui s’ha convertit en una escola superior agropecuària per a joves de comunitats rurals agrícoles i pobles originaris amb pocs recursos, i que és econòmicament autosostenible, sense dependre ja d’ajudes externes.
La institució ha anat evolucionat molt en els darrers 37 anys, fins al punt que actualment, es plateja ser una universitat tècnica agropecuària per a indígenes i agricultors. Pot semblar pretensions però la institució disposa de la infraestructura, els recursos tècnics necessaris i sobretot l’aval de la qualitat dels centenars de joves que cada any es titulen a les seves aules.
Van començar acollint a dos nens i després se n’hi van sumar molts més, fins al punt que el projecte va anar creixent i van haver de demanar ajuda econòmica a l’exterior per mantenir-ho.
Els nens i nenes vivien a la Colonia, amb diferents educadors, i a mesura que aquests nens i nenes van anar creixent, es van anar creant les instàncies educatives per donar-los suport; una escola bàsica i posteriorment l’institut Apiaguaiqui, per a la capacitació en agropecuària i metall mecànica. I amb el temps, es crea l’escola superior agropecuària, destinada a la formació i capacitació com a tècnics mitjans i superiors dels joves provinents de comunitats rurals del departament i de grups indígenes.
Durant tots aquest anys, s’han escolaritzat i titulat joves amb pocs recursos, els quals no pagaven res durant els tres anys d’estada a la Colonia, amb la intenció de que aquests poguessin retornar als seus llocs d’origen i ajudar a millorar les condicions de vida i productives de les seves comunitats.
Els joves dedicaven unes hores del dia als coneixements teòrics, i unes altres a la pràctica, cura i manteniment de les explotacions agrícoles i ramaderes (vaques, aviram, porcí, horta, fruita, cereal…), sense descuidar la formació social i humana.
A partir de l’any 2002, es va un pas més enllà i s’intenta desenvolupar un model autosostenible per a tot el projecte… si fins ara es venia la llet, els ous i els productes de l’hort a petita escala, es pretén buscar un punt de professionalització que permeti treure un major benefici. Per poder vendre llet en condicions, aquesta s’ha d’extreure amb els procediments mecànics i sanitaris que estableix la llei, però la maquinària només es rentable si es té un mínim de vaques… així que cal trobar aquest equilibri, amb l’objectiu final de que el projecte permeti uns beneficis suficients com per a mantenir l’estada i escolarització de pràcticament un centenar de joves que any rere any van ingressant a l’escola (i que no han de pagar res).
Per fer-ho possible, es van ampliar les unitats productives, passant a més de 75.000 gallines ponedores, una granja porcina, la lleteria, una planta d’elaboració de farratges i aliment pels animals i recentment, la creació d’una fàbrica d’embotits pròpia que està abastint a supermercats de diferents ciutats del país. Per tant, la raó de ser d’aquestes unitats productives és els ingressos que generen permetent, no sense feines i treballs, mantenir un projecte sostenible, requerint una mitjana de 120.000 dollars americans anuals per a garantir l’escolarització i estada dels alumnes.
Per altra banda, per mantenir viu l’objectiu de formar els joves en la seva tasca diària a la comunitat, la institució compta amb dos terrenys agrícoles, a 100 quilòmetres de la ciutat, on els joves es desplacen per temporades per treballar en les condicions similars a les de la seva comunitat (menys recursos tècnics, etc.).
Concretament, a Mora, funciona la granja integral Nëmboerenda (“casa de la saviesa”, en guaraní), on tenen l’oportunitat de conèixer experiències agroecològiques en sistemes de producció semiintensius (a més petita escala), gestió forestal i producció de cereal amb regadiu… ja que són situacions similars a les que es trobaran quan tornin a la seva comunitat. Per altra banda, a Cuatro Cañas, hi ha un centre de producció de gra per a l’alimentació dels animals de granja, des d’un punt de vista de producció ecològica i sostenible i partint de les llavors autòctones.
La fàbrica d’embotits ha estat un dels processos clau, ja que actualment es comercialitzen més de 48 productes i han tingut molt bona acceptació entre la població. Als anys 80 es va començar amb la cria de porcs de forma artesanal, i als 90 es comencen a elaborar alguns derivats. Recentment, amb noves inversions i la modernització de les instal·lacions, ja es compta amb un laboratori microbiològic i control de qualitat. S’ha passat de 19 a 29 tones de productes al mes, i s’ampliarà la cobertura de distribució. Pretenen obrir un punt de venda i distribució directa d’embotits, carns, làctics i altres productes al centre de la ciutat de Santa Cruz, així com la contractació de 10 nous treballadors.
Model pedagògic
Misión:
En consecuencia la ESA-CP, considera que su misión es contribuir, mediante la capacitación técnica y formación humana de jóvenes campesinos e indígenas de escasos recursos económicos y de ambos géneros, a una creciente autonomía productiva de sus comunidades, dentro de un enfoque pedagógico que asocia el saber universal con los saberes locales, trabajando con tecnología apropiada, y haciendo énfasis en la participación equitativa, la capacidad organizativa y la solidaridad. Objetivos generales:
Capacitar en agropecuaria a jóvenes campesinos y/o indígenas a través de una formación realista acorde con las limitaciones y condiciones que el entorno les exige superar y aprovechar en sus comunidades.
Generar la toma de conciencia social en las/los estudiantes, dirigida a encaminar sus proyectos de vida personal y familiar hacia la auto-gestión productiva y sostenible de sus comunidades.
Els joves que es matriculen per a la seva capacitació tècnica (entre dos anys i mig i 4), compten amb allotjament, alimentació i material de pràctiques gratuïts. Paral·lelament poden acabar els seus estudis escolars i batxillerat en humanitats, ja que tenen un Centro de Educación Alternativo, que funciona a les tardes i que ofereix formació sobre temes socials, de gènere, violència, drogoaddicció, etc.
Des del principi, el lema “aprendre fent” marca tots els programes educatius. Es parteix dels seus propis coneixements, doncs la majoria provenen de famílies que tradicionalment es dediquen a l’agricultura i ramaderia i ja en tenen experiència.
Els alumnes participen en les unitats productives no com a treballadors fixes, sinó en forma de pràctiques, per aprendre els coneixements necessaris i l’ús de les diferents eines i tecnologies per a després poder aplicar.
Un dels objectius finals és que tot l’esforç i aprenentatge es tradueixi després en el desenvolupament de les seves pròpies comunitats i no en formar treballadors per a empreses de la ciutat. I és que una de les “problemàtiques” associades a la bona formació ofertada és que les empreses busquen treballadors formats a la Colonia Piraí, fins i tot com a requisit que apareix en anuncis al diari, per treballar en diferents llocs de la ciutat. D’aquesta manera s’agreuja el problema de l’abandó de les comunitats rurals per passar a viure en males condicions a les ciutats…
Tot i això, alguns dels joves titulats han arribat a ser dirigents de les seves comunitats d’origen, retornant tota la inversió que s’ha fet en ells, en el desenvolupament de tota la seva comunitat.
També es pretén donar igualtat d’oportunitats a nois i noies però de moment, sempre són molts més els nois que les noies que ingressen. Es fa treball comunitària per explicar a les famílies la importància i oportunitat de que les filles també puguin accedir a aquesta formació i capacitació i intentar arribar al 50% de nois i 50% de noies.
L’alimentació per als estudiants es basa en productes que ells mateixos cultiven, i es compra només a fora el necessari. Són els propis estudiants qui s’encarreguen de les tasques dins la Colonia, com la neteja, el menjador… amb uns reglaments, drets i deures. I és sorprenent veure el bon comportament i silenci que hi ha al menjador, quan a les 12:30, després de que soni l’alarma, més de 100 joves mengen tranquil·lament.
Tot i haver nascut a Santa Cruz, a mi m’agraden més les ciutats andines (Potosí, Sucre, La Paz…). Però a Santa Cruz hi ha part de la meva història i ni que m’hagués de desviar considerablement de la ruta cap a Perú, des del principi tenia clar que hi vindria. La ciutat ja la conec, la Colònia Piraí sempre és un lloc interessant per passar-hi uns dies (en un altre article n’explicaré la història)… i després del fred i l’alçada dels Andes, el clima tropical, els 30 graus i la nul·la alçada, són un bon lloc de repòs.
La província de Santa Cruz és una de les regions més riques del país, sobretot per les condicions idònies per a l’agricultura, etc. I aquest fet, ha provocat alguns conflictes interns a Bolívia, reclamant una major autonomia de la resta del país. I poder retrobar amics i amigues, les seves famílies, el seu testimoni real de l’immigració a Barcelona per estalviar i construir la seva pròpia casa a Bolívia; el testimoni d’una vida intensa relacionada amb la Colònia, etc. i que m’acollissin igual com quan ho van fer quan jo tenia un any… increïble!!
He pogut aprendre una mica de la situació d’un dels països més pobres, de com han canviat i evolucionat les coses en els darrers anys i he guanyat una mica d’il·lusió i esperança de que tot i la tràgica història d’expol·li i corrupció, el país va avançant.
El Fuerte de Samaipata són unes restes arqueològiques a 100 km de Santa Cruz, a tocar del Parc Nacional Amboró. Es tracta d’una civilització pre-incaica, que dalt d’un turó va construir un centre de cerimònies i trobada. Fa uns anys, va ser declarat Patrimoni Nacional de la Humanitat per la UNESCO. Es tracta d’una roca esculpida de 250 m. de llarg per 60 d’ample, que representa el petroglif més gran del món. La pedra va ser treballada per tal de fer-hi adornaments, la majoria de formes zoomorfes (serps, jaguars, pumes,…), relacionades amb les seves creences que connecten sempre amb la Pachamama.
Indispensable la caminata pel Parc Nacional Amboró, on hi ha unes de les falgueres gegants més grans del món, que poden arribar a fer quasi 10 metres dalt, i necessiten 1000 anys per aconseguir-ho. Actualment protegides, però durant molts anys eren tallades indiscriminadament per a fer torretes per a plantes :(
I tot això amb el bon karma i relax que ofereix la Posada el Sol de Samaipata. Un matrimoni que té cura de l’últim detall… des de servir-te un esmorzar perfecte fins a donar els millors consells per descobrir l’entorn… i si és amb una de les seves motoretes encara més divertit!
Sí, com deia abans, Potosí és una ciutat molt xula. Tot i que va ser de les més grans i riques del món, actualment manté el seu encant. Malgrat l’alçada i les dures condicions de l’hivern, hi ha molta gent pels carrers, amunt i avall, mercats, animació, colors, fruites, estudiants…
Es troba a una altitud de 3.967 m sobre el nivell de mar i té una població aproximada de 115.000 habitants. És la segona ciutat més alta del món, després de la ciutat peruana de Cerro de Pasco.
Potosí va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1987. La ciutat compta amb un gran patrimoni arquitectònic, està representat per nombroses construccions colonials: La Catedral de Potosí, d’estil gòtic; la Casa de la Moneda, construïda entre 1757 i 1773, que conserva importants arxius colonials i constitueix un dels edificis civils més destacats de l’Amèrica Llatina, així com la Universitat Tomás Frías. (Wikipèdia)
La Casa de la moneda va ser el lloc on s’encunyaven part de les monedes de tot el món… sobretot d’or i plata.
Font: Wikipedia
“Es imposible calcular la plata extrída del Cerro Rico de Potosí, cálculos aproximados han determinado que durante la colonia el centro minero aportó a la corona española el equivalente a 50.000 millones de dólares, a costa, desgraciadamente, de la vida de 8 millones de personas entre esclavos negros e indígenas.” Wikipedia
Després de l’aclimatació a Uyuni, i un trajecte molt entretingut fins a Potosí, vaig poder gaudir millor de la ciutat que la darrera vegada, quan el fred i el mal d’alçada m’ho feia veure tot d’un altre color… O no, la vergonya i la ràbia t’inunden de seguida…
Vaig poder participar a les jornades “Los conquistadores no han muerto”, organitzades pel CEDIB on es van presentar 8 documentals que recullen l’actualitat de la problemàtica de les mines a Bolívia. Per una banda, l’explotació dels recursos per empreses estrangeres, deixant molt poc marge de benefici a l’economia local, i per altra la problemàtica ecològica i mediambiental que produeix la contaminació de moltes d’aquestes mines i que les empreses no es volen fer responsables. Si bé el país no té els recursos necessaris per a explotar per si mateix els minerals i necessita col·laboracions externes, des de tota la vida (amb l’arribada dels primers colonitzadors espanyols) aquesta col·laboració ha estat del tot desigual… un expol·li poc equilibrat (sovint sortia fora més del 85% del benefici). Potosí va arribar a ser una de les ciutats més gran i rica del món, era una de les reserves de plata i altres minerals més importants, i actualment Bolívia és un dels països més pobres… Es diu que en els darrers 450 anys, han mort 8 milions de persones en aquestes mines…
I al visitar les mines, al Cerro Rico de Potosí, t’entra una vergonya i ràbia històrica que fa plorar. Però també vergonya i ràbia en el present, quan encara hi ha persones humanes (i nens) que arrosseguen vagonetes de 500 kilos de minerals, per sous de misèria i amb l’assegurança de que a partir dels 45 anys, la silicosi els acabarà matant… l’esclavitud fa més de 100 anys que es va prohibir, però les condicions de treball de moltes d’aquestes persones són esgarrifoses. En teoria, poden treballar les hores que vulguin, com si fossin autònoms. Però els sous són tan baixos, que per poder pagar l’escola de dos fills, han d’estar a la mina unes 12 hores al dia… això si no necessiten que algun dels fills els vagi a ajudar. I sense sou fix; aquest dependrà de la quantitat i qualitat del mineral extret i dels preus que en marqui el mercat internacional…
També és molt interessant la relació que estableixen els miners amb el Déu de sota terra, el “Tío”; què no queda clar si és una invenció dels colonitzadors per controlar els miners o una tradició pròpia…
El documental “El Minero del diablo” (es pot veure aquí), recull el testimoni d’un nen de 14 anys, que sense pare, es veu obligat a treballar a la mina, i tot el què això li suposa…
Hace 450 años que se explotan las minas de plata de Cerro Rico, en Bolivia. Se calcula que han muerto 8 millones de personas desde entonces en las minas. Hoy día, unos 5 mil indios, agrupados en cooperativas, siguen buscando los restos de minerales que quedan en Cerro Rico. La conocen como la “montaña come hombres”. El documental cuenta la historia de Basilio Vargas, un niño de 14 años, y su hermano Bernardino, de 12, mientras trabajan en las minas de Cerro Rico en Potosí (Bolivia). A través de la mirada de los niños, conoceremos el mundo de los mineros, devotos de la religión católica, que rompen sus ataduras con Dios en cuanto entran en las montañas.
Se trata de una antigua creencia que considera que el diablo, representado por centenares de estatuas construidas en los túneles, determina el destino de todos aquellos que trabajan en las minas. Huérfanos de padre asumen las responsabilidades del cabeza de familia y compaginan su trabajo con la asistencia a la escuela. Basilio sabe que la escuela es su única posibilidad de escapar de su destino en la mina.
Però Potosí és molt més que els mines; la ciutat és molt maca i la gent típicament andina.
El fet d’entrar a Bolivia ja feia dies que em produïa una certa emoció, el país d’on vaig sortir fa 30 anys, la meva PachaMama!! Ja hi havia estat dues vegades anteriorment i en conec uns quants racons i en segueixo la seva actualitat. A la frontera, pel fet d’haver-hi nascut, no em van posar limitació de dies al passaport, considerant que com a Bolivià podia estar-hi tot el temps que volgués, i em van dir que podria renovar el carnet d’identitat sense problemes…
Així que entro a Bolívia a través del Salar d’Uyuni, una de les zones que em faltava per conèixer, i que és una de els més espectaculars!! Tot i que el fred, molt molt fred, i l’alçada (arribem als 5000 m, i dormim a 4500m.) fan el viatge menys confortable…
Hi ha moltes agències que organitzen el mateix tipus de viatge, tant des de San Pedro d’Atacama fins a Uyuni, com al revés. Vaig triar Atacama Mística, i n’estic molt content. Es tracta d’un viatge de 3 dies amb vehicles tot terreny de 6 persones, dormint en refugis i albergs, i havia llegit moltes històries de conductors ebris, vehicles en mal estat, curses de bojos entre vehicles, i problemes varis… però tot això ja ha canviat molt. Els cotxes són més nous (Toyota Land Cruiser en bon estat), les agències es preocupen més de que tot surti bé, que els conductors no beguin… El nostre conductor, Walter, conduïa molt lentament, cosa d’agrair quan falta oxigen i qualsevol sotrac et fa tremolar. I ens permetia parar quan volíem nosaltres. Al vehicle hi anàvem l’Andrea de Barcelona, un noi anglès, una noia Koreana, la Leticia de Brasil i jo.
El primer dia visitem la Laguna blanca i la Laguna verde, el “bosc” de Dalí, unes curioses roques dalinianes enmig del desert, i les termes naturals de Polques. Entre el fred i l’alçada, vaig tenir un petit shock tèrmic al sortir de l’aigua calenta però res greu. Visita als Geysers del Sol de Mañana i visita a la Laguna colorada, al costat del refugi Hualla Jara. La nit és molt molt freda i el mal d’alçada complica descansar (a 4500m.).
El salar de Uyuni o de Tunupa es, con sus 12.000 km², el mayor desierto de sal del mundo. Está situado a unos 3.650 metros de altura en el Departamento de Potosí, en el Altiplano de Bolivia, sobre la Cordillera de los Andes.
Existen aproximadamente 11 capas de sal, con espesores que varían entre los dos y diez metros. La costra que se encuentra en la superficie tiene un espesor de 10 metros. La profundidad del salar es de 120 metros, el cual está compuesto de capas de salmuera superpuestas y barro lacustre.
Font: wikipèdia
2n dia:
Passem per davant del curiós arbre de pedra. Travessem les llacunes altiplàniques andines: Laguna Honda, Chearcota, Hedionda i Cañapa. Passem a prop del volcà Ollagüe i travessem el petit salar Chiguana. Al vespre, arribem a l’hotel de sal de Puerto Chubica (que té més de sal que d’hotel). El terra, els maons de les parets, les taules i cadires fets de sal… però és un refugi senzill i curiós… ja no fa tant fred i té dutxa d’aigua calenta!!
3r dia, travessem la gran extensió de salar, blanc, desèrtic, inacabable, infinit, impressionant i màgic. Parada obligada per a jugar amb les fotografies de perspectiva, a pilota o a fressbee… ens allarguem molta estona, però el sol escalfava de valent i una mica de calor era necessària. Visita a l’illa Incahuasi (el Salar d’Uyuni abans era un mar/llac i tenia més de 30 illes; al assecar-se, segueixen sobresortint illes de terra sobre el mar de sal). El museu de sal i les mines de sal, explotades per petites comunitats rurals, una de les poques vies de subsistència de la majoria d’elles. I ja arribats a Uyuni, visitem el cementiri de trens… el lloc on han quedat abandonades moltes màquines locomotores i vagons, que funcionaven a carbó, i que van quedar en desús amb l’arribada de les màquines dièsel.
Poso algunes fotos “de persones” per què es vegi que a part de fer tantes fotos també m’ho passo bé :) i riem molt tots plegats…
Flotant a la Laguna Cejar
En ruta per les Lagunas altiplànicas:
Si molts viatgers porten una bandera del seu país, la noia koreana portava una bandera agraint a la seva mare tot el què li havia ensenyat i ofert… i entre tantes banderes, doncs preferia fer una foto amb aquesta!
