Tot i haver nascut a Santa Cruz, a mi m’agraden més les ciutats andines (Potosí, Sucre, La Paz…). Però a Santa Cruz hi ha part de la meva història i ni que m’hagués de desviar considerablement de la ruta cap a Perú, des del principi tenia clar que hi vindria. La ciutat ja la conec, la Colònia Piraí sempre és un lloc interessant per passar-hi uns dies (en un altre article n’explicaré la història)… i després del fred i l’alçada dels Andes, el clima tropical, els 30 graus i la nul·la alçada, són un bon lloc de repòs.
La província de Santa Cruz és una de les regions més riques del país, sobretot per les condicions idònies per a l’agricultura, etc. I aquest fet, ha provocat alguns conflictes interns a Bolívia, reclamant una major autonomia de la resta del país. I poder retrobar amics i amigues, les seves famílies, el seu testimoni real de l’immigració a Barcelona per estalviar i construir la seva pròpia casa a Bolívia; el testimoni d’una vida intensa relacionada amb la Colònia, etc. i que m’acollissin igual com quan ho van fer quan jo tenia un any… increí¯ble!!
He pogut aprendre una mica de la situació d’un dels paí¯sos més pobres, de com han canviat i evolucionat les coses en els darrers anys i he guanyat una mica d’il·lusió i esperança de que tot i la trí gica història d’expol·li i corrupció, el país va avançant.
El Fuerte de Samaipata són unes restes arqueològiques a 100 km de Santa Cruz, a tocar del Parc Nacional Amboró. Es tracta d’una civilització pre-incaica, que dalt d’un turó va construir un centre de cerimònies i trobada. Fa uns anys, va ser declarat Patrimoni Nacional de la Humanitat per la UNESCO. Es tracta d’una roca esculpida de 250 m. de llarg per 60 d’ample, que representa el petroglif més gran del món. La pedra va ser treballada per tal de fer-hi adornaments, la majoria de formes zoomorfes (serps, jaguars, pumes,…), relacionades amb les seves creences que connecten sempre amb la Pachamama.
Indispensable la caminata pel Parc Nacional Amboró, on hi ha unes de les falgueres gegants més grans del món, que poden arribar a fer quasi 10 metres dalt, i necessiten 1000 anys per aconseguir-ho. Actualment protegides, però durant molts anys eren tallades indiscriminadament per a fer torretes per a plantes :(
I tot això amb el bon karma i relax que ofereix la Posada el Sol de Samaipata. Un matrimoni que té cura de l’últim detall… des de servir-te un esmorzar perfecte fins a donar els millors consells per descobrir l’entorn… i si és amb una de les seves motoretes encara més divertit!
Silvana
Hi ha una canço brasilera que potser t’agradaria coneixer. Es diu “Trem do Pantanal”. Aqui la tens:
Enquanto esse velho trem atravessa o pantanal
As estrelas do cruzeiro fazem o sinal
De que esse é o melhor caminho pra quem é como eu
Mais um fugitivo da guerra
Enquanto esse velho trem atravessa o pantanal
O povo lí¡ de casa espera que eu mande um postal
Dizendo que eu estou muito bem e vivo
Rumo a Santa Cruz de La Sierra
Enquanto esse velho trem atravessa o pantanal
Só meu coraçí£o estí¡ batendo desigual
Ele agora sabe que o medo viaja também
Sobre todos os trilhos da terra
I si la vols sentir…
CONXA
hola xesco esten aqui a la feina amb la MALENa que es BOLIBIANA DE la paz i li ha agradat molt les teves fotos diu que passara el teu bloog a la comunitat bolibiana .envia molts petons
Clara
Ostres, Xesco, quina enveja, Bolívia…!
I dius que ara estí s anant cap a Copacabana i la Isla del Sol, uauu!!! Dels paratges més bonics que he vist per Bolívia!!
Que et vagi molt bé!!
ClaraC.
PD: Súper xules, les fotos!
Pau Salvador Vila
Ei avui a tv3 han fet un reportatge de les mines de Potosí explicant els remeis que fan servir per superar les pulmonies i les pors. També el lloc sagrat d kalikata i les seues ofrenes dels guaridors kayauaies.
Molt xulo, veus com no fa falta voltar tant per veure món, passat-ho bé.
T’enyorem…
francesc
Moltes grí cies!! un plaer que m’acompanyeu :)