Bolí­via, Colonia Piraí­

La Colonia Piraí­ és el lloc on vaig néixer, perquè els meus pares hi van anar uns anys a treballar com a educadors… i suposo que aquest fet i passar el primer any de vida en un lloc com aquest, ja m’ha marcat per sempre. Així­ que grí cies a ells tinc un estret lligam amb Bolí­via i la Colonia Piraí­ concretament; i a l’aprendre a caminar, jugar i riure en un lloc com aquest, deuria produir-me una mutació genètica viatgera de per vida…

Per mi és un lloc molt especial i poder-hi tornar cada vegada, encara més. Ha evolucionat i canviat molt… fins al punt de convertir-se en una institució autosuficient.

Si teniu 10 min. podeu llegir-ne una mica d’història, i sinó, mireu les fotografies i ví­deo aquí­ :)

Colonia Piraí­, èxit d’una organització sostenible.

La història d’aquesta institució es remunta a l’any 1973, quan tres jesuí¯tes (Miguel Parrilla, i els germans Rafael i ílvaro Puente) decideixen crear un centre d’acollida per a nens del carrer a Bolí­via, basat en les teories pedagògiques de Makarenko i la Colonia Gorki.

Van començar a una finca, al quilòmetre 12,5 de l’antiga carretera a Cochabamba, que no tenia ni llum elèctrica ni aigua potable ni la infraestructura necessí ria. Va ser uns dels primers albergs per a nens i nenes de carrer de Santa Cruz de la Sierra i avui s’ha convertit en una escola superior agropecuí ria per a joves de comunitats rurals agrí­coles i pobles originaris amb pocs recursos, i que és econòmicament autosostenible, sense dependre ja d’ajudes externes.

La institució ha anat evolucionat molt en els darrers 37 anys, fins al punt que actualment, es plateja ser una universitat tècnica agropecuí ria per a indí­genes i agricultors. Pot semblar pretensions però la institució disposa de la infraestructura, els recursos tècnics necessaris i sobretot l’aval de la qualitat dels centenars de joves que cada any es titulen a les seves aules.
Van començar acollint a dos nens i després se n’hi van sumar molts més, fins al punt que el projecte va anar creixent i van haver de demanar ajuda econòmica a l’exterior per mantenir-ho.

Els nens i nenes vivien a la Colonia, amb diferents educadors, i a mesura que aquests nens i nenes van anar creixent, es van anar creant les instí ncies educatives per donar-los suport; una escola bí sica i posteriorment l’institut Apiaguaiqui, per a la capacitació en agropecuí ria i metall mecí nica. I amb el temps, es crea l’escola superior agropecuí ria, destinada a la formació i capacitació com a tècnics mitjans i superiors dels joves provinents de comunitats rurals del departament i de grups indí­genes.

Durant tots aquest anys, s’han escolaritzat i titulat joves amb pocs recursos, els quals no pagaven res durant els tres anys d’estada a la Colonia, amb la intenció de que aquests poguessin retornar als seus llocs d’origen i ajudar a millorar les condicions de vida i productives de les seves comunitats.
Els joves dedicaven unes hores del dia als coneixements teòrics, i unes altres a la prí ctica, cura i manteniment de les explotacions agrí­coles i ramaderes (vaques, aviram, porcí­, horta, fruita, cereal…), sense descuidar la formació social i humana.

A partir de l’any 2002, es va un pas més enllí  i s’intenta desenvolupar un model autosostenible per a tot el projecte… si fins ara es venia la llet, els ous i els productes de l’hort a petita escala, es pretén buscar un punt de professionalització que permeti treure un major benefici. Per poder vendre llet en condicions, aquesta s’ha d’extreure amb els procediments mecí nics i sanitaris que estableix la llei, però la maquiní ria només es rentable si es té un mí­nim de vaques… així­ que cal trobar aquest equilibri, amb l’objectiu final de que el projecte permeti uns beneficis suficients com per a mantenir l’estada i escolarització de prí cticament un centenar de joves que any rere any van ingressant a l’escola (i que no han de pagar res).

Per fer-ho possible, es van ampliar les unitats productives, passant a més de 75.000 gallines ponedores, una granja porcina, la lleteria, una planta d’elaboració de farratges i aliment pels animals i recentment, la creació d’una fí brica d’embotits pròpia que estí  abastint a supermercats de diferents ciutats del paí­s. Per tant, la raó de ser d’aquestes unitats productives és els ingressos que generen permetent, no sense feines i treballs, mantenir un projecte sostenible, requerint una mitjana de 120.000 dollars americans anuals per a garantir l’escolarització i estada dels alumnes.

Per altra banda, per mantenir viu l’objectiu de formar els joves en la seva tasca dií ria a la comunitat, la institució compta amb dos terrenys agrí­coles, a 100 quilòmetres de la ciutat, on els joves es desplacen per temporades per treballar en les condicions similars a les de la seva comunitat (menys recursos tècnics, etc.).
Concretament, a Mora, funciona la granja integral Ní«mboerenda (”casa de la saviesa”, en guaraní­), on tenen l’oportunitat de conèixer experiències agroecològiques en sistemes de producció semiintensius (a més petita escala), gestió forestal i producció de cereal amb regadiu… ja que són situacions similars a les que es trobaran quan tornin a la seva comunitat. Per altra banda, a Cuatro Caí±as, hi ha un centre de producció de gra per a l’alimentació dels animals de granja, des d’un punt de vista de producció ecològica i sostenible i partint de les llavors autòctones.

La fí brica d’embotits ha estat un dels processos clau, ja que actualment es comercialitzen més de 48 productes i han tingut molt bona acceptació entre la població. Als anys 80 es va començar amb la cria de porcs de forma artesanal, i als 90 es comencen a elaborar alguns derivats. Recentment, amb noves inversions i la modernització de les instal·lacions, ja es compta amb un laboratori microbiològic i control de qualitat. S’ha passat de 19 a 29 tones de productes al mes, i s’ampliarí  la cobertura de distribució. Pretenen obrir un punt de venda i distribució directa d’embotits, carns, lí ctics i altres productes al centre de la ciutat de Santa Cruz, així­ com la contractació de 10 nous treballadors.

Model pedagògic

Misión:
En consecuencia la ESA-CP, considera que su misión es contribuir, mediante la capacitación técnica y formación humana de jóvenes campesinos e indí­genas de escasos recursos económicos y de ambos géneros, a una creciente autonomí­a productiva de sus comunidades, dentro de un enfoque pedagógico que asocia el saber universal con los saberes locales, trabajando con tecnologí­a apropiada, y haciendo énfasis en la participación equitativa, la capacidad organizativa y la solidaridad.

Objetivos generales:
Capacitar en agropecuaria a jóvenes campesinos y/o indí­genas a través de una formación realista acorde con las limitaciones y condiciones que el entorno les exige superar y aprovechar en sus comunidades.
Generar la toma de conciencia social en las/los estudiantes, dirigida a encaminar sus proyectos de vida personal y familiar hacia la auto-gestión productiva y sostenible de sus comunidades.

Els joves que es matriculen per a la seva capacitació tècnica (entre dos anys i mig i 4), compten amb allotjament, alimentació i material de prí ctiques gratuí¯ts. Paral·lelament poden acabar els seus estudis escolars i batxillerat en humanitats, ja que tenen un Centro de Educación Alternativo, que funciona a les tardes i que ofereix formació sobre temes socials, de gènere, violència, drogoaddicció, etc.

Des del principi, el lema ”aprendre fent” marca tots els programes educatius. Es parteix dels seus propis coneixements, doncs la majoria provenen de famí­lies que tradicionalment es dediquen a l’agricultura i ramaderia i ja en tenen experiència.

Els alumnes participen en les unitats productives no com a treballadors fixes, sinó en forma de prí ctiques, per aprendre els coneixements necessaris i l’ús de les diferents eines i tecnologies per a després poder aplicar.
Un dels objectius finals és que tot l’esforç i aprenentatge es tradueixi després en el desenvolupament de les seves pròpies comunitats i no en formar treballadors per a empreses de la ciutat. I és que una de les ”problemí tiques” associades a la bona formació ofertada és que les empreses busquen treballadors formats a la Colonia Piraí­, fins i tot com a requisit que apareix en anuncis al diari, per treballar en diferents llocs de la ciutat. D’aquesta manera s’agreuja el problema de l’abandó de les comunitats rurals per passar a viure en males condicions a les ciutats…
Tot i això, alguns dels joves titulats han arribat a ser dirigents de les seves comunitats d’origen, retornant tota la inversió que s’ha fet en ells, en el desenvolupament de tota la seva comunitat.

També es pretén donar igualtat d’oportunitats a nois i noies però de moment, sempre són molts més els nois que les noies que ingressen. Es fa treball comunití ria per explicar a les famí­lies la importí ncia i oportunitat de que les filles també puguin accedir a aquesta formació i capacitació i intentar arribar al 50% de nois i 50% de noies.

L’alimentació per als estudiants es basa en productes que ells mateixos cultiven, i es compra només a fora el necessari. Són els propis estudiants qui s’encarreguen de les tasques dins la Colonia, com la neteja, el menjador… amb uns reglaments, drets i deures. I és sorprenent veure el bon comportament i silenci que hi ha al menjador, quan a les 12:30, després de que soni l’alarma, més de 100 joves mengen tranquil·lament.

Fonts i referències:

• http://www.eldeber.com.bo/extra/2008-01-27/nota.php?id=080128000444
• http://gestionemprendedora.wordpress.com/2008/01/30/emprendimientos-exitosos-colonia-pirai-santa-cruz-bolivia/
• http://www.elmundo.com.bo/Secundarianew.asp?edicion=15/02/2009&Tipo=Comunidad&Cod=10267
• http://www.eldeber.com.bo/2010/2010-01-20/vernotaeconomia.php?id=100120001743