Les persones necessiten viatjar

fusca uruguay

fusca uruguay

Um homem precisa viajar. Por sua conta, não por meio de histórias, imagens, livros ou TV. Precisa viajar por si, com seus olhos e pés, para entender o que é seu. Para um dia plantar as suas árvores e dar-lhes valor. Conhecer o frio para desfrutar o calor. E o oposto. Sentir a distância e o desabrigo para estar bem sob o próprio teto. Um homem precisa viajar para lugares que não conhece para quebrar essa arrogância que nos faz ver o mundo como o imaginamos, e não simplesmente como é ou pode ser; que nos faz professores e doutores do que não vimos, quando deveríamos ser alunos, e simplesmente ir ver.

Amyr Klink

 

 

Turisme d’orfenats?

Daniela Papi és una activista que després de crear una ONG a Cambodja (Pepyride) està lluitant per una altra manera d’entendre la cooperació internacional. Fa uns dies publicava aquest tuit amb el següent vídeo, que explica una mica la situació dels orfenats de Cambodja.

El vídeo original que ella enllaçava ja no està disponible però hi ha aquest altre d’Al Jazeera, que també recomanava:

Interessant i amb un recull de molta informació i consideracions la campanya Children are not tourist attractions
chldrn
Abans de visitar o participar en alguna activitat de visita als orfenats, recomanen prendre aquestes mesures informant-se sobre:

  • L’orfenat està legalment inscrit al govern?
  • Té una política de protecció de menor?
  • Els visitants tenen permís per entrar i interactuar directament amb els nens i nenes sense supervisió?
  • Els nens i nenes han de treballar o participar en les campanyes de recaptació de fons de l’orfenat?
  • Hi treballen professionals amb formació, durant llargs períodes de temps i amb bona supervisió?
  • Els germans bessons es mantenen units?
  • Té un programa actiu de reunificament familiar?
  • Està localitzat a la mateixa comunitat on vivia abans el nen?
  • Està organitzat per replicar estils de vida familiars o de petit grup?
  • Es respecten i acullen les creences religioses i tradicions dels nens i nenes?

+ Info: Why You Should Say No to Orphanage Tourism (And Tell All Tour Companies to Do the Same)

 

 

“Seamos machos: hablemos del miedo al avión”

Interessant la mirada que presentava fa més de 30 anys aquest gran escriptor sobre la por a volar. Ara hi ha gent que veient el documental sobre Ryanair enregistrat amb càmera oculta, pot tornar a sentir algun tipus d’inseguretat…

GABRIEL GARCIA MARQUEZ
EL PAÍS – Opinión – 26-10-1980

El único miedo que los latinos confesamos sin vergüenza, y hasta con un cierto orgullo machista, es el miedo al avión. Tal vez porque es un miedo distinto, que no existe desde nuestros orígenes, como el miedo a la oscuridad o el miedo mismo de que se nos note el miedo. Al contrario: el miedo al avión es el más reciente de todos, pues sólo existe desde que se inventó la ciencia de volar, hace apenas 77 años. Yo lo padezco como nadie, a mucha honra, y además con una gratitud inmensa, porque gracias a él he podido darle la vuelta al mundo en 82 horas, a bordo de toda clase de aviones, y por lo menos diez veces.No; al contrario de otros miedos que son atávicos o congénitos, el del avión se aprende. Yo recuerdo con nostalgia los vuelos líricos del bachillerato, en aquellos aviones de dos motores que viajaban por entre los pájaros, espantando vacas, asustando con el viento de sus hélices a las florecitas amarillas de los potreros, y que a veces se perdían para siempre entre las nubes, se hacían tortillas, y había que salir a media noche a buscar sus cenizas del modo más natural: a lomo de mula. Continue reading ““Seamos machos: hablemos del miedo al avión””

Córrer arreu del món

córrer arreu del món

córrer arreu del món

“El miracle no és que vaig acabar, el miracle és que vaig tenir el coratge de començar. John Bingham”  M’agrada córrer!

Si córrer com a rutina, entrenament o competició a casa ja és prou motivant com per fer-ho regularment, encara ho és més quan estem viatjant.
Sovint és complicat poder portar les sabatilles, la roba i tot el què necessitem però si hi cap, mai està de menys. Tot i que un dels problemes que tenia quan viatjava d’alberg en alberg, era que a l’acabar una hora d’entrenament, tota la roba estava xopa de suor, calia rentar-la i posar-la a assecar i depenent de quants dies em quedés al lloc ja no donava temps i era un dels handicaps principals.

Però les vegades que ho he pogut fer i córrer en alguna cursa a altres països, és una manera extraordinària de descobrir ciutats i paisatges que d’altra manera no pots veure.Per exemple córrer per grans avingudes amb el trànsit tallat. Hi ha gent que ja es programa els viatges tenint en compte certes curses per fer coincidir la seva volta al món amb aquell esdeveniment, i hi ha gent que viatja expressament per anar a participar a una cursa. Sigui quina sigui l’excusa que va davant, poder combinar les dues activitats no té preu.

Deixo aquí alguns enllaços que he anat recopilant sobre això:

7 cites de muntanyisme, trekking i viatges

Annapurna Circuit - Nepal

  1. És un viatge d’anada i tornada. Arribar al cim és opcional, baixar és obligatori (Ed Viesturs)

  2. Les muntanyes no són justes o injustes, simplement són perilloses (Reinhold Messner)

  3. Recorda que el temps que passes pujant muntanyes no se’t descompte del teu temps de vida (Will Niccolls)

  4. Emporta’t només fotografies; deixa només petjades

  5. Sempre és més lluny del que sembla
    Sempre és més alt del que sembla
    I és sempre més dur del que sembla

  6. Només aquells qui arrisquen per anar massa lluny possiblement podran esbrinar fins on són capaços d’arribar (T. S. Eliot)

  7. La muntanya ens treu moltes coses, però també ens ho pot donar tot si la necessitem per respirar (Kilian Jornet, Summits of my life)

Font 1 i Font 2

 

La volta al món porta a porta

rutabaobab

Abans de començar el viatge, i amb la idea de viatjar porta a porta intentant que aquells contactes de la meva xarxa de 6 graus de separació m’acostessin a la seva cultura i al seu país, ja tenia clar que d’alguna manera en volia recollir el seu testimoni. I una manera de fer-ho era a través d’entrevistes.

Com que processar tot aquest material durant el viatge era impossible, és el què estic fent ara; preparant una selecció d’aquestes entrevistes, triant i remenant entre les més de 25.000 fotografies, 300 gigues de vídeo i 340 articles al blog.

La idea és trobar un format atractiu que reculli tot aquest material (molt encara inèdit), i d’entrada penso en un llibre de fotografies que reculli aquestes experiències i testimonis de cada país. La Rosa m’està ajudant a fer-ho amb cara i ulls. De moment, la manera que se m’acut de resumir tot això, és amb aquest vídeo de 3 minuts.

Sortir corrents, per terra, mar o aire.

Ja fa uns mesos que vaig tornar de viatge… Si bé la crisi ja havia començat abans d’arribar i eren de sobre conegudes a nivell mundial les repercussions que estava tenint al nostre país, ha estat al portar 4 mesos aquí que realment m’he adonat de la situació que s’acosta. El problema no és que el govern actual sigui responsable de la crisi o no, sinó de com està proposant sortir-ne. I és que veient el panorama futurible, la majoria de joves altament formats i capacitats, decideixen marxar a treballar a fora…

No crec que sigui responsabilitat del govern trobar feina per tothom, al contrari, crec bastant que cadascú s’ha de moure i buscar-se la vida, reinventar-se si cal o emprendre un negoci propi… però si altres països ja s’estan posicionant millor que nosaltres en alguns sectors, aquí hauríem d’apostar per la innovació i la recerca i en entorns universitaris i programes d’investigació no tant sols no s’inverteix sinó que es retalla. No es veu un projecte definit per potenciar el desenvolupament del país, es retalla sense proposar alternatives. M’imagino que d’aquí 10 anys això ens passarà factura com a país, haurem perdut tot el potencial que ara estem deixant escapar,  i molts altres països ara anomenats emergents, ens hauran avançat de llar…

Com pot ser que un país deixi perdre persones que dominen més de tres llengües, tenen nivells superiors d’estudis (màsters, postgraus i doctorats), energia, motivació i ganes de fer coses, així com capacitats i habilitats indispensables per a les professions del segle XXI? Com esperen desenvolupar la innovació i la creativitat en els propers 10 anys?

Quan jo parlo amb amics i companys de la universitat explicant que marxaré a l’estranger, tothom coneix algú que té un, dos o tres fills que marxen o ja han marxat. I d’altres que van marxar, els diuen que aquí no trobaran oportunitats del que van estudiar i que millor que es quedin.

I això que és una reflexió sobre la meva experiència personal, resulta que el darrer estudi de la Patronal Catalana CECOT “El talent jove busca feina fora” també ho recull. Si bé penso que a aquest estudi li falten dades per arribar a  segons quines conclusions, mostra algunes dades interessants:

  • En els últims 3 anys (de 2009 a 2011) ha augmentat en un 14% el nombre de joves entre 15 i 34 anys que viuen a l’estranger.
  • A la resta de països europeus s’observa una tendència a un lleuger augment de l’emigració però no és comparable amb la tendència espanyola que és, de lluny, la més important de tots els països, inclosos Itàlia i Portugal, per exemple. En els últims 7 anys, s’ha més que quintuplicat el nombre de joves espanyols que emigren.
  • El perfil majoritari dels catalans que marxen és el d’un jove de 25 a 34 anys i altament qualificat.
  •  Concretament un 41% d’universitaris i professionals estaria disposat a emigrar i un 47% del total de joves es mostra disposat a fer-ho.

Les conclusions de l’estudi destaquen aquesta tendència a la “fuga de talent”, i tot i que es confia en que els joves tornaran (enriquits cultural i professionalment), això està per veure encara. L’estudi no mostra evidències de reincorporació.

Però no és res nou… aquí sempre ha imperat la cultura de mirar-se al melic i creure’s que som els millors, que sempre juguem a primera divisió… No s’ha fomentat mai la flexibilitat laboral, la mobilitat, els idiomes… i mai s’han pres mesures efectives. Les beques Marie Curie que en teoria estaven dissenyades per ajudar als investigadors a formar-se a fora i després tornar aquí no van acabar de funcionar, per què no es va valorar prou aquest talent i molts dels investigadors que tornaven es trobaven un sistema endogàmic que no valorava la seva experiència i formació adquirida i els oferia una situació professional molt inferior a la que tenia a altres països. Si això passava fa deu anys (amb més o menys vaques grasses) ara sembla que serà molt pitjor… “En España no es sólo difícil volver y conseguir un contrato digno, sino que los medios son muy inferiores

Ara hi ha una gran part de la societat que no està preparada per fer front a aquesta nova situació. Moltes persones sense feina s’han d’actualitzar, formar-se i reinventar-se… però ningú els hi ho ha ensenyat ni els ha preparat per fer-ho.

Ja va quedar clar fa 10 anys que nosaltres no podríem competir amb la mà d’obra i producció a baix cost d’altres països, i tothom parlava de que aquí crearíem les idees, inventariem, dissenyaríem… i precisament es retalla la inversió en universitats i recerca (Manifest).

I si es segueix retallant en coses tant bàsiques per al desenvolupament (i quasi supervivència), d’aquí 5 o 10 anys, països com Xina, Índia o Brasil ja ens hauran avançat en tot.

Sap molt greu pensar en tots els diners que s’han invertit en la nostra formació acabin marxant fora, però sembla un enorme error de planificació invertir tant en formació i tant poc en potenciar i aprofitar el talent format que ens posa en una situació incòmode.

Així que com anuncia el cartell de la imatge (i del qual no n’he trobat l’autoria), una de les millors opcions per a qui té inquietuds és emigrar i experimentar a l’estranger. Si hi haurà un retorn o no està per veure, però molts indicadors presents no sembla que hi apostin…

Actualitzo: La Vanguardia recull avui un article sobre el fenomen de l’emigració.