Fa més de 10 anys, quan encara no utilitzàvem blogs, jo ja tenia inquietuds per compartir els meus viatges, les fotos que anava fent i tot allò que m’anava sorprenent a través d’internet, amb una modesta i senzilla pàgina web feta amb html (sense saber ni programar) i amb un domini .tk. Quan el programa dreamweaver ja creava àlbums de fotos web, va ser una gran evolució, però el pas de gegant va ser amb l’estructura de blogs.
He seguit experimentant, jugant i treballant amb blogs des de llavors, fins que a dia d’avui em donen un premi per la meva afició, que m’ha permès compartir un dels projectes més intensos de la meva vida.
Com es diu la pel·lícula i llibre de Jon Krakauer, Into the wild, “la felicitat només és real quan compartida” i el blog m’ha permès sempre això.
Després de set mesos amunt i avall per sudamèrica, em vaig entretenir a fer el gràfic de les alçades per les que havia anat pujant i baixant… I és que des de que vaig arribar a Chile, va ser un pujar i baixar alçades sobre el nivell del mar, impressionant!!
Passar dels 0 metres als 300, tornar a baixar, tornar a pujar… i amb intervals de 4 o 5 dies, va suposar una important prova de foc pel cos, que al principi notava com taquicàrdies al pujar escales a La Paz, i que mica en s’anava acostumant al “soroche” o mal d’alçada i al final ja estava pràcticament acostumat al canviar de ciutat…
Recomanen acumular fulles de coca a la boca, sense arribar a mastegar-les, ajuda (i bastant) a suportar els primers dies, sobretot si es fan excursions i caminates… si es passeja, simplement prendre-s’ho en calma els primers dies :)
Per cert, aquí hi ha més informació “sobre el nivell del mar“, que encertadament, alguns guies, quan caminàvem a 4500 m. li deien el nivel del mal.
Per cert, el millor de les altures, si fa bon temps, les vistes :)
El Sol és una estel situat al centre del sistema solar. El sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com a la majoria del Mediterrani, o femení, com a l’Àsia, per exemple. Sol tenir relació amb el gènere que té la paraula en cada llengua.
Simbolitza la llum i el poder. En l’alquímia es relaciona amb l’or i s’escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que a l’astrologia).
En molts indrets va ser venerat com un déu. A Egipte era Ra i va ser el primer culte monoteista. Al panteó de la mitologia grega era Apol·lo. També és una divinitat important a les cultures precolombines d’Amèrica. (wikipedia)
Dissabte a les 8:00 del matí s’emetia l’entrevista que havíem gravat uns dies abans a COM Radio, al programa de cap de setmana Maneres de viure. Ha estat molt interessant (i suposo que difícil per la productora del programa), el resum de quasi mitja hora d’entrevista en els 4 minuts intensos finals reflexionant sobre el viatge de volta al món.
Por curiosidades de la vida, al subir al avión que me llevaba de vuelta a casa, de Moscow a Barcelona con escala en Köln (Alemania), cae en mis manos el periódico The Moscow News. Por fin una publicación en inglés… todo era en ruso y para mi, imposible de entender. Y me sorprende y llama la atención la columna de “Live like a Brazilian” que compara el nivel de vida de Brasil con el de Rusia; el primer y último país de mi ruta de vuelta al mundo. Continue reading “Vivir como un brasileiro”
En el marco de la Escuela de verano del Doctorado de Pedagogía de la Universidad de Barcelona, he presentado algunas ideas y reflexiones de mi viaje de vuelta al mundo y mi experiencia personal. Un enriquecedor encuentro con los futuros doctores, hablando de Continue reading “Futuro profesional de los doctorandos”
Des de que els nens i nenes de 3r de primària de l’escola Tres Pins de Vallromanes van descobrir el meu blog i van començar a deixar-hi comentaris i fins hi tot a fer activitats de classe relacionades amb aquest viatge, de la mà de la seva mestra Aïda, tenia molt clar que al tornar, els aniria a veure. I així, acabat d’arribar i el seu penúltim dia de classes, els hi vaig anar a ensenyar algunes fotos i a parlar d’alguns dels països que he estat. Va ser un matí molt especial per tots, ells i elles molt nerviosos i emocionats, i jo encantat de poder compartir el què a mi m’agrada amb aquests futurs viatgers :)
La tornada a casa ha estat molt més ràpida i trepidant del què esperava però molt ben aprofitada. Si bé no és el mateix volar de Beijing o Bangkok directe a casa que tornar poc a poc amb el Transsiberià, ha estat un trajecte ràpid… i ja soc a casa!!
I no podia ser de millor manera que arribant al casament del meu millor amic i retrobant tots els amics i amigues junts, en un mateix restaurant i de festa continua fins al dia següent…
Porto quatre dies a casa i sembla com si ja portés 3 mesos, he fet tantes coses!!! I una de les que em feia més il·lusió, era anar a visitar els nens i nenes de l’escola Tres Pins de Vallromanes que havien contactat amb mi a través del blog i havien anat seguint el viatge. Va ser una gran experiència compartir amb ells aquesta aventura i els dibuixos i cartes que em van donar ahir són impressionants!!
Quan em pregunten com ha anat em poso a riure i dic que molt bé, i em fa gràcia per què jo mateix no m’acabo de creure que hagi anat tant bé. Tu marxes amb unes idees, unes pors, un neguit,… sense saber ni què passarà, ni quan tornaràs… i ara veig que tot ha anat molt i molt millor del què podia imaginar.
No sé si ha estat per un excés de prudència o una picada del mosquit de la bona sort però no m’ha passat res de dolent, ni greu, ni cap tipus de problema. Avui fa 16 mesos que vaig marxar i no he perdut res (potser una samarreta), cap problema amb la càmera o l’ordinador, no m’han robat mai, cap malaltia estranya o greu, cap maleta perduda ni estripada, cap problema “greu” de transports… només una caigudeta amb moto i els va i véns típics que l’organització d’un viatge així requereix. Per tant, després de totes les experiències que he viscut, que ho hagi pogut gaudir sense cap incidència, és una de les rifes més grans que em podia tocar, havent conegut i escoltat tantes i tantes històries d’estafes, robatoris, enganys, accidents, dengues i malàries, que han hagut de passar molts altres viatgers. Així que moltes gràcies :)
Però tot això, aquest sentiment que em rebossa i que no m’hi cap a dins de gratitud, només es deu a totes i cadascuna de les persones que m’han acompanyat o que d’alguna manera han format part d’aquesta aventura. Gent que a través de la teoria dels 6 graus i sense conèixer-me en persona m’ho han donat i compartit tot. Els amics i familiars que vivint o viatjant a altres països han fet el dia a dia més agradable, divertit i proper. Els milers de viatgers amb qui cada dia compartir la cuina d’un alberg, l’espera d’un autobús, la tenda en un trekking o les hores en un barco. La gent local de molts pobles i ciutats que sempre que és necessari et donen un cop de mà. I totes i cadascuna de les persones que llegia el blog, comentava al facebook o seguia el viatge. I sobretot aquelles persones especials amb qui he compartit moltes i moltes hores i que de ben segur que han fet d’aquest viatge una experiència única i que no s’acaba amb la tornada a Barcelona.
Les tecnologies han canviat totalment la manera com ens comuniquem i fan que, siguis on siguis, puguis estar en contacte amb la gent que realment t’importa, seguir una mica més les seves vides i no sentir-te tant lluny del teu entorn proper. Però això tampoc evita impregnar-te de les olors i esperit de la gent als països que visites, la seva manera de fer i les seves tradicions.
Ara toca començar una nova etapa, que al igual que el viatge, no sé on em portarà ni per on passarà. Toca situar-se una mica i partint de tot allò que he tingut temps de pensar i decidir què m’agradaria fer, anar buscant el camí que continua després d’aquesta etapa.
L’altre dia sopant amb el Marc i la Mireia, el Marc em deia que havia de fer un post de tancament del viatge pel blog, i l’únic que puc fer és fer-ho donant les gràcies per haver gaudit d’aquesta oportunitat, d’aquesta experiència que sí, que m’ha marcat per sempre.
