Tag: sulawesi

A vegades una càmera de fotos és una arma intrusiva que viola la intimitat i privacitat de les persones, però en altres ocasions es converteix en una clau que t’obre les portes d’un grup de gent.

Cada dia passava per davant d’aquest grup de conductors de Rickshaws i, tot i que sabien que necessitava un transport amb motor (pete-pete), em saludaven amb el típic “hello mister” i sempre volien xerrar amb mi. Així que un dia que portava la càmera els hi vaig preguntar si els hi podia fer fotos, i es van posar més contents que uns nens d’escola!! Tots orgullosos de sortir a les fotos anaven dient a mi, a mi, fent postures, rient sense parar, i saludant a la càmera.

N’he triat algunes. A vegades, una cosa que a alguna gent molesta, a d’altres els alegra la tarda i els distreu de la seva monòtona espera asseguts al voral de la carretera… un ofici dur!!

Tana Toraja, al centre de Sulawesi (Indonèsia), és una zona molt característica per les cases que tenen la teulada en forma de vaixell. Però la seva mescla de creences i la seva concepció de la mort fan que una de les activitats estrella per a ells (i els visitants per veure-ho), siguin els funerals.

Rantepao és el poble al bell mig de la regió que permet explorar tota aquesta àrea i just arribar a les 9 del matí, el senyor de l’hostal Wisma Maria, ens diu que si volem, fa un dia que ha començat una gran cerimònia de funeral i que la podem anar a veure. Normalment, les grans cerimònies com aquesta tenen lloc al juliol i agost, rarament al gener.. però hem estat de sort i veiem una de les més grans de l’any que durarà 5 dies.

L’enterro del difunt té lloc pocs dies després de morir, però després s’organitza un gran esdeveniment social, que pot durar dies, i on els familiars van rebent a amics i coneguts. Aquests porten ofrenes que sovint són un porc o un búfal. El dia que hi vam anar la majoria portaven porcs, i en vam veure més de 100. Els porten lligats amb canyes de bambú, vius, i després del ritual al mig de la plaça, per sort els maten a un altre lloc. Tot i així, és constant i audible la cridòria dels porcs patint estrangulament per les cordes.

Los funerales de Toraja tienen por objeto enviar el espíritu del difunto al más allá; éste, permanece junto al cuerpo, aún después de la muerte. El grado de celebración está determinado por la clase del difunto y es costeado por sus familiares, para lo cual, deben ahorrar durante años, llegando incluso a aceptar financiaciones si es necesario, con la deuda que ello genera a la familia.

La primera parte del funeral es inmediata a la defunción. Se realiza en el tongkonan en la más estricta intimidad de la familia; el cadáver del difunto es limpiado por dentro y por fuera e inyectado en formol; después es envuelto en vendas y a partir de ese momento y hasta que se celebre el funeral público, días, semanas o incluso años después de la defunción, el cuerpo permanece con la familia, considerado como enfermo, recibiendo raciones regulares de alimentos y agua y ocupando la parte sur de la casa.

Los funerales públicos se celebran entre los meses de junio y septiembre, meses posteriores a la cosecha y en los que los familiares que residen en otros lugares, pueden participar del mismo. Es característico el sacrificio de búfalos y cerdos, adquiridos por familiares y amigos como expresión de obligaciones recíprocas entre los mismos; de este modo, cada pieza es pesada y tallada para dejar constancia del presente que el difunto recibe, con la intención de buscar la equivalencia por parte de sus familiares en el próximo funeral al que éstos sean invitados por aquellos que regalan dicha pieza. Los buscados búfalos albinos son signo de mayor status social dado el alto precio de los mismos.
font

Els búfals són més cars i exclusius, però si a més a més és alví ja és el màxim i val molts diners. Aquest dia en van oferir uns 15 però un amic deia que ell hi va anar al dia següent i tot eren búfals… més de 100.

Déu n’hi do l’experiència!! El vídeo que penjaré, ho il·lustra una mica millor.

Tana Toraja, al centre de Sulawesi, és una zona molt característica per les cases que tenen la teulada en forma de vaixell, Tongkonan. Però la seva mescla de creences i la seva concepció de la mort fan que una de les activitats estrella per ells (i els visitants per veure-ho), siguin els funerals.

Rantepao és el poble al bell mig de la regió que permet explorar tota aquesta àrea i just arribar a les 9 del matí, el senyor de l’hostal Wisma Maria, ens diu que si volem, fa un dia que ha començat una gran cerimònia de funeral i que la podem anar a veure. Normalment, les grans cerimònies com aquesta tenen lloc al juliol i agost, rarament al gener.. però hem estat de sort i veiem una de les més grans de l’any que durarà 5 dies. I com que és curiós i llarg, ho explico en un altre article.

Com a Tentena, aquí també es poden veure les diferents tombes i sepultures pels difunts… a les roques, als arbres, etc. i sovint, hi posen un ninot de fusta, Tau-Tau (com un titella) que simbolitza la persona morta. Però com que els robaven per vendre de souvenir, ara en quedne pocs, i la majoria els conserva la família a casa.

Temps també per visitar una escola, que tot i tancada mostrava la simplicitat de l’aula, i com un nen traginava encara l’àbac a la motxilla :)

La regió és increïble i llogar una motoreta i voltar pels poblets, veient altres formes de tombes a la roca, camps d’arròs i caminets és impressionant. A un poble, uns nens ens van parar per fer-nos un xou artístic que estaven assajant i vam ser els seus espectadors de luxe per un dia, un ball de pompoms i cantant el jingle bells en indonesi!! I sense demanar-nos res a canvi, el seu orgull era que nosaltres ho haguéssim vist, i el nostre, veure-ho i compartir somriures amb ells.

La visita al mercat, mereix un article a part :)

Una de les regions centrals de Sulawesi és Tentena, i ve de camí per tornar a Makassar en bus, parant a Tentena i a Tana Toraja.

A Tenetena, hotel Victory, pots voltar per tot arreu amb motoreta tot i que els carreteres no estan massa bé i sembla motocross amb scooter, és divertit… fins que se’t punxa la roda i et quedes tirat al mig del no res… però com que sempre hi ha els artesans que et poden ajudar, tot té solució.

Visita de rigor a la cascada i a la platja Siuri, una platja de sorra fina del gran llac de la regió.

També vam visitar les coves… que mentre esperes una cova fosca plena de ratpenats i vas a punt amb la llanterna, et trobes una cadena per no passar i tota l’entrada plena de calaveres i òssos dels morts que han dipositat aquí com a sepultura… una mica sorprenent!!

Però com sempre, quan pares a qualsevol lloc a fer fotos dels camps d’arròs, els nens i nenes et venen a saludar (i els més grans també), es volen fer fotos amb tu i jugar una estona :)

Començo a estar cansat de les guies Lonely Planet i els estranys errors i informacions contradictòries que contenen, però quan descriuen les illes Togean com un lloc molt difícil d’arribar però encara més difícil de marxar-ne… així és!! Un paradís de petites illes remotes i aïllades, amb esculls de corall increïbles i bungalows a la platja amb un menú de peix fresc espectacular i cocos de la palmera gratuït a qualsevol hora del dia.

Però sí, arribar aquí implica realment voler anar-hi. Des de Gorontalo són 12 hores de barco, i arribes a Wakai a les 6 del matí. Allà pots esperar 10 hores més per agafar un altre barco fins a Katupat (l’illa que volia anar) o llogar un “charter” que és una piragua de fusta amb motor de desbroçadora de jardí… i una hora i mitja resant perquè aguanti el trajecte mentre un nen d’onze anys no para de treure aigua amb una garrafa…

I a l’illa de devant, l’acollidor poble de Katupat, on ja hi ha una mica més d’activitat i tothom el vol saludar :)

L’allotjament Fadhila Cottage que al contrari del què diu la guia, el menjar és un dels millors que ens han servit a Indonèsia… una illa amb 8 bungalows i ningú més, treballadors i turistes comparteixen l’illa com una família. El preu és per persona, una mica més car que altres allotjaments, però amb tot el menjar inclòs, tè i cafè i cocos tot el dia!!

Tot i un passat de pesca amb dinamita que va malmetre bastant el fons marí, ja s’ha recuperat bastant i el busseig i submarinisme són uns dels plat forts de les illes. Un dels llocs on he vist més vida marina i diferents espècies… des dels cosins del cavalls de mar, a peixos de tot tipus (gran peixos lloros geperuts, desenes de lion fish, nemos i grans morenes!!

Vam haver de sortir corrents per anar a cal metge (una altra aventura de barcos i piragües) per una febre estranya a un membre de l’expedició, però passats 3 dies de recuperació i descartat malaria i dengue, tornem a acabar de passar uns dies a l’illa.