Francesc Balagué – La Volta al món porta a porta
Aquest revolucionari plafó publicitari, aprofita l’humitat de l’ambient de Lima a Perú, la segona ciutat més gran del món ubicada en zona desèrtica, en una font d’aigua.
A través d’un procés de condensació i filtres, aconsegueixen concentrar aigua en un dipòsit i oferir-la com una font.
via: yorokubu
Una de les preguntes que feia a tots els entrevistats durant el viatge, era que triessin un llibre i una cançó que els agradés. Mentre el llibre de la volta al món porta a porta entra a la fase final d’impressió, recullo aquí el resultat d’aquesta bibliografia global, recomanada des de diferents països. Espero que us pugui inspirar a fer algun regal de Nadal o a distreure-us fins que rebeu el llibre ja imprès.
Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes Saavedra
Confieso que he vivido, de Pablo Neruda
Si me permiten hablar, de Domitila Barrios de Chungara.
Been Down So Long It Looks Like Up to Me de Richard Fariña.
Posdata, te quiero de Cecelia Ahern
El Alquimista de Paulho Coelho.
El arte de la felicidad del Dalai Lama.
El llibre sagrat Bhagavad-gītā.
Skill with people, de Les Giblin.
Tailandia:
També El Alquimista de Paulho Coelho.
León el Africano, de Amin Maalouf.
Cometas en el cielo, de Khaled Hosseini.
100 años de soledad, de Gabriel García Márquez.
Una bona campanya de promoció de Perú 2012. Original i emotiva. I en la línia del que escrivia al blog de l’Eduard, per cel·lebrar el 5è aniversari: Viatjar per aprendre, aprendre viatjant.
Vist al Tuit de l’Hugo:
Vive como un viajero, no como un turista. Yo también hice ese viaje cuando tenía 20 años y lo volveré a hacer en 2013! goo.gl/cSkfn
— Hugo Pardo Kuklinski (@Hugo_pardo) novembre 26, 2012
Impressionant el reportatge de “La Rinconada, el oro del glaciar” aquesta mina d’or de Perú, considerada la ciutat més alta del món, 5.400 metres d’alçada. Més informació sobre aquesta població, a La Rinconada Wikipedia. Per exemple, una de les primeres dades de les condicions d etreball, el format de comtracte “cachorreo” pel cual un miner treballa 30 dies sense cobrar, per tenir dret a treballar-ne un i quedar-se els beneficis…
Per anar de Trujillo a Quito (Equador), on havia quedat amb els meus pares per passar 15 dies junts (un altre dia parlaré de viatjar amb pares jejeje), podia agafar un bus directe que trigava 28 hores però que era molt senzill, ni semicama ni res de res… (Ormeño 80$). O bé, fer una entretinguda combinació de busos i anar fent trams (total 36 hores), per menys de la meitat del preu, i poder viatjar una nit amb bus semi-cama (que algu és algu). Aquest bus nocturn de Trujillo arriba a Piura a les 5 del matí. La terminal del segon bus que havia d’agafar, de Piura a Loja (ja a Equador), estava tancada, així que el guàrdia de seguretat em va obrir la porta, acompanyat del gos de seguretat, i els tres ens vam posar a dormir als bancs de l’estació… fins a les 8 del matí que començava l’activitat. El problema d’aquesta combinació era que no sabia ni els horaris ni disponibilitat, i si no podia agafar els busos com havia calculat, enlloc de 36 serien 50 hores de viatge. Per sort, al arribar a Loja, vaig poder comprar un dels 3 últims seients pel darrer bus a Quito, el que sortia a les 9 del vespre.
El pas de frontera Perú – Equador per aquesta zona és de les més segures i tranquil·les. el pont de Macará, que ara ja n’hi ha un d enou i modern… Motiu pel qual havia descartat anar per aquí i no per Tumbes (que era una mica més curt), però s’havien reportat atracaments, assalts a busos, robatoris… i la mala experiència a la frontera de Senegal em va convidar a evitar els riscos…
Després de tota la nit en ruta, al dia següent ja vaig arribar a Quito, a la megaterminal Quitumbe. Per 0,25$ trolebus i directe al centre de la ciutat… uns dies d’hotel amb sabonet i tot no va malament :)
I a descobrir Equador amb uns companys de viatge excepcionals, els meus pares!
Huanchaco és un petit poble de pescadors, a 20 min. de la ciutat de Trujillo al nord-oest del país. Un lloc ideal per descansar, fer surf, caminar per la platja…
És dels pocs llocs on encara hi ha una comunitat de pescadors que conserva l’ancestral tradició de pescar amb “cavalls de totora”; unes embarcacions individuals fetes d’aquest tipus de jonc, i que cada dia utilitzen per anar 3 km mar endins a pescar peix i marisc. Cap a la una del migdia, tornen en grups i aprofitant les onades les surfegen per avançar més ràpidament. Com a rem, utilitzen una gruixuda canya de bambú, tallada per la meitat. Veure’ls arribar és un gran espectacle; els fills i les dones, s’acosten a ajudar-los a recollir el material i els quilos i quilos de crancs, marisc i peixos que cadascú porta a la seva embarcació.
Hi ha estudis que indiquen que aquestes embarcacions, serien les percussores del surf i no queda clar si des d’aquí van arribar a Hawai i Polinesia per ensenyar-los aquest art, o si al anar allà van aprendre a surfejar com ells…
I poder tornar a fer surf al Pacífic, tot i el fred, és increïble. I pels que en volen aprendre, el Chicho de l’Escola Muchik és un dels millors professors i surfistes de la zona… i si ja se’n sap, explica tots els detalls i secrets d’aquestes platges.
I en aquesta ocasió, les fotos en format audiovisual :)
Totes les fotos de Huanchaco, aquí.
La Cordillera Blanca és un lloc molt diferent als visitats fins ara a Perú. Huaraz, el poble principal per explorar la zona, envoltat per majestuosos cims de 5000 i 6000 m., dóna accés a molt diversos i variats trekkigs i excursions. Entre ells, destaca el Santa Cruz o el Huayhuash, considerat un dels 6 millors trekkings del món…. però que hauré de deixar per una altra ocasió ja que requereix entre 8 i 10 dies, caminant a alçades superiors als 4000 msnm.
Però hi ha excursions d’un dia, igualment espectaculars, com l’ascensió a la Laguna69, que comporta uns 700 m. de desnivell (fins arribar als 4600 m.), que res tenen a veure amb pujar al Puigmal, per exemple. Envoltat dels cims i glaceres del Huascaran, Pisco, etc. L’aigua turquesa podria ser la de qualsevol cala de Menorca o Formentera, però és aigua cristal·lina de glaceres.
A Wikiloc hi ha moltes rutes georeferenciades d’aquesta zona de Perú.
Però a part de caminar, també hi ha molta cultura; a tres hores en bus (de les pitjors que he passat en tot sudamèrica) s’arriba a Chavín, el poble on es conserven les restes arqueològiques del que va ser una de les primeres civilitzacions de Perú, entre el 1200 i 500 a.c. I també utilitzaven el cactus San Pedro per als seus rituals.
I tot això, descansant al hostal Caroline Lodging, un d’aquells llocs on la família que el gestiona et coneix pel nom i es preocupa realment de que tot estigui bé. Un bon esmorzar, bones habitacions, aigua calenta… Molt recomanable!!! També t’ajuden a organitzar trekkings i excursions, tenen guies i mapes, sortides en btt, etc.
La majoria de capitals de Sudamèrica tenen mala fama; brutes, perilloses, contaminades, enormes i saturades de trànsit,… però cadascuna d’elles m’ha sorprès gratament, trencant tots els tòpics i estereotips que altres viatgers havien dit. I Lima no n’és l’excepció…
Molt ben acollit a casa de la Sílvia, a l’interessant barri de Barranco, ple de bars, botigues, parcs… i la platja ben a prop. El barri veí de Miraflores, la zona més ben cuidada de la ciutat (i cara), no té res a envejar a ciutats europees o americanes… Però evidentment, Lima, amb els seus quasi nou milions d’habitants, també té problemes de pobresa, inseguretat en algunes zones, etc. Veure l’informe (pdf) “Aproximación a la pobreza de la ciudad de Lima” del Banc Mundial novembre 2002.
Va coincidir que es celebrava el bicentenari del país, i es celebrava amb actes oficials, desfilades, etc. Vaig poder veure una exposició de màscares utilitzades en els esdeveniments folklòrics i tradicionals, art de carrer i un espectacular espectacle de llum i so al parc de les fonts (Circuito Mágico del Agua). Aquí, a través de làsers de llum i les fonts d’aigua es creava un show espectacular que a més a més projectaven imatges de ballarins/es típics peruans a una pantalla d’aigua:
Doncs com que unes imatges valen més que mil paraules, ho barregem una mica tot i surt un petit vídeo resum del Machu Pichu:
Un dels indrets més populars de Perú, i de tot sudamèrica, són les restes arqueològiques de Machu Pichu, un dels poblats inques més importants, que data del segle XV.
El Machu Pichu va estar tancat dos mesos a causa d’unes fortes tempestes que van provocar esllavissades a Aguas Calientes i a les vies del tren, per tant moltes reserves s’han anat endarrerint… i just ara coincideix en la temporada alta de visita, així que fer l’Inca Trail original sense haver reservat 3 o 4 mesos d’anticipació era impossible. Però com que passa sovint, hi ha altres alternatives; el dur trekking de Salkantany i el que jo vaig fer, l’Inca Jungle trek, que recórrer una part d’un camí inca alternatiu, el que anava de Machu Pichu a Vilcabamba, la darrera ciutat dels Inques, que sembla ser que és més gran que el propi Machu Pichu i que tot just s’està començant a explotar (més info del descobriment).
El primer dia es fa un descens amb bicicleta, des de les altes muntanyes d’Abra Málaga fins a Santa Maria, a 1800 m. zona de Yungas Peruanes.
El dos dies següents es camina en direcció a Aguas Calientes, passant per plantacions de coca, de cafè, per poblats indígenes,… Es creua el riu per una “oroya” que és una cistella penjada d’un cable d’acer, mentre vas estibant de la corda. Vam passar per les termes i per les parts del riu que es van desbordar uns mesos abans, fins arribar a l’Hidroelèctrica (una planta de generació d’energia hidroelèctrica escarpada dins de la muntanya). D’allà, seguint la via del tren, s’arriba a Aguas Calientes, que és el poble més proper al Machu Pichu, des d’on s’accedeix al complex.
Per poder pujar al Wayna Pichu, el pic que hi ha al costat, només es permeten 400 persones al dia, i els tiquets els comencen a repartir cap a les 5:30 de la matinada a la porta del Machu Pichu. En temporada alta, hi ha tanta gent, que arribar a dalt dels 400 primers implica començar a caminar a les 4:00 i no entretenir-se… en altres èpoques, es pot pujar amb el primer bus, que comencen a pujar a les 5:45 i dóna temps a tenir tiquet… El problema és que la gent començava a pujar a la 1 de la nit per ser el primer, i uns altres 10 minuts abans… total que teníen la muntanya plena de gent de nit sense poder controlar massa que passava. Ara tanquen el pont, únic pas d’accés, fins a les 4:00 aprox. perquè ningú comenci a pujar abans, i un cop obren sembla una cursa muntanya amunt… per milers d’escales… i si pares a agafar l’alè, veus com tothom segueix muntanya amunt quasi a cops de colze per arribar abans que tu jejejeje. Així que vam arribar a les 5:00 a dalt i a les 5:30 ja teníem tiquet per pujar més escales :)
I a les 6:00 puntuals s’obren les portes del recinte i ja en esperava el guia per explicar tots els detalls d’aquell mític lloc. Una de les meravelles culturals/naturals més espectaculars que he vist mai, i si bé durant el viatge he passat per molts molts llocs que són Patrimoni de la Humanitat, aquest és realment una de les Meravelles del Món!!
Les vistes des del Wayna Pichu:
Molt curiós com els inques van construir un pont, al marge del penyasegat, per tal de poder continuar el camí que porta direcció a Vilcabamba.
Totes les meves fotos del Machu Pichu aquí.
Per cert, aquí podeu veure les instal·lacions amb tot luxe de detalls, una foto d’1,5 Gb, que permet aproximar-se a qualsevol pedra del Machu Pichu i veure-la en detall :)
