Mig per casualitat, passejant per Ipanema el dia 1 de Gener de 2014, vam poder veure aquesta espectacular posta de sol i coincidir amb tantíssima altra gent que hi havia anat expressament. La Pedra d’Arpoador és un lloc ideal per veure pondre’s el sol al mar, i que coincideixi que ho fa dins l’aigua són uns pocs mesos a l’any, al voltant de desembre. Aquí és estiu i els dies són llargs. Quan el sol toca a l’aigua, o s’amaga darrera els núvols baixos i desapareix, la gent comença a aplaudir i xiular celebrant el gran moment… i hi ha moooolta gent!! Alguns ho aprofiten per remar les últimes onades de la tarda, nedar, o simplement refrescar-se després d’haver superat els 40 graus durant el dia.
Un viatge de somni seria anar a la Petita Diomedes de l’Estret de Bering, veure la seva petita escola si encara dura i jugar amb els nens a la seva neu abans de que es desfagi. Els motius són inexplicables perquè els somnis obeeixen a impulsos que la raó intenta justificar però la seva força és més instintiva que raonable Amb qui aniríem? amb qualsevol dels de casa però només anant-hi ells ja ho viuríem com a real a través de les seves emocions.
La Wikipèdia explica: La mar de Bering és una massa d’aigua de l’oceà Pacífic que comprèn, de sud a nord, l’espai que hi ha entre les illes Aleutianes i les Komandórskie fins a l’oceà Àrtic i, d’oest a est, el que hi ha entre Sibèria (i la península de Kamtxatka) i Alaska. Ocupa una superfície d’uns dos milions de km². L’estret de Bering la separa de la mar dels Txuktxis, a l’oceà Àrtic. Aquesta mar deu el nom al primer europeu que la va descobrir navegant-ne les aigües, que fou el danès Vitus Bering. L’ecosistema de la mar de Bering inclou molts recursos, repartits entre la jurisdicció dels Estats Units, Rússia i aigües internacionals. La interacció entre els corrents, el gel marí i l’aigua fa que sigui un ecosistema ric i vigorós.
Diomede menor és una de les illes que hi ha al mig de l’estret de Bering, un espai marítim de 85 km que separa Alaska (Estats Units) de Sibèria (Rússia). L’illa gran pertany a Rússia i està deshabitada i la petita pertany a Estats Units i hi viuen unes 170 persones.
Kepa Acero era surfista professional i ho va deixar per iniciar una nova aventura, surfejar a 5 mars del món que no haguessin estat surfejats mai abans, però sobretot, buscar el contacte amb les persones d’aquells destins i conèixer aquests llocs amb més profunditat. Pots votar a en Kepa Acero com a millor aventurer de l’any i seguir la seva aventura al seu blog.
Aquest és el vídeo de presentació del seu projecte Cinco Mares:
Estreno una nova categoria al blog per anar publicant aquelles consultes que rebo per email sobre on anar, què veure, i com organitzar segons què. Crec que com que poden ser d’interès a altres persones tindrà sentit si les publico aquí i hi enllaço les parts del viatge corresponents, tot i que evidentment no serviran per a tothom, la idea general potser si. Començo amb aquesta pregunta:
Voldria fer un viatget de mes o mes i mig. Voldria que fos un destí segur per a una noia sola, càlid i que hi pugui fer immersió (ni que sigui part dels dies). M’atrau més la natura que la ciutat. Si no hagués estat a les Galàpagos ja ho tindria clar. Què em recomanaries?
Jo et recomanaria Tailàndia. És molt segur i tranquil, i està molt preparat pel turisme, mantenint preus baixos i llocs increïbles. Pots combinar el turisme de monestirs, monuments i ciutats amb platges i reserves naturals. Jo vaig estar a Koh Phi Phi, i tot i ser molt turístic, és una reserva marina i el mar és espectacular. Després vaig estar a fent submarinisme a Koh Tao, que és un s’expedeixen més certificats de busseig del món casi, ja que és molt barat i el fons del mar és força atractiu. La part sud de l’illa és més tranquil·la i hi ha un centre de submarinisme que fan programes que combinen el medi ambient amb la immersió i surt més barat fer immersió amb ells si t’hi estàs una temporadeta…
I també, des de Tailàndia surten els creuers només d’immersió cap a Andaman, a les Similan Islands. És ja un nivell econòmic més alt, però molt més exclusiu, amb molta menys gent i millors fons marins… jo no ho conec però pinta molt bé. Un amic instructor deia que era impressionant!!!
L’altra opció, que m’han recomanat però no conec, és Sharm-el-Sheikh a Egipte, una ciutat creada només pel turisme, plena de gent de tot el món que va allà a fer immersions al Mar Roig amb un dels spots més impressionants del món… tot i que sortir de la ciutat ja pot ser més complicat anant una dona sola, la gent que va allà, no surt de la ciutat i es dedica només a immersió.
Hi ha llocs que et marquen per sempre. I un d’aquests és el petit paradís, tranquil i amagat al sud de l’illa de Koh Tao. El New Heaven Dive School, és un dels millors centres de l’illa; es treballa amb grups petits, conscients, preocupats i actius amb la conservació dels oceans i amb una professionalitat impressionant… m’hi quedaria a viure una llargaaaa temporada!!!
L’illa de Phu Quoc, que pertany a Vietnam tot i estar en territori de Cambodja, és un tranquil lloc per passar dos o tres dies de relax a la platja. Però tot s’ha de dir, no és l’illa paradisíaca ni les platges més espectaculars del sud-est asiàtic. Continue reading “L’illa de Phu Quoc, Vietnam”
Mui Ne s’ha convertit en un dels destins de platja preferits pels vietnamites i estrangers residents a Saigon. La platja no és excepcional, però hi ha molts resorts amb bungalows i hamaques que ho fan atractiu. Continue reading “Mui Ne i Saigon, Ho Chi Minh”
A mi la muntanya m’apassiona… però el mar… ai el mar!! poder veure una posta de sol com aquesta amb la immensitat de l’Oceà Pacífic… buuuffffff i això que la terra segueix tremolant però ara és com si no ho notés…
Pichilemu és un petit poble de la costa del Pacífic de Chile que ni tant sols sortia a la meva guia… però a través del boca-orella vaig venir-hi a parar per casualitat, per curiositat… i a més a més a casa del Jose, que m’ha acollit amabilíssimament com a couchsurfer. I és una de les poblacions més importants del surf a Chile!!! I sembla que a Jack Johnson també li va agradar, i hi va rodar aquest genial video clip…
En aquests moments, s’està disputant el Campionat del Món d’onades gegants (Quiksilver Big Wave Ceremonial); el dia 1 d’abril començava el període d’espera i durarà fins al 31 de maig. Vol dir que els dies que es prevegi onades gegants, es convoca a tothom i a competir… i aquest cap de setmana hi ha alerta roja del campionat, que vol dir possibilitat imminent de competició i tots els millors surfistes estan venint (de California, Hawai, Brasil, Perú o Sudàfrica…). Avui les onades eren considerables però no gegants… així que segueixen esperant. I em sembla que acabarem esperant tots…
Fa molt de fred en aquesta zona i l’aigua del mar està gelada, però posats a passar fred, he preferit aprofitar i posar-me dins de l’aigua i provar les onades del Pacífic. I just quan ens estàvem posant els neoprens, un altre tremolor… de 6 graus i epicentre a només 19 km de Pichilemu. Tots ens hem mirat… i de seguida feien broma de si estaríem més segurs dins l’aigua o fora… i les onades no han crescut i el mar estava força tranquil, gelat, però tranquil…
La majoria de pobles a Chile tenen un parc de bombers voluntaris; quan hi ha una emergència sona una alarma a tot el poble, i els bombers saben que han d’anar cap al parc… però quan no ho saps, i hi ha tremolors cada dos per tres, al sentir aquesta alarma general per tot el poble, no saps si has de córrer sota el llit o cap a fora de casa per si de cas… ara ja ho he entès; estem segurs!
Per cert, les millors “empanadas” de tot sudamèrica, de moment les d’un petit bar d’aquí, “La casa de las Empanadas“.
