Mui Ne s’ha convertit en un dels destins de platja preferits pels vietnamites i estrangers residents a Saigon. La platja no és excepcional, però hi ha molts resorts amb bungalows i hamaques que ho fan atractiu. Però sobretot s’ha convertit en una de les meques mundials del kite-surf i del windsurf.
Gent de tot el món venen aquí per aprofitar les condicions de vent i la llarga platja per practicar aquests dos esports de navegació. Hi ha una escola al costat de l’altre i amb preus molt competitius. Si tens ganes d’experimentar el Kitesurf, és un molt bon lloc per aprendre. Un curs de dos dies (unes 10 hores) que t’hauria de permetre començar a navegar sol després de la prí ctica suficient amb l’estel, costa al voltant de 200 dòlars. Jo ja ho havia provat a la Costa Brava, amb l’empresa El Ventilador (que recomano) però el preu és més elevat.
Si no t’interessa navegar, sovint hi ha onades grans que són un bon entreteniment pel bany de platja. I després, llogar una moto i anar fins al Fairy Stream, les dunes de sorra vermella i les grans dunes de sorra blanca. O els mercats!!
Ho Chi Minh (abans Saigón) és la megaciutat vietnamita; com un petit país dins de Vietnam. S’estí comparant ja amb Singapur pel nivell de desenvolupament, i com que els preus són més assequibles i els trí mits i regulacions més flexibles, moltes grans empreses i multinacionals estan creant aquí els seus centres neurí lgics de tot Àsia. Per tant, una ciutat de ritme frenètic, de 9 milions d’habitants i 5 milions de motos que tenyeixen de colors els carrers (i de fum) alhora que converteixen l’acció de creuar, un veritable esport d’aventura.
Entre una cosa i l’altra, contactes aquí i allí , vaig acabar anant a sopar amb els expatriats espanyols que viuen a la ciutat. Són aquelles persones que la seva empresa envia a treballar aquí o que elles mateixes han decidit provar fortuna en una nova ciutat. í‰s un col·lectiu de gent variat i curiós. La majoria, es guanyen molt bé la vida, vivint en un país com Vietnam i amb sou europeu. I en aquest cas, es troben cada setmana al bar Pacharan, per sopar plegats. Les comunitats d’expatriats, que n’hi ha de tots els paí¯sos a tot el món, tenen el perill de crear petits guetos aí¯llats de la realitat del país, però per altra banda, són un bon punt de contacte, informació i ajuda per aterrar en un lloc i cultura totalment desconeguda. Una experiència interessant de conèixer.
I una de les excursions típiques de Saigon és el temple Cao Dai i els Cu Chi túnels museu de la guerra. Molts hem sentit a parlar de la Guerra del Vietnam, famosa entre totes les guerres, sense saber massa de què anava… com a molt que els americans van perdre, i poca cosa més. Però com totes les guerres, la seva petjada en el terreny i en les vides dels que hi van viure és molt impactant. Encara avui, molts territoris segueixen minats, causant morts i ferits per les traces inesborrables del què va passar més de 40 anys enrere.
El Cao Dai (Cao Äí i en vietnamita) es una religión sincrética practicada en Vietnam. Fue fundada por un funcionario vietnamita bajo la administración francesa, Ngo van Chien, integrando elementos de las principales religiones monoteístas (cristianismo e islamismo), y del hinduismo, budismo, taoísmo y confucianismo en 1926, a partir de una supuesta revelación directamente de Dios tenida el aí±o anterior.
Trata de una religión integradora que acoge a cualquier creyente de otra y que reúne lo que considera mejor de cada una. Su símbolo es el ojo de Dios dentro de un trií¡ngulo. Sus ceremonias incluyen cí¡nticos interpretados por un coro con música tradicional vietnamita. Afirman recibir revelaciones de los espíritus de difuntos renombrados como Jesús, Mahoma, Shakespeare o Lenin.
Wikipedia