Altra vegada, a través de recomanacions i preguntes a viatgers, vaig acabar decidint fer els descens amb mountain bike fins a Coroico, per la vella carretera dels Yungas, amb l’empresa Solario (450 bs).
La carretera que havia fet uns dies abans amb el bus, ara la podia fer més tranquil·lament, o no… però controlant jo en tot moment la velocitat i el perill que volgués assumir…
La majoria d’agències ofereixen preus similars i bicicletes de gama alta… el més important és els frens de disc hidràulics, que permeten una bona frenada sense acabar amb les mans destrossades després de 64 km de descens. La suspensió integral fa el camí més confortable però no és imprescindible… i dels 12 que formàvem el grup, jo era l’únic que vaig recordar la meva infantesa amb ortodòncia (i tot el que suposava) i vaig invertir en el lloguer d’un casc integral que també em protegia la boca i mandíbula.
Una de les normes de trànsit més importants que regula aquesta carretera, és el fet que qui baixa, direcció Coroico, està obligat a circular per la seva esquerra (pel costat on hi ha el precipici). I el vehicle que puja, circula també per la seva esquerra, arran de la muntanya… com la norma anglesa. Això és deu a que el conductor que baixa, està literalment sobre el marge del barranc i en cas de maniobrar (ha de retrocedir fins que hi hagi un espai per passar els dos vehicles) pot veure exactament on té les rodes… Aquesta carretera és molt molt més perillosa a l’estiu (desembre-febrer) que és l’època de pluges. Tot el terra queda fangós i en qualsevol moment i lloc hi pot haver un despreniment, just al posar les rodes al marge del barranc, el terra pot cedir i el bus rodolar per un precipici de 500 o 900 m de desnivell vertical.
Per tant, les bicis han de seguir aquesta mateixa norma, ja que sinó, en un revolt tancat podries xocar contra un camió que puja pel costat de dins. Cada ciclista “controla” la seva velocitat i el seu risc, però evidentment, qualsevol error humà o tècnic, pot ser fatal… i així ho explica el document que tothom ha de signar abans de fer-ho.
Aquest dia, hi havia molta boira i va ploure al tram final, però al arribar hi ha un fantàstic dinar, dutxa d’aigua calenta… i 3 hores i mitja de furgoneta cap a La Paz de nou. El conductor ens va preguntar si volíem tornar per la nova o la vella… i per unanimitat, vam decidir que la vella ja la coneixiem i que volíem tornar per la nova (que és mitja hora més de trajecte). Als 20 minuts, veiem un espectacular accident enmig de la pluja; un taxtista intenta avançar un camió ple de mercaderies i persones, no pot finalitzar la maniobra i xoca contra el camió que surt de la carretera contra la muntanya i el taxista queda penjant del guardarrail, a 10 cm del precipici. La gent comença a saltar del camió, corrent muntanya amunt, per la carretera… i al parar-nos comença a entrar gent plorant de por dins la furgo fins que ja no hi cap ningú més, i els portem fins a la Paz. El nostre conductor ens explica que per la carretera nova la gent córrer molt i avança temeràriament molt sovint i que per això no els hi agrada. També hi ha forces accidents i prefereixen la vella, que anant poc a poc, coneixen tots els perills.
De fet, el trànsit s’ha tornat un problema d’estat, sobretot els accidents d’autocar. I el més greu és que n’hi ha molts a les carreteres més bones, rectes i asfaltades, sovint per imprudència d’algun conductor, alcohol, jornades laborals massa llargues o mal estat dels vehicles… i durant aquesta setmana, 56 persones mortes en tres grans accidents… i sumant!!
