Arribar altra vegada a Argentina en plena cel·lebració del Bicentenari, 200 anys que es van independitzar dels espanyols, va ser divertit. I va anar acompanyat d’un típic dinar familiar a base de Locro, “empanadas”, arròs amb llet i “papas en almibar”, fins a rebentar.
El Gastón i la Charo són la família que m’ha acollit a Tucumán, que em coneixen des de que vaig néixer i que mica en mica em van acostant al meu origen, el viatge m’hi acosta… L’última vegada que els havia vist fa 15 anys, llavors a Tucumán la majoria de cotxes eren Ford Falcón d’aquells tant antics… i a part d’això i algún edifici més alt, la ciutat sembla la mateixa. Els seus fills i filles ja han crescut, estudien, treballen, s’han casat… però no han deixat de compartir aquests dies amb mi, acollir-me al seu pis, ensenyar-me l’agència de fotoperiodisme on treballa un (i participar en un curs de laboratori digital), fer un gran asado al jardí o les típiques llargues llargues sobretaules argentines (política, cultura, món…)… no es pot demanar més!
Les 24 hores de bus de Santiago a Tucumán, porten a travessar els Andes, molt a prop del cim de l’Aconcagua, pel Paso Internacional Cristo Redentor i el túnel que porta el mateix nom, que a 3200m d’alçada és la frontera entre Chile i Argentina. Degut a unes obres, només hi havia una carril obert a tot el coll i el pas alternatiu obligava a molts camions a esperar… i quan un es va avariar al mig d’una corba, les complicacions augmentaven.
Tot i que ja hi havia estat, era impossible no visitar el poblet de Tafí del Valle, poder-me entrevistar amb els responsables TIC del Ministeri d’Educació i obrir nous projectes comuns, i visitar altres pobles del voltant, com Raco, on una parella acaba d’obrir un telecentre i biblioteca a casa seva mateix, dins del col·lectiu d’educació popular Abrojos.
La carretera que baixa de Tafí a Tucumán és… espectacular, el bus ha d’anar ocupant tota la calçada per tal de girar a cada corba, i la pluja i la boira li donaven l’encant que no li faltava, per gaudir dels precipicis de més de 125 metres.
Ara uns dies a Cafayate, en plena pampa Salteña, on hi ha la Quebrada de las Conchas. Es tracta d’un paisatge espectacular, enmig del desert format per l’erosió de l’aigua. Impressionants formacions rocoses, canyons i muntanyes. Hi ha una tipus de planta que enlloc de fulles, fa la fotosíntesi a través del tronc i branques, que són de color verd. Molt ben acollit al Hostel El Balcón.
I com que als amics els hi encanta Eduardo Galeano i me n’han regalat un llibre, trio aquesta frase que ho resumeix molt bé, i que en dies de viatge és molt encertada :)
“La utopía está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. ¿Para qué sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.” (Eduardo Galeano)
Doncs seguirem caminant!
