Muere lentamente, Pablo Neruda

Després de visitar per 2a vegada la casa de Neruda a Valparaíso i en ple viatge, res més adequat que aquest poema:

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito, repitiendo todos los días los mismos trayectos, quien no cambia de marca, no arriesga vestir un color nuevo y no le habla a quien no conoce.

Muere lentamente quien evita una pasión, quien prefiere el negro sobre blanco y los puntos sobre las “íes” a un remolino de emociones, justamente las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos.

Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos.

Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en sí mismo.

Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien no se deja ayudar.

Muere lentamente, quien pasa los días quejándose de su mala suerte o de la lluvia incesante.

Muere lentamente, quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, no preguntando de un asunto que desconoce o no respondiendo cuando le indagan sobre algo que sabe.

Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar.

Solamente la ardiente paciencia hará que conquistemos una espléndida felicidad.

Pablo Neruda

Rapa Nui, en vídeo

Tot i les més de mil fotos de la illa, i amb el què m’han permès els meus recursos i coneixements limitats, he fet un altre vídeo de Rapa Nui, que comença amb l’himne cantat pels nens i nenes, i que espero que us doni una visió més global de l’illa:

I algunes curiositats que em cridaven l’atenció i que vaig gosar preguntar:

– D’on surt l’electricitat de l’illa? no es veia enlloc cap font d’energia… i està molt lluny de tot arreu com per tirar cable per l’oceà des de Tahití o des del continent. la solució és un gran generador que funcionant amb gasoli, dóna energia a tota l’illa. Hi ha unes grans cisternes on s’emmagatzema el combustible, i que cada cert temps un petrolier s’encarrega de reomplir. En 4 mesos, s’ha aturat unes 20 vegades, el què vol dir que els botigues, hotels… necessiten un generador particular en aquests casos. Sembla que al ser un territori protegit, hi ha energies renovables com els molins que no es poden instal·lar… i d’altres, són molt cares per la poca població que hi viu… estan buscant alternatives…

– Què es en fan amb els residus i escombraries? doncs es compacten i s’envien al continent. També hi ha projectes per a un futur reciclatge i reutilització.

– D’on surt l’aigua potable? antigament consumien l’aigua emmagatzemada en els cràters dels volcans però ara es consumeix aigua de la pluja tractada convenientment.

– Si no hi ha cap port, com descarreguen les grans mercaderies? Només hi ha un parell de petits amarradors, per tant els vaixells de carrega (per portar vehicles i grans mercaderies) fondegen a les afores de l’illa i un parell de vaixells més petits fan d’intermediaris entre el vaixell gran i el petit moll, on una grua va recollint tota la mercaderia.

I seguint amb el vídeos, un d’explicació dels Moais:

Vídeoclip del grup Matatoa, filmat íntegrament a l’illa, que en mostra els seus paisatges (la cançó que més m’agrada):

El grup Matatoa, en plena representació, que inclou danses típiques i balls de guerra:

I aquí hi ha tota la col·lecció de l’espectacle Matato’a.

Rapa Nui, illa de Pasqua (2a part)

Rapa Nui

(aquí la 1a part)

El Rongo-Rongo és l’antic llenguatge Rapa Nui que s’escrivia en tabletes de fusta, però no hi ha “pedra roseta” per desxifrar-lo, per tant tota la cultura és de transmissió oral i algunes històries s’han anat modificant amb els anys segons qui les explicava. L’escola que vam visitar, fan immersió total en llengua Rapa Nui, treballen totes les vessants de la cultura així com l’estima i protecció del fràgil territori, les seves costums i tradicions (com la pesca, la navegació a través dels estels i corrents oceànics, la gastronomia, etc.

Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui

Hi ha gent que diu que els Rapes són esquerps, secs i una mica tancats, que si no els hi caus bé t’ho diuen i mostren directament. Però evidentment hi ha de tot i en general es respira calma i bon rotllo impressionant. Fins i tot la presó n’és un exemple: els presos poden sortir a comprar, al bar… no hi ha perill que marxin. Si vas caminant per la carretera és freqüent que et parin cotxes i et preguntin si vas al centre i et portin. Al conèixer gent que hi coneix gent ens ha facilitat molt moure’ns per aquí, però al fer autostop una senyora ens va convidar a quedar-nos a casa seva o tornar un altre any… i portar-hi més amics!

El fet de formar part del triangle de la Polinèsia, que també inclou les illes de Tahití i les illes de Hawai, fa que es respiri bastant un ritme de vida i la calma general, aloha spirit total. La música és… espectacular!! Diria que és un dels llocs amb més grups de música per capita. Ukelele i percussió amb un ritme hawaià/polinèsic que no para i que fa entrar en trance a qualsevol!! Topatangi i Matatoa són uns dels més coneguts però n’hi ha molts més!! I amb la música, la festa (“carretear”). I va ser molt curiós veure una discoteca on arribaven nois a cavall amb mocador al cap i lligaven l’animal al costat del pàrquing de motos i a ballar!!

Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui

Hem anat molts dies a veure sortir el sol des de dalt d’algun volcà, i en qualsevol moment et podia sorprendre una posta de sol taquicàrdica… i si tens el plaer de poder fer ioga allà davant, veure com fan surf o sortir a pescar amb els mètodes tradicionals (un fil, plom, ham i una ampolla)…bufffff!

Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui

El pas de tants turistes (alguns menys sensibles que d’altres) erosiona les escultures i plataformes que les sustenten i no hi ha prou recursos per a tenir més guardes i personal treballant en la seva cura i manteniment… Formen part de l’òrgan nacional CONAF de Chile, i aquest reparteix els recursos en funció de la població, i aquí al ser tant pocs, menys de 4000, els hi toca poc… però en canvi les necessitats que provoquen 80.000 turistes són molt diferents. El preu de l’entrada al Parc és de 30.000 pesos, uns 45 euros.

Si els paisatges són espectaculars, el fons marí encara més… amb una visibilitat impressionant.

Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui
Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui

Darrerament hi hagut una certa controvèrsia pel projecte de desplaçar un Moai fora de l’illa, a França, com a missatge de pau… Una persona ens comentava que estava d’acord en que sortís, un que està estirat a terra panxa avall des de fa anys… ja que si la idea era recordar i idolatrar als qui van ser líders de diferents tribus, seria la manera de “treure’l a passejar, que porta molts anys dormint”, i els diners que en pagarien servirien per projectes molt concrets com contractar més persones que ensenyin antigues tradicions (cuina, navegació, artesania, agricultura, etc.). En canvi, un altra no estava d’acord en que viatgés el Moai, pel perill que suposa que es pugui trencar o malmetre i el precedent que pot crear. Finalment, una votació popular ha decidit que no surti de l’illa cap Moai (algunes altres notícies aquí i aquí).

Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui

Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui

Lamentablement, anys enrere en van sortir alguns que ja no han tornat i per exemple de tabletes d’escriptura antigues en Rongo Rongo n’hi ha a museus de tot el món, menys al museu d’aquí…

Per això i per altres raons, reclamen els seus drets:

L’illa rebrà una important afluència de visitants el proper mes de juliol, quan es produirà un eclipsi total de sol sent un estret corredor del pacífic que inclou l’illa, el millor lloc per veure’l.. tots el bitllets d’avió i allotjaments ja fa temps que estan venuts! Científics i aficionats de tot el món vindran a veure l’eclipsi.

Efectivament, amb 4 dies es recorren els 20 km, però per viure l’illa qualsevol temps serà insuficient. I el pitjor de tot… haver de marxar.

Rapa Nui Rapa Nui

I aquí totes les fotos que he seleccionat de Rapa Nui… quina feinada!!

I aquí posades amb música:

Rapa nui, illa de Pasqua (1a part)

Són d’aquelles coses que no saps com, una cosa porta a l’altra… arribes a casa d’uns amics, s’hi reuneixen més amics, comencen a parlar… i acabes convençut que la ruta s’ha de desviar i passar per Rapa Nui, l’Illa de Pasqua. I tot i que molta gent només s’hi està 4 dies, jo tenia temps i me n’hi he estat 8… i he fet curt, curt!

Tot i que forma part de Chile, es tracta d’una illa de la Polinèsia, amb la cultura Rapa Nui i els famosos Moais. I de tant remota que és l’illa que MAI hagués imaginat que hi vindria a parar… però aquelles recomanacions de darrera hora (això d’improvisar em comença a agradar) han estat un èxit i he descobert un altre lloc increïble.

Rapa Nui

L’illa és “petita”, fa uns 24 km de llarg, però per anar d’un costat a l’altre es necessita algun tipus de vehicle (moto, cotxe o bicicleta) i el primer dia vaig caminar uns 20 km només fent una petita volta per la costa oest i interior. Sembla que l’illa es va formar-se al unir-se els tres volcans que van anar emergint, i que ara marquen els tres vèrtex de la forma triangular de l’illa.

Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui

Amb 4 dies ho podries recórrer tot, però l’illa és molt més que això… té un aura, una calma, un ambient, un de tot… que el temps es queda curt…

És famosa sobretot pels Moais, aquestes grans escultures que ningú sap com van ser capaços de traginar-les, des del cràter del volcà, la cantera de lava on les construïen, fins a tots els punts de l’illa on se’n poden trobar. Concretament, se n’han comptat 887, dels quals 288 els van posar drets sobre d’algun altar repartits per tota l’illa, i més de 300 que queden repartits per la cantera, a la vora del cràter del volcà. Els construïen dibuixant la forma sobre la roca i picant amb una roca més forta (basalt) ja que a l’illa no hi havia metalls, fins aconseguir la forma de Moai i posteriorment els alçaven i desplaçaven… No està clar com i de les diverses teories, cap ha pogut ser demostrada al 100%. Des del poder de la ment (Mana) fins a arrossegar-los rodolant sobre de troncs… o balancejant sobre amb cordes, com si els fessin caminar… tot i que estudis no han trobat marques d’aquestes cordes en la roca… qui sap :)

També és curiós veure tants Moais tombats a terra, i és que durant una època de guerres i transició, els van tombar TOTS! I pesen tant que és difícil aixecar-los. A l’illa no hi ha grues de gran tonatge i costa motls diners portar-la… per tant, amb l’ajut d’uns japonesos van aixecar-ne uns quants però molts segueixen “dormint”.

“El significado de los moáis es aún incierto, y hay varias teorías en torno a estas estatuas. La más común de ellas es que las estatuas fueron talladas por los habitantes polinesios de las islas, entre los siglos XII y XVII, como representaciones de antepasados difuntos, de manera que proyectaran su mana (poder sobrenatural) sobre sus descendientes.”

Rapa Nui

Aún más controvertida es la manera en que eran trasportados por la isla hasta su ubicación definitiva. No se sabe exactamente cómo eran trasladados, pero es casi seguro que dicho proceso exigió el uso de trineos o rodillos de madera. Una segunda teoría apunta a que fueron movidos balanceándolos con cuerdas: en 1986 Pavel Pavel, Thor Heyerdahl y el Museo Kon Tiki demostraron que una veintena de personas y algunas maromas eran suficientes para transportar una estatua de 9 toneladas.

Debían situarse sobre los ahus (plataformas ceremoniales) con sus rostros hacia el interior de la isla y tras encajarles unos ojos de coral o roca volcánica roja se convertían en el aringa ora (rostro vivo) de un ancestro.+ Wikipedia

És curiós que l’illa no té pràcticament arbres… se’ls van carregar tots… o no! També hi ha diferents teories de què podria haver passat… però cap s’ha pogut demostrar, i als illencs els hi agrada que hi hagi misteris sense resoldre. Només queden algunes palmeres , plataners i petits bosquets reforestats. Una teoria parla de que els feien servir per moure els Moias (fent unes bastides i uns altres posats a terra per fer-los moure rodolant per sobre). Però en algunes coves s’han torbat molts forats en forma de tronc, que es van formar per una erupció i al refredar-se la lava va encerclar el tronc i ara només en queda el forat… per tant una erupció podria ser una altra causa de la desforestació.

I tot i la riquesa que podria tenir un lloc així, el què fa a fauna és molt limitada… alguns ocells, ratolins, gossos i vaques i cavalls… però a sota l’aigua, ja és una altra cosa :) I amb el pas dels anys i l’augment del turisme, s’han anat abandonat els animals dedicats a l’agricultura (l’illa viu plenament del turisme) i molts d’aquests cavalls i vaques ara ja són salvatges.

Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui Rapa Nui

Hi viuen menys de 4000 habitants, i mantenen l’idioma i cultura propis, el Rapa Nui. Com ens explicava la Tia Alicia, la professora encarregada de cultura i idioma Rapa Nui de l’escola Liceo Lorenzo Baeza Vega, hi ha part de la població que ja no li interessa gaire preservar l’idioma, ni les costums ni el territori i l’Alicia està convençuda que el dia que es perdi l’idioma, es perdrà la seva cultura.
El fet de poder entrevistar aquests professors d’escola, conèixer les activitats extraescolars que fan amb més de 40 nens i nenes per preservar la cultura i xerrar hores amb un dels guardes del parc i altres persones de l’illa o Xilens que hi ha vingut a viure, ens ha donat una visió de la història, geografia, política, de la seva cultura i la seva gent… espectacular. Ens van regalar llibres de text en Rapa Nui, vam participar a les classes de dansa, cant i percussió i ens van convidat a l’assaig de l’orquestra simfònica infantil, i a la celebració del 2n aniversari de l’agrupament cultural, amb cerimonia i ritual (em van fer pujar a l’escenari com a convidat estranger) i a ballar… un luxe impressionant!!

Parlo en plural en referència al grup de 4 o 5 que ens hem trobat aquí (la Leticia de Brasil, l’Anna d’Austria, i el Rubén i l’Aurelie, tots amb la tesi acabada de defensar, i que estem vivint i viatjant junts a l’illa, al Mihinoa. I realment, han convertit aquests dies en excepcionals… ja que el viatge el formen les persones que hi van participant!!

Iorana!

continua a la 2a part

Rapa Nui, l’illa de Pasqua

Tot i que institucionalment forma part de Chile, Rapa Nui illa de Pasqua, és el territori més aïllat del món, a 4000 km de distància de qualsevol lloc… una cultura que va ser quasi aniquilada, i que 111 supervivents van aconseguir mantenir i avui encara perdura. El documental “El Orgullo de ser Rapa” en fa una interessant introducció (online només hi ha disponible el trailer).

Chile, Santiago, Viña del Mar i Valparaíso

És la segona vegada, després de Sao Paulo, que sense tenir cap interès concret en visitar una gran ciutat, em sorprèn enormement. I en aquest cas, a Santiago, la grata sorpresa ha estat sobretot conèixer a la Rosa i el Miki, que m’han acollit a casa seva, a través del contacte de la Gemma… gràcies!!!

He conegut els Café con piernas, el canvi de guàrdia de l’edifici de La Moneda, la plaça de las Armas, entrevistar-me amb un professor de la universitat pioner en l’ús de TIC i educació al país. I fins i tot temps per tallar-me els cabells (amb un barber que portava 47 anys d’exercici des del mateix local). Però amb la guia i companyia de la Rosa i el Miki, he anat al gran mercat de fruites i verdures de la Vega, on hi ha uns menjadors populars excel·lents, i descobrir la fruita “pepino dulce” que és una barreja de cogombre i pruna, molt dolç i bo!! Vam fer encàrrecs i gestions de la seva feina, pujar al Cerro Sant Cristóbal i passar dos dies a l’apartament del Mauro i la Geiser a Viña del Mar, a primera línia de l’oceà.

rutabaobab rutabaobab rutabaobab rutabaobab rutabaobab rutabaobab rutabaobab rutabaobab rutabaobab

És una ciutat on encara és molt recent tota l’època de la dictadura militar, quan Pinochet va derrocar el govern de Salvador Allende. La plaça de la Moneda, on hi ha el govern i hi havia hagut un búnker militar, ara hi ha un centre de cultura.

Valparaíso Graffiti

El metro funciona molt bé; pràcticament cada 2 o 3 minuts arriba un comboi!! Però no va ser fàcil pels seus habitants acostumar-s’hi… quan es va començar a popularitzar el seu ús, la gent no estava acostumada a esperar, a deixar entrar i sortia… i hi va haver alguns problemes a les andanes per aglomeració de gent, però que ara és extremadament ordenat amb l’alt volum de viatgers que suporta cada dia. El preu són uns 430 pesos, uns 0’70€.

Viña del Mar - Chile Viña del Mar - Chile

Però també m’ha sorprès perquè Santiago és una de les ciutats amb un dels índexs de contaminació més alts del món, degut al seu entorn… La serralada del Andes (amb pics de més de 4000 m.), que pràcticament la rodeja, impedeix que la contaminació ventili i que l’aire circuli… Es veu perfectament la massa d’aire gris que cobreix la ciutat, just fins a l’alçada de les muntanyes…

rutabaobab

Amb un dia, vaig recórrer Valparaíso… que pensava que era un poblet de platja i és una gran ciutat!! Perdut per un polígon industrial, esperant que sortís algú amb un ganivet o parés un cotxe per prendre’m la motxilla… no va passar res i al final vaig trobar el port. Visita al mirador 21 de Mayo i quan no sabia per on seguir, mirant unes postals li vaig preguntar a la venedora on era aquell lloc, i amb un colectivo, cap allà; la casa del poeta Pablo Nerudala Sebastiana”, Cerro Florida, ascensor Concepción, etc.

rutabaobab rutabaobab rutabaobab rutabaobab
Valparaíso - Chile Valparaíso - Chile Valparaíso - Chile rutabaobab

rutabaobab
La Sebastiana, on Pablo Neruda va escriure:

“El Océano Pacífico se salía del mapa. No había donde ponerlo. Era tan grande, desordenado y azul que no cabía en ninguna parte. Por eso lo dejaron frente a mi ventana”

I només queda fer referència a la Cueca, la dansa nacional de Chile, que simula el joc de seducció d’un gall a una gallina. I agrair enormement la immillorable acollida que he tingut aquí, amb la Rosa i el Miki, i els seus amics… que van tornar tant animats de l’illa de Pasqua, que em van convèncer… me n’hi vaig!

Chile, molta música!

…i molt variada!! però no puc començar per un altre que no sigui Victor Jara (víctima de la dictadura xilena), i de qui recentment se’n va poder celebrar el funeral.

Victor Jara – Luchin

Manuel García descriu la ciutat de santiago a La Gran capital. Tot un descobriment de cantautor (troba, folk i poesia).

I si hem de parlar de festa, cumbia i ritme…

Juana Fé – La Makinita

Banda Commoción – Cuánto cuesta, Cuánto vale

Chico Trujillo – La medallita

Chile, el secret de Pichilemu

A mi la muntanya m’apassiona… però el mar… ai el mar!! poder veure una posta de sol com aquesta amb la immensitat de l’Oceà Pacífic… buuuffffff i això que la terra segueix tremolant però ara és com si no ho notés…

Pichilemu és un petit poble de la costa del Pacífic de Chile que ni tant sols sortia a la meva guia… però a través del boca-orella vaig venir-hi a parar per casualitat, per curiositat… i a més a més a casa del Jose, que m’ha acollit amabilíssimament com a couchsurfer. I és una de les poblacions més importants del surf a Chile!!! I sembla que a Jack Johnson també li va agradar, i hi va rodar aquest genial video clip

En aquests moments, s’està disputant el Campionat del Món d’onades gegants (Quiksilver Big Wave Ceremonial); el dia 1 d’abril començava el període d’espera i durarà fins al 31 de maig. Vol dir que els dies que es prevegi onades gegants, es convoca a tothom i a competir… i aquest cap de setmana hi ha alerta roja del campionat, que vol dir possibilitat imminent de competició i tots els millors surfistes estan venint (de California, Hawai, Brasil, Perú o Sudàfrica…). Avui les onades eren considerables però no gegants… així que segueixen esperant. I em sembla que acabarem esperant tots…

Fa molt de fred en aquesta zona i l’aigua del mar està gelada, però posats a passar fred, he preferit aprofitar i posar-me dins de l’aigua i provar les onades del Pacífic. I just quan ens estàvem posant els neoprens, un altre tremolor… de 6 graus i epicentre a només 19 km de Pichilemu. Tots ens hem mirat… i de seguida feien broma de si estaríem més segurs dins l’aigua o fora… i les onades no han crescut i el mar estava força tranquil, gelat, però tranquil…

La majoria de pobles a Chile tenen un parc de bombers voluntaris; quan hi ha una emergència sona una alarma a tot el poble, i els bombers saben que han d’anar cap al parc… però quan no ho saps, i hi ha tremolors cada dos per tres, al sentir aquesta alarma general per tot el poble, no saps si has de córrer sota el llit o cap a fora de casa per si de cas… ara ja ho he entès; estem segurs!

Per cert, les millors “empanadas” de tot sudamèrica, de moment les d’un petit bar d’aquí, “La casa de las Empanadas“.

Aquí algunes fotos més d’aquest tresor amagat:

Pichilemu - Pacific Chile Pichilemu - Pacific Chile Pichilemu - Pacific Chile Pichilemu - Pacific Chile Pichilemu - Pacific Chile Pichilemu - Pacific Chile