Quan un, que no ha vist mai un gran terratrèmol, s’imagina com pot haver quedat una ciutat que n’ha sofert un dels més grans de la història, en aquest cas a Concepción, de 9 graus a l’escala de Richter, s’ho imagina tot destrossat, desolat, arrasat… com si hagués passat una guerra, però dos mesos després, la sensació a primera vista és molt diferent… sembla que la gent fa vida ”normal”, i que la majoria d’edificis, carrers i infraestructures estan de peu. Tot i així, a un dels albergs que vaig trucar abans d’arribar, estava tancat, no podia funcionar… i a un altre el telèfon incomunicat. Els 3 grans ponts que vam travessar abans d’arribar a la ciutat, havien caigut i ara estan en reconstrucció; potser la vista ens enganya…
El dia segí¼ent, caminant pel centre de la ciutat, un podia adonar-se més de prop de la situació. Prí cticament a cada tram de carrer, hi ha un edifici caigut o tancat en perill de caure… i la majoria de carrers amb molts forats oberts a dreta i esquerra, alguns tallats, degut a la destrossa dels serveis; sobretot conductes de gas i aigua, cabines telefòniques, fanals, senyals i semí fors sense funcionar. Algunes botigues que estaven en edificis afectats i precintats, han posat una carpa fora davant per poder seguir venent i atenent als clients… la Policia estí per tot arreu, vigilant comerços en reconstrucció, el trí nsit…
Hi ha testimonis (com aquest peu de foto) que parlen del terratrèmol social que va provocar els dies posteriors… no funcionaven els telèfons, la gent no tenia diners en efectiu per comprar coses (els caixers no operaven), no hi havia llum, ni aigua ni gas… i van començar els saquejos (i els incendis per camuflar-los) i els disturbis, etc. Una hora després de que s’ensorrés un edifici (m’expliquen a l’hostal) la gent va començar a entrar a robar… mentre uns cridaven auxili, els altres entraven només a robar… però el més impactant era la desesperació d’uns i altres. Tothom actuava per desesperació. Van sortir els tancs, l’exèrcit amb metralladores… la ciutat es va haver de militaritzar per controlar la situació. La gent de l’hostal, sense aigua ni llum, tancats a dins amb la por de ser saquejats…
Si bé ”la majoria” dels edificis estan en peu (això de la majoria no ho sé avaluar a simple vista…) les bigues de ferro i grans estructures mostren la seva debilitat enfront la fúria de la terra… sembla increí¯ble fins que no ho veus…
Un exemple, la foto de la Torre O’Higgins, ”ícono de la deficiente construcción, así como de la fuerza de la tierra”.
Les poblacions de costa, com Iloca o Talcahuano, són les que van resultar més afectades, combinant la fúria del terratrèmol amb el posterior tsunami… Una icona d’aquest drama és el testimoni del nen Víctor Díaz, que per casualitat es va creuar amb un periodista i explica en paraules pròpies el que havia passat… val la pena veure’l:
”Los contenedores portuarios estaban vacíos, apilados junto al mar en la bahía frente a Talcahuano. Moles de 12 a 16 metros de largo, la mí¡s liviana de 32.000 kilos. Nadie pensó que se elevarían por los aires…” Notícia del Tsunami de la BBC
Ara hi ha un pla de reconstrucció de cases d’emergència a tota la regió. Es tracta d’uns kits de fusta (Mediaguas), que gestiona l’exèrcit i l’organització Un Techo para Chile. De moment ja se n’han construí¯t 20.000 i s’espera arribar a les 40.000 a mitjans de juny. La foto de portada de la web, si que reflexa la devastació i destrucció… en aquest cas als pobles de costa que van rebre, a posteriori, l’acció del tsunami.
He passat dos dies voltant per diferents parròquies, associacions i centres d’acció social. Sembla que les petites comunitats ja estan fent el treball del dia a dia i no necessiten voluntaris; tenen pics de feina esporí dics, com descarregar un camió un cop a la setmana o fer actes més concrets en una localitat de tant en tant… la majoria de feines a fer ara són més de tipus urbanístic i restabliment de serveis. I si bé l’exèrcit recluta gent per col·laborar, estí més enfocat a persones en atur o joves que busquin feina; es contractaran més de 10.000 persones durant 4 mesos per ajudar en aquestes tasques de reconstrucció.
Dels tres albergs que surten a la guia, dos estan enderrocats i un no pot obrir per falta de serveis. A l’hostal que he trobat, encara no tenen gas (ni aigua calenta, cuina, ni calefacció…) des de fa dos mesos. Van estar més de 35 dies sense aigua i sense llum… molt molt lentament es van restablint els serveis… S’han exhaurit els claus, les fustes i els vidres a totes les ferreteries. Enlloc de cartells anunciant promocions, els aparadors tenen cartells que anuncien “Ya llegó“… ja han rebut bateries, generadors, oli de cotxe, tela,… tot de productes varis que s’havien anat exhaurint. Dels més de 446 presos que es van escapar, només n’han pogut capturar 186… La imatge de ciutat devastada no és real (a Concepción, però si a la costa), la majoria d’edificis han aguantat, però la situació que en queda, que potser no es veu a simple vista, és igual o pitjor per tot el què comporta.
Aquí podeu veure altres fotos més impactants i els comentaris al peu que en fa el fotògraf i fotos del Tsunami a Iloca. I com estí passant últimament en altres situacions similars, twitter va ser una eina rí pida i eficaç per informar, per comunicar-se, per trobar persones, etc. #terremotochile. Més notícies i informació: http://terremotochile.com/ i Tsunami de Talcahuano.
Això si, el rellotge no s’ha aturat… el carrer estí ple de gent. La gent passeja, surt a comprar, a treballar, a fer un gelat, a estudiar, a l’església, al mercat, a la sabateria, compren flors, van als bars i restaurants… la vida segueix; “Fuerza Concepción, arriba los corazones!”.
P.d: i per casualitats de la vida, mentre escric això, el terra torna a tremolar. Estem esmorzant al menjador de l’hostal… les taules es desplacen, les cadires ens sacsegen… tot tremola… la furgoneta aparcada a fora es balanceja d’un costat a l’altra…. i s’atura… buuuuffffff
Txell i Xavi
Gran post Francesc! Gran post!
Tot el que dius ja ho sabíem perquè per sort o per desgrí cia, quan passen coses d’aquestes, els mitjans de comunicació no fan més que parlar-ne… però llegint el teu post se m’han posat els pèls de punta. Per cert, quin ensurt et deus haver endut amb el tremolor que dius haver notat!
Però ara, com tu dius, ja sigui Concepción, Xile o qualsevol lloc del món, on hagin patit alguna desgrí cia semblant, el que toca és mirar endavant:
”Fuerza Concepción, arriba los corazones!”.
Txell.
Silvana
Grí cies, Francesc, per tota aquesta informació. Ho has dit molt bé: “sembla increí¯ble fins que no ho veus…” Jo era a Santiago el dia del terretrèmol. Encara em resulta difícil enrecordar-me de l’experiencia sense posar-me els pels de punta. Però els Xilens són realment increí¯bles i tenen una força interior envejable. í‰s molt important que tothom sapiga de tot el que va passar i de tot el que segueix passant a Xile, a Haiti… Les “notícies” no deixen d’existir quan surten de les portades dels diaris. Em sembla fantí¡stic que facis servir la teva veu per a parlar de tot el que veus per el món: de preciós i també de trist. Parabéns.
francesc
Grí cies a vosaltres per acompanyar-me :)
SHIRKA
Encara no puc respirar…increí¯ble, grí cies per compartir-ho amb tots. Vivències que t’emportes que no tenen preu que els humans poguem posar-li. No he viscut mai cap terratrèmol, però imaginar-m’ho em posa la pell de gallina. Força i í nims per tots els xilens!Grí cies un cop més Francesc, els teus esforços per compartir donaran fruí¯t.
francesc
Grí cies Shirka! Un plaer poder-ho compartir :)