El Sol arreu del món

El Sol és una estel situat al centre del sistema solar. El sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com a la majoria del Mediterrani, o femení, com a l’Àsia, per exemple. Sol tenir relació amb el gènere que té la paraula en cada llengua.

Simbolitza la llum i el poder. En l’alquímia es relaciona amb l’or i s’escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que a l’astrologia).

En molts indrets va ser venerat com un déu. A Egipte era Ra i va ser el primer culte monoteista. Al panteó de la mitologia grega era Apol·lo. També és una divinitat important a les cultures precolombines d’Amèrica. (wikipedia)

Continue reading “El Sol arreu del món”

Desert d’Atacama, 2a part

(Des de Bolívia, tinc molts problemes per carregar les fotos… així que el ritme del blog va una mica més lent… com si estiguessiu aquí jejeje)

L’excursió a las Lagunas Altiplànicas continua mantenint viva la frase anterior, i així per tots els dies a Atacama. Fins arribar als 4300 m. el paisatge és espectacular i el cel guanya una intensitat inimaginable.
Visita al poble de Tombillo, i la reserva de flamencs a Laguna Chaxa, tot i que malauradament, la majoria han emigrant pel fred i n’hi ha pocs.
Les dues Lagunas altiplánicas Miscanti i Meñiques, es troben enmig dels Andes, amb un cel i muntanyes espectaculars. Dinar al poble de Socaire (cazuela de ave, lasagna vegetal…), passem el tròpic de capricorn, visita a la Quebrada de Jere que és com un petit oasi enmig del desert, amb riu, plantes, arbres fruiters… i finalment visita al poble de Toconao, amb un típic campanar separat de l’església, enmig de la plaça.

Laguna Chaxarr Atacama Laguna Chaxarr Atacama Atacama Atacama Atacama IMG_5103-2 IMG_5179 IMG_5197 IMG_5151 Atacama Atacama Atacama Atacama Atacama Atacama Atacama

IMG_5238 Atacama
IMG_5100 Atacama

La zona geotèrmica d’Atacama, Geysers del Tatio, és el lloc on un riu d’aigua molt calenta al entrar en contacte amb el fred de l’entorn (a 4300 m. d’alçada) produeix els geysers… Cal visitar-los abans de que surti el sol, quan la temperatura és més baixa (-15º) i el contrast és més fort i produeix el fenomen del geysers. Per tant, per arribar aquí a les 6, cal llevar-se a les 4. Però després hi ha la “recompensa” de banys termals naturals… si primer t’atreveixes a treure’t la roba, a 4300m. d’alçada i a deu graus sota zero…

Atacama Atacama Atacama Atacama Atacama Atacama Atacama Atacama Atacama

Atacama Atacama Atacama

Actualment hi ha un problemàtica per salvar aquest entorn natural, ja que un projecte d’explotació energètica, tot i unes certes mesures ambientals, es va demostrar que era perjudicial per l’entorn, quan es va trencar una gran canonada d’aigua i els geysers van perdre tot el cabal..
Després la tornada a través del desert fins al poble de Machuca, on degustem la carn de llama.
Els dies següents els he dedicat a fer la web i fotos per l’alberg, ja que ens hem fet amics i hem arribat a un bon acord :)

Continuem cap a Bolívia, acompanyats sempre pel sol…

Atacama
Atacama
Laguna Chaxar

Chile, desert d’Atacama (1a part)

A San Pedro de Atacama hi ha tantes coses per fer, veure i viure… que se’m quedarà curt… El primer que sorprèn és el clima. Durant el dia (tenint en compte que ara és hivern i que San Pedro de Atacama es troba a 2500m.) hi fa força calor i el sol és contundent. Però a les 17:30, quan el sol s’amaga, comença a baixar la temperatura. Però llavors, amb la foscor, apareix el cel estrellat; un dels millors del món… tant que costa no ensopegar tot mirant el cel de camí a l’alberg. I si a més a més tens l’oportunitat de rebre una classe magistral, conèixer l’orientació a través dels estels, veure galàxies i planetes, etc. acabes meravellat!! Però de dia el cel no deixa de ser espectacular… es formen uns petits núvols molt fotogràfics i els tons de blaus (milloren amb l’alçada) et deixen bocabadat tot el dia.

L’alberg Backpackers San Pedro és molt petit i m’hi he sentit com a casa… tant que els hi he acabat fent la pàgina web, que encara no en tenien, i per això no he escrit abans al blog. He estat 10 dies a Atacama, i hem interncanviat web i fotos per allotjament.

Com que dissabte participava en directe via Skype a les III Jornades de la Penedesfera, no podia marxar cap a uyuni, que són tres dies pel desert i salar (sense internet) fins després de la jornada. Però han valgut molt la pena tots aquests dies a Atacama.

Hem realitzat la majoria d’excursions amb l’empresa Corvatsch Si bé pots llogar una bicicleta i anar als llocs més propers, els llocs llunyans surt més a compte el bus que llogar un cotxe… i amb aquesta empresa sempre teníem temps per fer fotos, parar on volíem, etc.
Vam visitar el Valle de la Muerte, un espectacular paisatge desèrtic; la gran duna de sorra on fan sandboard (queda pendent) i acabar veient la posta de sol al Valle de la Luna.

Valle de la muerte, Atacama Valle de la muerte, Atacama Valle de la muerte, Atacama Valle de la muerte, Atacama Valle de la muerte, Atacama Valle de la muerte, Atacama Valle de la muerte, Atacama

El dia següent, visita a la Laguna Cejar, un llac salat al mig del salar (valgui la redundància) que et permet flotar com al mar mort… això si, l’aigua està entre 13-14 graus i l’ambient dels voltants… fresquet!! Té una profunditat d’uns 40 m. Si t’entra aigua a l’ull, notes l’alta concentració de sal de seguida, i com que tenia una aigua tant cristal·lina, la temptació de bussejar una mica va ser forta i un ull va rebre altes dosis de sal…
Després es visiten els “Ojos del Salar”, dos espectaculars llacs petits enmig de no res, que a l’estiu tenen un color turquesa però no a l’hivern… i finalment, una de les postes de sol més espectaculars que he vist mai, a la Laguna Tebinquiche. Just quan el sol ja s’ha post, comencen a canviar els colors del cel d’una manera increïble… i ni tant sols el PiscoSour que ens havien preparat et recupera de veure tanta vellesa… aquí és on comença la frase “Hi ha tanta bellesa al món, que sovint sento que és massa per mi”.

Atacama Atacama

Atacama

Atacama

Els colors dels Andes

Tot i que crec que, “sota l’aigua no hi ha peles, ni banderes ni nacions“, hi ha banderes i banderes. En aquest cas, la Wiphala és la bandera que uneix al poble andí, i que a mesura que avanço cap al nord i cap a les muntanyes, va apareixent més freqüentment. No delimita territoris ni nacions, tant sols persones i el seu contacte amb la terra. L’origen podria ser Inca o Aymara.

Los colores se originan en el rayo solar al descomponerse del arcoiris blanco (kutukutu), en siete colores del arcoiris (kurmi), tomado como referencia por nuestros antepasados, para fijar la composición y estructura de nuestros emblemas, así mismo organizar la sociedad comunitaria y armónica de los andes:

* Rojo; representa al planeta tierra (aka-pacha), es la expresión del hombre andino, en el desarrollo intelectual, es la filosofía cósmica en el pensamiento y el conocimiento de los amawtas.
* Naranja; representa la sociedad y la cultura, es la expresión de la cultura, también expresa la preservación y procreación de la especie humana, considerada como la más preciada riqueza patrimonial de la nación, es la salud y la medicina, la formación y la educación, la práctica cultural de la juventud dinámica.
* Amarillo; representa la energía y fuerza (ch’ama-pacha), es la expresión de los principios morales del hombre andino, es la doctrina del pacha-kama y pacha-mama: la dualidad (chacha-warmi) son las leyes y normas, la práctica colectivista de hermandad y solidaridad humana.
* Blanco; representa al tiempo y a la dialéctica (jaya-pacha), es la expresión del desarrollo y la transformación permanente del qullana marka sobre los andes, el desarrollo de la ciencia y la tecnología, el arte, el trabajo intelectual y manual que genera la reciprocidad y armonía dentro la estructura comunitaria.
* Verde; representa la economía y la producción andina, es el símbolo de las riquezas naturales, de la superficie y el subsuelo, representa, tierra y territorio, así mismo la produeción agropecuaria, la flora y fauna, los yacimientos hidrológicos y mineralógicos.
* Azul; representa al espacio cósmico, al infinito (araxa- pacha), es la expresión de los sistemas estelares del universo y los efectos naturales que se sienten sobre la tierra, es la astronomía y la física, la organización socio económica, político y cultural, es la ley de la gravedad, de las dimensiones y fenómenos naturales.
* Violeta; representa a la política y la ideología andina, es la expresión del poder comunitario y armónico de los andes, el instrumento del estado, como una instancia superior, lo que es la estructura del poder; las organizaciones, sociales, económicas y culturales y la administración del pueblo y del país.
Font: wikipedia

Chile, dia a dia

I just quan ja marxo altra vegada cap a Argentina, recullo algunes dades que va publicar el diari “El Mercurio” fa uns dies i que resumeixen què passa un dia de cada dia a Chile.

Diferents organismes van recopilant xifres mensuals i anuals de múltiples esdeveniments, les que finalment passen a ser un valuós registre estadístic a l’hora de resumir un any. Estadístiques de naixements, morts, accidents, viatges, compres, entre altres, permeten elaborar una radiografia mitjana del viscut cada dia de l’any… i ara que celebren el bicentenari, és una bona fotografia del país. Tenint en compte que hi ha uns 17 milions d’habitants, per exemple cada dia:

– S’obrirà un supermercat cada dos dies.

– Es produeixen 23 mil tonelades de coure.

– Es juguen 890 mil $ en els 15 casinos no municipals.

4.700 treballadors són acomiadats.

– Es realitzen 155 matrimonis civils i 60 per l’església catòlica.

3,66 milions de persones utilitzen Transsantiago.

– Es consumeixen 155 mil Megawatts/hr d’energia.

– Es venen 81 pisos i 48 cases noves.

7200 passatgers Chilens i estrangers, surten del país. 7.040 hi arriben.

– Es fan 55,7 milions de trucades des de telèfons mòbils, i s’envien 4,7 milions de sms.

240 persones moren. I en naixen 640.

115 persones es canvien el nom.

– Es venen 643 cotxes, i en circulen 700.000 al dia pels carrers de Santiago. Es consumeixen 8.855 metres cúbics de gasolina. Es registren 154 accidents de trànsit amb  4 morts al dia.

3,6 milions de nens i nenes estudien primària i secundària. 835.247 estudien a la universitat i 285 es titulen.

– Es consumeixen 4.400 tones de pa, 1,36 milions de quilos d’au, 1 milió de quilos de porc, 900.000 quilos de vedella, 27,3 quilos de te, 1,6 milions de litres de cervesa, i 493.000 litres de vi. I es generen 17.850 tones d’escombraries domèstiques.

– Es produeixen 203 ingressos a presó, es cometen 222 atracaments, i 38.900 persones van al cinema.

No sé quin valor pot tenir tota aquesta informació, però si més no és curiós veure el dia a dia d’un país resumit així :)

Rapa Nui i Tangata Manu, la història de l’home-ocell

La història de l’illa, en Sebastiàn, el guarda la resumia així:
Al segle IX, arribada de Hoto Matua (quan es considera la primera vegada que arriba l’home a l’illa), del XII al XV era megalítica del Moai, època de monarquia, del XV al XVI les guerres i del XVI al XVIII l’època d’Orongo, que va ser com un ressorgiment després de les guerres per a restablir l’ordre i la democràcia. I aquest ordre es basava en una alternança al poder, dels diferents clans que habitaven l’illa, en funció de qui guanyava, cada any, la competició del Tangata Manu o home ocell. I es parla de democràcia perquè totes les tribus tenien dret a participar a la competició. Ara bé, els clans dominants, feien la vida impossible als que no ho eren i els dèbils s’havien d’amagar en coves tot l’any…

La cerimònia de l’home ocell consistia en una competència que tenia com a objecte la captura del primer ou de la ventrada de l’au Manutara. Cada tribu tenia un representant (hopu manu); els quals es recloïen als voltants del volcà Rano Kau per entrenar-se en els diferents aspectes de la competència (escalada, natació).

Amb l’arribada de les primeres aus migratòries als illots, en època de primavera, es donava inici a la cursa. Els hopu manu o competidors celebraven un àpat ritual anomenat ‘umu Tahu’, pintaven els seus cossos amb ‘Kiea’ (terra mineral de colors extreta dels penya-segats) i després procedien a baixar el penya-segat proper a la vila d’Orongo, amb una alçada d’uns 300 m sobre el nivell del mar. Després nedaven cap al més gran dels illots, Motu Nui, a uns dos quilòmetres. Els hopu manu esperaven en cavernes que les aus (manatu) nidifiquessin sobre l’illot. Una vegada que els ocells posaven els ous (cada au només en posa un a l’any), es procedia a capturar-ne un, i a anunciar cap Orongo que era posseïdor d’aquest. Es reiniciava la natació, s’escalava el penya-segat fins a la vila i el hopu manu que lliurava primer l’ou al seu ariki (rei) el convertia en el tangata manu, cap religiós i polític de l’illa durant un any. La competició era dura i perillosa, molts participants perdien la vida pel penya-segat o atacats per taurons atrets per la sang de les ferides…

Aquest sistema va aturar les grans guerres tribals, deixant una calma relativa a Rapa Nui. Però llavors van arribar els primers visitants occidentals, el que va coincidir amb l’elecció de l’últim Tangata Manu.

Per tant no fa tant de temps que l’illa era governada en funció del clan que guanyava aquesta competició. I tot això acaba amb l’arribada dels colonitzadors i l’evangelització, que considerava aquests ritus com a pagans i els van abolir.

Ara, cada any, al febrer es celebra el Tapati,  la festa més popular a l’illa, que commemora aquesta antic ritual de successió de governs.

(+ info)