Tag: Annapurna

El 14è dia de Jomson (2720 m.) a Kalopani (2530 m.). Un del grup ja vola fins a Pokhara i els demés seguim. Portem més de 140 quilòmetres i els cansament es va acumulant… sobretot per haver de caminar per la pista amb els jeeps, vent i molta molta pols. Fins que no es creïn els camins alternatius, cosa que portarà anys perquè val molts diners traçar-los i senyalitzar-los i tenen pocs recursos, aquesta part del trekking no és recomanable. Estaria bé que a mesura que obren carretera o pista, anessin construint el caminet… molta gent ja no fa aquesta part i els pobles per on anem passant es queixen de la caiguda en picat de visitants… i són molt atractius i interessants de visitar (motiu pel qual seguim a peu).

A Kalopani trobem l’hostal més barat de la ruta, a part dels que hi dormíem de franc. 80 Rupies l’habitació doble, 0,4€ per cap!! I per primera vegada, veiem l’Annapurna I i una espectacular posta de sol sobre seu.

El 15è dia, de Kalopani (2535 m.) a Rupsechhahara (1500 m.). Tot i que podríem haver continuat fins a Tatopani, dividim l’etapa en dos per parar a un petit poblet, de 3 cases, al peu de la cascada Rupse. Ja som pràcticament els únics que caminem en aquesta part final del circuit però val molt la pena seguir travessant i visitant cada poble. Hem deixat el fred i l’alçada enrere; el clima i paisatge més tropicals tornen a aparèixer.

El 16è dia de Rupsechhahara (1500 m.) a Tatopani (1200 m.) és el darrer dia que caminem!! Hem escurçat la part final del recorregut per agafar un bus i arribar a Pokhara el dia gros del festival Tihar. No farem les dues últimes etapes i no veurem el mític Poon Hill i Ghorepani, però també estalviem una dura etapa d’ascens de 2000 m. I després de tants dies caminant, ja ens decantem més per la part cultural i viure el festival. És una etapa molt curta i de baixada… però amb molta calor!!

Hem passat dels -12 als +30 graus en pocs dies. Tatopani és un poble molt tranquil, al costat del riu, i famós per les piscines termals… un gran regal per després de tants dies de caminar, de fer i desfer la motxilla i sobretot de carregar-la tantes hores… Tots els muscles del cos ho agraeixen. Sense cap mena de dubte, ha valgut MOLT la pena. Una experiència única i fascinant, amb l’equilibri perfecte entre cultura, natura i socialització.

El festival, que dura tres dies, ja ha començat. I a Totepani, tothom surt al carrer per veure les interpretacions de cant i dansa que els ballarins portaven temps assajant. N’hi ha de tradicionals i de modernes, karaoke i percussió, petards i cerimònies…

Anapurna Circuit 1a part
Anapurna Circuit 2a part
Anapurna Circuit 3a part
Anapurna Circuit 4a part
Anapurna Circuit 5a part
Anapurna Circuit 6a part
Anapurna Circuit 7a part

El 12è dia, descans a Muktinath (3800 m.). Després de l’esforç del dia abans i al no tenir cap pressa, dediquem un dia de descans a aquest poble del regnat de Mustang. Muktinath és un poble de peregrinació, tant per budistes com per hinduistes. Visitem els temples i la gent que ha vingut expressament, es banya 3 vegades a l’aigua gelada que baixa directament de la neu de les muntanyes que ens envolten, per purificar-se. Hi ha el temple de Vishnu Jiwal Magi.

Per visitar la part superior de Mustang, cal un permís especial (i molt car), però no per visitar els pobles del voltant, Purang i Jhong, que visitem a la tarda. Queden a una hora i mitja a peu i al quedar apartats del recorregut estan aïllats. No hi ha visitants i la gent et mira encuriosida i t’acompanyen pel carrer. El paisatge típic d’aquesta zona (Mustang) és més desèrtic i pedregós, conegut com a plateaus tibetans… molt impressionant!! A Muktinath, els preus del menjar ja tornen a ser normals, i al arribar-hi jeeps, el poble no és tant, tant tranquil com els anteriors.

El 13è dia de Muktinath (3800) – KagBeni (2800 m.) – Jomson (2720). Torna la controversia de la carretera… toca compartir camí amb els jeeps que fan de taxi entre els diferents pobles. El problema és que de moment no hi ha camí alternatiu i la polseguera és considerable. El paisatge és desèrtic fins a Kagbeni, on apareix un gran oasi a la llera del riu, ple d’arbres fruiters i cereals. Per passar per Kagbeni t’has de desviar i es fa bastant volta… però val la pena. Després del te, 3 hores més fins a Jomson resseguint el riu. Però feia tant de vent que semblava la travessa del desert, i enlloc de camells érem un grup de matats, traginant les motxilles sota la tempesta de sorra. Jomson ja és la tornada a la civilització: busos, motos, jeeps… i l’aeroport!!

Aquí hi ha molta gent (degut a que la ruta és la mateixa que la carretera) que ja agafa un avió o un bus directa fins a Pokhara. Anys enrere hi havia el trekking de Jomson que era una ruta que feien els que no volien fer tot el circuit sencer, i pujaven des de baix fins a Jomson o Muktinath i tornaven a baixar. Decidim que seguirem caminant, fins a Tatopani, just abans del darrer ascens per arribar a Pokhara a temps pel festival.

Anapurna Circuit 1a part
Anapurna Circuit 2a part
Anapurna Circuit 3a part
Anapurna Circuit 4a part
Anapurna Circuit 5a part
Anapurna Circuit 6a part
Anapurna Circuit 7a part

El 10è dia, de Yak Kharka (4000 m.) a Thorang Phedi (4450 m.). Un dia també tranquil, per anar-se aclimatant a l’alçada. Hi ha gent que puja directament a High Camp (4850 m.) per avançar en el tros final del dia següent, però es supera amb escreix el màxim de desnivell acumulat diari i les possibilitats de patir símptomes de mal d’alçada agut creixen exponencialment. Alguns de nosaltres, un cop arribats a Thorang Phedi, hem pujat a High Camp per aclimatar, fer un te i tornar a baixar a dormir a baix. Els dos llocs estan completament plens i no és fàcil trobar habitació, tot i que sempre t’encabirien a un lloc o un altre… com per què et facin tornar enrere :) I ara si, si tot va bé ja només queda el tros final d’ascens, pujar fins als 5.450 m. i travessar el Thorung La Pass, considerat el pas més alt del món.
Vam passar la tarda jugant a cartes amb gent de tot arreu; una cosa implícita al fer una ruta tan popular, és que coneixes moltíssima gent de diferents països. I a dormir dora que toca matinar!!! Estic encantat amb la jaqueta de plomes i el sac que vaig llogar. Tot i ser falsificacions, la qualitat tèrmica és perfecte, i el sac que deia -20, realment pots dormir amb màniga curta a 4 C i perfecte.

L’11è dia, 31 d’Octubre, l’etapa reina: Thorang Phedi (4450) – Thorung La Pass (5450) – Muktinath (3800m.). Volíem llevar-nos a les 5 i començar a caminar a les 6, per evitar el fred de la matinada i el camí gelat… però un portador ens avisa que es preveu mal temps i molt vent i que la majoria de grups començarà a caminar a les 3 de la matinada… Però fa tant de fred que no sabem que és millor, si morir congelats a mitja nit, o trobar els forts vents i neu que es preveuen… Hem passat deu dies de sol, sol, sol, increïbles… caminant amb pantalons curts i samarreta, i just el dia del pas, anuncien mal temps! Al final comencem a caminar abans de les 5, és fosc i fa molt fred. Com que tot el recorregut fa pujada, de seguida el cos es termoregula. No surt el sol, i a les 9:30 arribo a dalt, la temperatura és de -12 i comença a nevar bastant. L’únic dia complicat de tot el trekking i el temps no acompanya. A aquesta temperatura, tothom es fa fotos ràpidament i s’amuntega a la barraqueta a prendre te. La sensació de fred, amb el vent, la neu i la manca de sol, és molt més freda. Però alguns tenen temps i poca feina, per treure’s la samarreta i fer-se una foto mig despullats…

Un cop a dalt, toca un llarg descens fins a Muktinath… la part més pesada del recorregut. Neva sense parar tot el descens i els trossos gelats són complicats. L’aigua de beure es congelava durant tot el dia i era complicat anar-se hidratant. Just al començar la baixada t’adones que portes 11 dies caminant per arribar fins aquí, carregant la teva pròpia motxilla, aclimatant quan tocava i sense necessitar diamox… Molts dies pensant si l’alçada ens deixaria pujar tranquils, si aguantaria el pes de la motxilla muntanya amunt a aquesta alçada… i de sobte et trobes allà dalt, sota les banderes tibetanes, enviant els millors desitjos i energia a tot el món… buuufffff pell de gallina!!!
Si alguns ens ha portat unes 8 o 9 hores, a d’altres més de 12 i a mesura que avançava la tarda, creixa el gruix de neu al terra, augmentava el fred i tota la roba començava a quedar xopa… però arribem a Muktinath, Hostal Mona Lisa, impressionant posta de sol, amb un bon sopar i dutxa d’aigua calenta a gas!!

Anapurna Circuit 1a part
Anapurna Circuit 2a part
Anapurna Circuit 3a part
Anapurna Circuit 4a part
Anapurna Circuit 5a part
Anapurna Circuit 6a part
Anapurna Circuit 7a part

L’itinerari recomanat, diu que després del dia d’aclimatació a Manang, toca seguir, però el 8è dia ens el prenem de descans; rentar roba, llegir, jugar a cartes, visitar el temple de Bragha, el llac de Manang… A Munji hi ha un monestir on en aquests moments les monges estan fent un període de retirada de 3 anys, 3 mesos i 3 dies sense contacte amb el món exterior i sense parlar. I jo, em vaig perdre tornant de l’excursió del Ice Lake i vaig anar a parar a un pati del monestir enmig del bosc, on una monja resava. Va intentar ajudar-me amb senyals cap on havia d’anar per tornar al poble, ja que no podia parlar… i més o menys, entre matolls i rierols vaig arribar a baix. No sé si hauré trencat el seu procés d’aïllament… aix!!

És interessant veure com el sol, a part de cremar la pell, s’utilitza molt sovint per a les dutxes, fer energia i bullir l’aigua amb els forns solars. Tenen greus problemes de desforestació a l’utilitzar els arbres per cuinar i per les estufes, i estan intentant potenciar altres recursos. En un hostal, utilitzaven excrements secs de Yak per fer anar l’estufa.

Cada dia, a les 15:00 els metges voluntaris de l’Himalaya Rescue Association fan una xerrada gratuïta a Manang sobre el AMS (Acute mountain sickness), el mal d’alçada agut. És molt interessant per conèixer els símptomes greus del mal d’alçada i reaccionar a temps… doncs a 5500 m. un edema pulmonar o problemes cerebrals podrien tenir conseqüències importants si no es reacciona correctament. Cada any moren persones per aquestes problemàtiques i derivades, però no ha mort mai ningú que assistís a la xerrada… i sovint són aquests qui han d’ajudar o aconsellar als qui no hi ha assistit i segueixen pujant tot i els símptomes greus d’AMS. El Diamox és un medicament que s’utilitza per atacs de cor però es van descobrir uns efectes secundaris que ajuden a alleugerir el mal d’alçada (accelerar la respiració,…). Hi ha gent que ho pren com a prevenció, des dels 2500 m. cada 12 hores, o es pot prendre com a tractament quan ja es presenten símptomes (tot i que triga unes hores a fer efecte).

El novè dia, de Manang a Yak Kharka (4000 m.) és un dia tranquil i de tràmit. A aquestes alçades, el problema és dormir bé… malsons i despertar-se cada dos per tres és molt normal; i a l anit fa fred fred fred!!!

Ara comparteixo habitació amb el Dani (de Vió – Pirineu Aragonès), que ja havíem conegut fa uns dies, perquè en Michel, que era el meu company fins ara, va seguir caminant sense quedar-se un dia més a Manang.

A partir d’aquí, la gent ja es comença a acomular i concentrar, i sembla una mica romeria… tota la gent que has anat trobant durant nou dies, ara es concentren aquí. N’hi ha de molt interessants però també d’insopurtables, que tracten a la gent local (cuiners, cambrers…) de manera molt desagradable. Al cap de l’any passaran per aquesta regió 70.000 excursionistes de tot el món, els francesos són el grup majoritari. Si a la Patagonia podíem veure aigua de qualsevol rierol, aquí ni pensar-ho. Les pastilles de iode són el millor potabilitzador d’aigua, però fins que no t’hi acostumes, semblen xupitos de betadine. Es pretén evitar que 70.000 persones comprin entre 3 i 5 ampolles d’aigua envasada al dia perquè en un dels països més pobres del món, el reciclatge no és la preocupació principal i per tant molts d’aquests envasos queden al riu, o llençats per a qualsevol lloc. A més a més, cada 2 o 3 pobles s’ofereixen fonts d’aigua potabilitzada per reomplir les cantimplores. Amb l’alçada, es recomana veure uns 4 o5 litres d’aigua el dia, i cal començar de bon matí i no parar de beure en tot el dia, ja que molts no estem acostumats a beure tant.

Anapurna Circuit 1a part
Anapurna Circuit 2a part
Anapurna Circuit 3a part
Anapurna Circuit 4a part
Anapurna Circuit 5a part
Anapurna Circuit 6a part
Anapurna Circuit 7a part

El 5è dia, de Chame (2710) a Dhukur Pokhari – Pisang (3240). Definitivament comencem a tenir la sensació d’estar caminant pels himalaies!! Els primers dies estàs més preocupat per com pesa la motxilla, els genolls, les espatlles cruixides que de res més. Però mica en mica això ja no es nota, i pots començar a gaudir de l’espectacle, minut a minut. Hi ha temps per tot; des de seure a mirar volar les papallones, observar grans llangardaixos prendre el sol o les grans muntanyes, o jugar amb els nens i nenes que et venen a saludar corrent, i dient les tres paraules que han après en anglès: pen, chocolate i sweets. La gent gran també acostuma a somriure encantats i feliços!! Sempre tenen la porta de casa oberta i això permet veure una mica més el seu dia a dia.

Estic acostumat a que quan camines per 3000 m. (per exemple pel Pirineu), estàs pràcticament per sobre de tot: de les valls, dels rius, d’altres muntanyes… Aquí és molt diferent!!! A 3000 m. tot el què t’envolta són muntanyes enormes i tu només ets un punt petit enmig de la vall, al costat del riu.

El 6è dia, de Dukhur Pokhari (3240) – Ghyaru (3730) – Munji (3450). En aquesta etapa, pots triar l’itinerari pla i directe o el que puja 500 m. de desnivell fins a Ghyaru i Ngawal i torna a baixar, amb unes vistes espectaculars de tota la serralada dels Annapurnes, i a més a més ajuda a aclimatar-se per l’alçada. Tot i la forta pendent del principi, val molt la pena. Volíem arribar a dormir a Manang i passar allà dos dies aclimatant, però un del grup es va perdre i el vam estar esperant fins que es feia fosc. L’home de l’hostal el va anar a buscar amb el cavall però no el va trobar, i va arribar al cap d’una hora per un altre camí… així que ens vam quedar a dormir allà.

El setè dia, aprofitant que estàvem a Munji, vam pujar fins a l’Ice Lake, a 4640 m. com a excursió d’aclimatació, i baixar a dormir a Manang. Es recomana, per tal d’anar-se aclimatant a l’alçada, un cop es passa dels 2500 m. no guanyar més de 500m. de desnivell cada dia. És a dir, no dormir a un lloc a més de 500 m. d’on s’ha dormit la nit abans. Però en canvi, es recomana dedicar un o dos dies a pujar amunt a guanyar alçada, i tornar a dormir a una zona més baixa. I des de Munji, hi ha una de les millors excursions d’un dia per fer a la zona de Manang, pujar al llac de gel. Són 1150 m. de desnivell i arribes als 4640 on es nota la falta d’oxigen i el fred!! I és curiós veure baixar la pressió atmosfèrica al voltant de 550 mbar, quan el normal són 1013.

La baixada corrent amb els bastons és més divertida i algunes persones vestides com si estesin a l’antàrtica no acaben d’entendre que algú amb màniga curta pugui estar corrent per allà muntanya avall…

Però l’altra persona del grup que va pujar, va trigar molt a baixar i se’ns va tornar afer fosc esperant a Munji… i vam acabar caminant la darrera hora fins a Manang, fosc i fred!!! La sort, és que mentre esperàvem vaig conèixer a uns catalans que també porten molt temps viatjant i vam poder intercanviar consells i informació de destins, molt útil pels propers mesos… i aquí si, xerrant a la vora d’una estufa!!

Va ser un dia llarg, però al no portar la motxilla gran, per primera vegada, permetia gaudir al màxim de l’excursió.

Anapurna Circuit 1a part
Anapurna Circuit 2a part
Anapurna Circuit 3a part
Anapurna Circuit 4a part
Anapurna Circuit 5a part
Anapurna Circuit 6a part
Anapurna Circuit 7a part

El tercer dia, de Chamche (1385 m.) a Bagarchap (2160 m.). L’arribada a aquest poblet, ja deixa veure les primeres majestuoses muntanyes… l’Annapurna II (7.937 m.) i el Gangapurna!! I el paisatge ja és totalment diferent. Es diu circuit o volta dels Annapurnes perquè si bé l’Annapurna http://es.wikipedia.org/wiki/Annapurna és conegut per ser un cim de més de 8000 m., es tracta d’una serralada i hi ha uns quants cims més d’entre 7000 i 8000 m., entre ells l’Annapurna II, el III i el IV, el Gangapurna i l’Annapurna Sur. I el recorregut dóna la volta per darrera d’aquesta serralada, fins a trobar-los de cara, encerclant així totes les muntanyes.

A partir d’ara, les banderes tibetanes (Lung-Ta o cavalls del vent) ja són molt presents, així com les estupes, gompes i rodes de pregàries.
Pel camí es pot trobar molta marihuana que creix salvatge per tot arreu, i alguns agricultors la processen i venen haixix “acabat de fer” a peu de camí. També la consumeixen en alguns plats o hi ha un festival nacional on és típic que en fumin amb pipa. També es poden veure monos de diferents tipus en aquest tros de camí.

Fa temps que han començat a construir una carretera o pista forestal (fins ara l’única manera de transport entre aquests pobles era el burro o caminant) i es preveu que en uns anys, tot el circuit es podrà fer amb jeep. Alguns pensen que serà molt perjudicial pel turisme i pel trekking tant popular (la principal font d’ingressos dels petits pobles) però potser la carretera els ajuda a trencar anys d’aïllament i els permet desenvolupar…. és un tema controvertit i que no està resolt. Si bé es preveu construir un camí alternatiu pels caminadors, de moment s’avança en la carretera i no en el camí alternatiu i per tant toca compartir (sobretot al tram final del circuit) la pista amb busos i jeeps… falten diners per desenvolupar i senyalitzar els camins alternatius.

El 4t dia, de Bagarchap (2160m.) a Chame (2710 m.). És un tram que comença amb una forta pujada, però que es fa curt. Acostumem a començar a caminar entre 7:30 i 8:00, tot i que som 6 persones, anem bastant a l’hora i ens posem d’acord fàcil en triar hostal, prendre decisions… Arribem a Chame a les 12:30 i ens dóna temps de fer la bugada i aprofitar 3 hores més de sol per intentar assecar-la. Al ser una vall, el sol es pon de seguida darrera les altes muntanyes, cap a les 15:30; i tot i no ser fosc, comença a baixar la temperatura en picat. A l’habitació, estem a uns +4 C.

Els hostals són tots molt similars, habitacions de 2 o 3 llits, pis de dalt i de baix, lavabos, cuina, menjador – sala d’estar i quasi tots terrassa (amb unes vistes espectaculars). Dormir és molt econòmic (uns 0,75€ per persona) i en alguns llocs fins hi tot de franc si esmorzes i sopes allà. Sovint, dutxa d’aigua calenta… els millors amb placa solar i sinó amb un dipòsit de color negre, que manté l’aigua tèbia mentre hi ha sol. Depenent de la mida del poble, pot tenir entre 3 i 10 hostals, i en general la gent es reparteix bastant. Tot i ser temporada alta, no hem tingut problemes ni sensació d’aglomeracions. Octubre i novembre són els millors mesos ja que ha acabat el monsó i les pluges i encara no fa molt molt fred i la neu deixa passar pel punt més alt. Per això, he viatjat directament des d’Austràlia aquí per coincidir amb aquestes dates.

El menjar és una mica més car que a Kathmandú i a mesura que es guanya alçada, el preu va pujant (han de transportar-ho tot fins allà dalt amb burro o a peu). El Dal Bhat és el plat típic; arròs, llanties i verdures, i pràcticament es menja això com a plat més equilibrat. Però també acostumen a fer pasta, algunes pizzes, sopes, ous i truites, etc. Pràcticament cap té llar de foc ni cap tipus de calefacció i quan es pon el sol, el fred es nota de valent. Si bé ara que estem arribant als 3000 m. l’alçada encara no es nota massa, cada dia fa més fred a la nit!!

Anapurna Circuit 1a part
Anapurna Circuit 2a part
Anapurna Circuit 3a part
Anapurna Circuit 4a part
Anapurna Circuit 5a part
Anapurna Circuit 6a part
Anapurna Circuit 7a part

(perfil del recorregut, més de 180 km).

El bus que ens porta a Besisahar (820 m.), inici del trekking, és més estret que els bancs de missa i 8 hores per aquestes carreteres es va fer llarg llarg. Al dia següent, caminem entre 7 i 8 hores fins a Bahundanda (1310 m.). Quan tots ja érem allà, faltava un membre del grup que s’havia anat quedant enrere… i es començava a fer fosc… si que comencem bé!!! La veritat és que tots ens haviem perdut en algun punt o altre però de seguida algun pagès t’ajudava. No com un guia que per fer la gracia ens va enganyar i vam començar a pujar muntanya amunt per un lloc que no era… tela quin personatge, que estava fent de guia a una parella (i també encantats amb la gracieta).
Total que el noi que no arribava, no estava gaire acostumat a caminar, i era el primer dia, carregant la motxilla… i va quedar exhaust a mig camí i es va posar a dormir en un hostal unes hores. Havia avisat a uns altres que en avisessin però no es deurien entendre i ningú ens va avisar. Dos del grup el van baixar a buscar i ja no podia seguir amb la motxilla… al dia següent va llogar un portador.

Som 6 persones i 2 han llogat portador, que porten una motxilla de 15 kg. més la seva motxilleta… no com els dels grans grups, que porten dues motxilles de 15 o 20 kg cadascuna més la seva!! I enlloc de portar-ho penjant de les espatlles ho porten repenjat al front.

Genera una mica de controvèrsia sobre aquesta tasca de portador, que dóna molta feina a la gent local però que està molt mal pagada i és extremadament dura. A Perú, al Machu-Pichu, pesaven a cada portador, però aquí ningú en té cura… alguns no tenen ni assegurança, ni la roba adequada, ni res de res… Els famosos Sherpes http://es.wikipedia.org/wiki/Sherpa, són un grup de població de la zona de l’Everest, i també n’hi ha que treballen aquí.

El segon dia, de Bahundanda (1310 m.) a Chamche (1385 m.), dia planer, arribem a un hostal al peu del precipici davant d’una immensa cascada. Comença la part on els vehicles ja no poden continuar i el camí es fa més estret, travessant poblets, camps d’arròs i resseguint el riu enmig de la vall, amb un ambient tropical i humit.

La majoria de pobles tenen botiguetes i algun hostal pels caminadors. Però la resta, és bastant supervivència; amb petits horts, alguns animals i els camps d’arròs que, en estructura de terrassa, van cobrint tota aquesta part de la Vall. Les cases són petites i sovint la gent, grans i nens, seuen al carrer saludant la gent. L’arròs el van collint per trossos, de forma manual amb una fals i fent pilons per assecar… i el blat de moro s’emmagatzema en una espècie d’horreos, per protegir de les rates.

Com no podia ser d’altra manera, a Wikiloc hi ha el track de la ruta i a Wikitravel està tot explicat. O en aquesta web també detallen molt bé el recorregut.

Anapurna Circuit 1a part
Anapurna Circuit 2a part
Anapurna Circuit 3a part
Anapurna Circuit 4a part
Anapurna Circuit 5a part
Anapurna Circuit 6a part
Anapurna Circuit 7a part

Una nit a l’aeroport de Perth, unes hores a Kuala Lumpur i una nit a Delhi, eren les etapes prèvies per arribar a Kathmandú, capital del Nepal, i on coincidia amb el Festival Daisin (un dels més importants de Nepal).

Cap problema per fer el visat d’entrada directament a l’aeroport (cal portar un parell o tres de fotos) i molt més barat que si el feia a Barcelona. He tingut molta sort i he trobat una família a Couchsurfing que m’acollirà aquí. Així que passo tres dies a casa la Menuka i la seva família, mentre acabem de trobar-nos uns quants per fer un grup i iniciar el trekking dels Annapurnes junts. A través de la web especialitzada en trekking pels Himalaies Trekinfo i de la cartellera al Kathmandú Guest House, ha estat fàcil trobar gent amb qui compartir l’excursió, i no es necessita guia ni cap agència… pel teu compte et fas els permisos i amb un mapa ja n’hi ha prou. I si es va sol, pel camí hi ha tanta gent fent la mateix ruta que sempre et pots acabar unint a algú altre… Hi ha qui prefereix portador i paga entre 10 i 15 dòlars per dia per ell.

La casa on estic té una habitació – sala d’estar i la cuina i el bany. Dormim tots junts a la mateixa habitació i mengem arròs amb verdures per esmorzar, dinar i sopar… i amb les mans (la dreta, ésclar!). Una família increïble que m’expliquen una mica més la vida de Nepal, la seva cultura, religió (són indús i de la casta alta).

El grup està llest, ens posem d’acord amb l’itinerari, les dates, el pressupost que volem gastar i fer-ho sense guia, intentant fer tot el circuit fins Tatopani o Nayapul. Entre una cosa i l’altra al final som 6; un noi de suïssa, un noi francès, una noia dels Estats Units, un noi de Portugal, una noia d’Alemania i jo.

Passem dos dies fent els tràmits dels permisos i autoritzacions (TIMS i ACAP), que al ser festival fan horari reduït… Llogar i comprar el material que manca, menjar, etc. A Kathmandú hi pots trobar de tot, de tot, de tot…. molt bé de preu i tot i no ser alta qualitat fa el fet i de sobres: jaquetes, sacs de dormir, polars, pantalons d’estiu i d’hivern,… tot falsificacions de marques cares de muntanya, però decents. Un mateix producte, el pots trobar amb 4 o 5 marques diferents i del color que vulguis.
L’itinerari (d’entre 15 i 20 dies) passa per climes ben diversos, des dels 800m. fins als 5450 m. i per tant cal portar roba per tot tipus de condicions, i un bon sac de dormir!! Jo n’he llogat un de -20 i una jaqueta de plumes… passarem per climes tropicals fins al fred fred… i si un és fredolic, millor carregar una mica de pes però poder-se abrigar quan es pon el sol. En total, la motxilla fa uns 12 – 15 kilos (comptant 2 litres d’aigua i menjar que anirem consumint durant els dies).

Com a curiositat, la bandera de Nepal és de l’única del món amb aquesta forma “curiosa” de dos triangles enlloc de rectangular, i amb la representació del sol i la lluna creixent :)