Dilluns 21 de maig de 2007. En un petit poblet del nord-est de l’Índia, a l’estat de Uttarakand (regió Kumaon), al peu dels Himalàies, es troben dos pares per decidir el futur matrimoni del seu fill i filla respectivament. No es coneixen de res; els seus pobles estan separats 15 km, i la carretera s’acaba dos quilòmetres més amunt del primer. Un cosí del pare que viu a Sufi es va assabentar que una família de Sungar tenia una filla i volien casar-la. Després d’algunes indagacions, semblava que tot encaixava; i el que era important, les dues famílies eren de la mateixa casta. La resta de la família, inclosos els fills, no coneixien l’altra família.
Així doncs, el pares van acordar una data: passarien 3 anys, 6 mesos i un dia, quan els treballs del camp ja s’haurien acabat i seria el dia després de la lluna plena. Decidit.
Dilluns 22 de novembre de 2010. Són les 5 del matí i encara és fosc a Sufí. Ja ha arribat l’hivern i les nits als himalàies són molt fredes. Però avui és un dia especial i el fred no molesta. Tothom comença el dia amb la tradicional dutxa (abans de qualsevol altra tasca) i després tocarà vestir-se amb les millors robes… dia de casament. Comença a sortir el sol i el cel és extremadament blau, i anirà guanyant intensitat durant el dia. La lluna plena ha brillat tota la nit però a hores d’ara ja descansa.
La comitiva havia de sortir de Sufi a les 8 puntual però entre una cosa i l’altra ja només falten 10 minuts per les 9. No hi falta de res; el tambors i els vestits tradicionals, el gaiter, el cavall engalanat, els amics del nuvi, amics de la família i fins hi tot el Sadhu Baba del poble. El nuvi Rahiz, ben elegant, amb una corona i un collar fet amb brillantines i bitllets de 10 rupies, acompanyat en tot moment pel seu germà. Passades dues hores de caminata, arriben al temple de Tapatkund, travessen el pont malmès pels terribles aiguats dels mesos passats, i enfilen l’estret corriol muntanya amunt cap a Sungar. El tambors no paren de sonar, i al passar per davant de l’escola, el mestre dóna 5 minuts lliures per sortir al pati i veure la desfilada. Ara toca travessar un petit rierol pedra sobre pedra. El nuvi patina i està a punt de caure a l’aigua. Per sort el seu germà l’agafa a temps i evita una remullada inoportuna. El camí es comença a complicar i la comitiva té algunes dificultats per grimpar entre pedres i rierols.
Passats un 25 minuts, toca parar a descansar. És moment d’encendre una petita foguera i fer sonar la gaita. Caminen per una vall que s’obre i el retruc dels tambors i la gaita se sent per tota la contrada. A mesura que arriben a les primeres cases, tothom surt a treure el nas i xafardejar la desfilada. Aquests poblets de l’Himalàia, estan formats per casetes escampades per tota la vall i els dies passen tranquils sense gaires canvis, així que tothom s’afanya a baixar cap al camí per veure de prop l’esdeveniment. Els nens, corren al costat de la comitiva saltant marges, rient i jugant sense parar. Al principi, la comitiva estava formada per unes 20 o 30 persones… però a mesura que s’avança s’hi va afegint gent i convidats que van arribant.
L’arribada a la casa de la núvia, després d’haver travessat tot el poble i seguir muntanya amunt fins dalt del turó, és motiu de celebració. Comencen els balls i les danses i tot està engalanat per a l’ocasió; el pati de la casa decorat amb tires de colors, banderoles, un tendal per aixoplugar la cerimònia i un altar al centre on els Brahmans o Pandits iniciaran el ritual. El nuvi i el pare d ela núvia comencen drets davant l’altar. El Pandit inicia el procediment. La núvia segueix dins la casa. Mitja hora més tard, surt la núvia i la parella s’asseu davant dels pandits que oficien la cerimònia. Els nuvis pràcticament ni es miren. Els dos estan seriosos, nerviosos i sobrepassats per la situació. Aquest procés és llarg i mentre dura, tots els convidats de part del nuvi, se’n van a l’era de darrera la casa on se’ls servirà un petit aperitiu (te i pastes) i posteriorment, el dinar a base de Thali (el típic plat d’arròs, llenties i verdures). En alguns moments, passa un senyor amb una maleta donant petites quantitats de diners a alguns convidats especials… és la tradició diuen uns. Els tambors tornen a sonar.
Després, els nuvis dinen en una habitació amb alguns amics i cosins (no més de 10 persones). I de seguida que han menjat, segueix la cerimònia, on ara si, tothom està al voltant del pati seguint els esdeveniments. Com a tot arreu, els nens i nenes no paren d’anar amunt i avall, alguns amics xerren d’altres coses o fan fotografies amb el mòbil. Els pandits segueixen la cerimònia, intercanvis de corones i collars de gala, flors i aigua beneïda, donar voltes a l’altar, menjar dolços… en aquests moments la parella està més relaxada però pràcticament no se’ls veu somriure. Hi ha un filmador i un fotògraf que procuren no perdre detall del que està passant.
Just darrera el pati, hi ha una carpa, on els senyors de més edat i el pare de la núvia, estan recollint tot el què serà la dot de la filla i que s’emportarà la comitiva de tornada a casa. De manera molt organitzada, s’encarreguen de recollir diners i empaquetar tots els objectes que formaran la donació, per la qual la família ha hagut d’estalviar molt durant els darrers anys.
El sol ja s’ha amagat darrera la muntanya, comença a refrescar i la cerimònia començar a acabar. Els primers de marxar, són dos senyors carregats amb dues grans maletes i sis o set olles de coure noves de trinca, que formen part del dot que la família de la dona ha de donar al marit.
Els tambors tornen a sonar i la gent comença a ballar; bé, només els homes i els nois. Alguns ja han marxat i d’altres marxaran en forma de comitiva. A partir d’ara, l’esposa viurà amb la família del marit i per tant, marxa de casa seva “per sempre”… a no ser, que el marit (com lamentablement passa algunes vegades) la torni per motiu d’una greu malaltia, si té algun accident o cremada greu… al•legant que no era perfecta.
Comencen els comiats, la comitiva es prepara. Els esperen 15 km de camí i s’està fent fosc. Hi ha un tron ben decorat, que els amics del nuvi portaran a les seves espatlles, on s’asseurà la núvia tot el camí de tornada. Les abraçades es transformen en plors de cop i volta. La núvia comença a plorar. La germana ja no pot més i explota en una crisi d’ansietat plorant desconsolada i llençant-se el coll de la núvia. Una de les dones grans de la família comença a ballar en trance… i esdevenen uns moments de tensió entre plors, crits i emocions… la filla marxa “per sempre”.
Es fa fosc i la comitiva està llesta per marxar. L’esposa plora, i els amics del nuvi literalment se l’emporten. El tambors, no paren de sonar.
I la gent del casament:
p.d: una cosa porta a l’altra i sense saber com, et trobes seguint una comitiva de casament muntanya amunt, al costat del Sadhu (qui havia conegut els dies abans a casa de l’Uma) i qui és una de les persones més influents del poble. No coneixia a ningú dels qui es casaven ni de les famílies i l’experiència de formar part durant tot el dia de la cerimònia, rebent tots els honors, dinar i fins i tot diners, és una experiència difícil d’oblidar. Però la sensació final, a l’hora de marxar, mentre uns celebren el casament i tornen feliços i contents cap a casa, uns altres es queden tristos i plorant… sembla que uns guanyen i uns altres perden. Ser testimoni d’aquest moment sacseja de valent. Una situació difícil d’entendre per nosaltres.
