Llibres del viatge

Clarissa

Llibres

Una de les preguntes que feia a tots els entrevistats durant el viatge, era que triessin un llibre i una cançó que els agradés. Mentre el llibre de la volta al món porta a porta entra a la fase final d’impressió, recullo aquí el resultat d’aquesta bibliografia global, recomanada des de diferents països. Espero que us pugui inspirar a fer algun regal de Nadal o a distreure-us fins que rebeu el llibre ja imprès.

Brasil

Clarissa, d’Érico Veríssimo
Clarissa

Argentina

Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes Saavedra
Don Quijote

Chile

Confieso que he vivido, de Pablo Neruda
Neruda

Bolívia

Si me permiten hablar, de Domitila Barrios de Chungara.
Domitila

Estats Units

Been Down So Long It Looks Like Up to Me de Richard Fariña.
Been Down

Nova Zelanda

Posdata, te quiero de Cecelia Ahern
posdata

Austràlia

El Alquimista de Paulho Coelho.
Alquimista

Nepal

El arte de la felicidad del Dalai Lama.
Art of happiness

Índia

El llibre sagrat Bhagavad-gītā.
Bhagavad-gita

Indonèsia

Skill with people, de Les Giblin.
skill

Tailandia:
També El Alquimista de Paulho Coelho.
Alquimista

Vietnam

León el Africano, de Amin Maalouf.
León el africano

Xina

Cometas en el cielo, de Khaled Hosseini.
cometas en el cielo

Mongòlia

100 años de soledad, de Gabriel García Márquez.
Cienn años de soledad

Rússia

Oblomov, de Ivan Goncharov.

Oblomov

Viatjar cansa?

Índia - New Delhi

Algunes vegades m’han fet la pregunta de si no estava cansat de tant anar a munt i avall, més de 10 mesos viatjant, dormint cada dia en un lloc diferent, etc. i aquí intento recollir algunes reflexions.

En primer lloc, em considero molt afortunat de poder estar fent aquest viatge, i dedicat tot el temps que vull a fer el que m’agrada. He dedicat molts esforços en aconseguir-ho i no és impossible. Però si, evidentment si estàs voltant sense parar, cansa… físicament i psicològicament. Però el que m’aporta són tot coses positives, bones experiències i moments inoblidables, que tot el que pugui cansar queda compensat.

També cansa anar cada dia a la feina, estudiar, o tocar un instrument… i per tant, no vull comparar una activitat amb una altra, sinó que cadascuna a la seva manera cansa més o menys i hi haurà gent que es cansarà més en una que en una altra.

Jo en general no estic cansat de viatjar, però si que hi ha moments que fan una mica més pujada que altres i que necessites més energia. Acostumo a escriure al blog sempre de bon rotllo i bon humor, però no vol dir que aquell dia tot hagi estat fàcil, no m’hagin intentat enganyar o hagi passat 36 hores en un bus pensat per persones de 2 pams menys d’alçada… De cap manera voldria que sembli que m’estic queixant o sentir llàstima; al contrari. Estic encantat amb el què estic fent i aprofitant i aprenent moltes coses cada segon. Vaig dir al principi que aquest viatge era com si em matriculés en un màster, i per tant requereix el seu esforç. La majoria me les prenc amb humor però tot i així, són situacions que sí, d’alguna manera cansen.

  • Dormir a un aeroport esperant un avió que surt a les 4 de la matinada.
  • Passar 36 hores en un bus on no t’acaben d’encabir les cames.
  • Dormir a terra. Passar fred a la nit.
  • Compartir la cuina de l’alberg amb gent que no va anar a escola el dia que explicaven “normes bàsiques d’higiene i companyerisme”. Massa sovint et toca rentar plats i olles dels altres abans, per poder cuinar tu…
  • Arribar a un hostal i que els llençols faci tres setmanes que no es canvien, la manta tingui més animals que la granja i la coixinera… aaaaaarghhhhhhhh!
  • … i el mateix passa amb molts i molts lavabos que has de compartir (i netejar per poder entrar!)
  • Agafar puces en un llit.
  • Que se’t mulli tota la roba de la motxilla i no la puguis eixugar com cal…
  • Que t’intentin enredar cada dos per tres en mil i una situacions diferents.
  • Les hores i hores buscant informació i intentant situar-te on aniràs la setmana següent (buscar allotjament, transports, comparar preus, fer cua…).
  • La burocràcia en alguns temes de visats. Esperar, esperar i esperar sense saber si finalment t’ho concedeixen o no.
  • Pagar preus desorbitats per Internet a països com Nova Zelanda i Austràlia, quan a pràcticament tot el món trobo wifi gratuïta.
  • El tetris de la motxilla… Tot i que per mi és la millor solució per viatjar, les coses no estan tant accessibles com en una maleta, i toca fer-la i desfer-la cada dia!!! Agrupar les coses per paquets o bosses, ajuda molt.
  • Rentar la roba a mà i que trigui dos o tres dies a assecar-se… sovint no pots rentar roba fins que no estàs uns dies quiet al mateix lloc (si no hi ha bugaderies). I no tens tot el teu armari a mà per triar el millor en cada ocasió…
  • Molts mitjans de transport col·lectius d’arreu del món (sobretot els busos) no estan pensats per persones altes, ni per portar a tantes persones i embalums.
  • La incertesa. No saber què et trobaràs a la següent ciutat, com serà l’hostal, si hi haurà places lliures o no…
  • Dutxar-te amb una galleda d’aigua freda.
  • La contaminació d’algunes grans ciutats i la manca d’higiene de molts altres llocs. Tu preocupat pel paper d’un caramel, i ells llençat tot i més per la finestra del bus o pel carrer com si res.
  • El menjar. Sovint no pots menjar el què voldries i trobo a faltar amanides, iogurts… ja que no sempre tens un lloc on conservar els aliments. I l’arròs m’encanta, però tres cops al dia durant 7 o 8 dies, cansa. Amanidaaaaaaa!
  • Arribar cansat i tard a un alberg, i que tothom estigui de festa i fent merder fins altes hores de la matinada. No tenir el teu propi espai.

La llista podria anar seguint amb petites coses del dia a dia, que no són tant còmodes com si estesis a casa teva o al teu país on ho tens tot més a mà. Però precisament això ho aprens viatjant i valores tenir-ho.

I tot això ho escric des de l’Índia, un país molt atractiu i que m’agrada molt però què és cansat de visitar… i per sort, ara ja soc a Indonesia (illa Nusa Lembongan) http://wikitravel.org/en/Nusa_Lembongan i aquí es pot descansar i molt :)

Nusa Lembongan

Haridwar, holy city

Haridwar, India

Haridwar és una ciutat sagrada a la llera del riu Ganges (el riu sagrat hindú per excel·lència) i resumint molt, seria com una anticipació de Varanasi. Els peregrins venen des de tots els punts de l’Índia per submergir-se tres vegades al riu i oferir les seves ofrenes. A les sis de la tarda, puntuals, tots els peregrins que han vingut de visita, s’acosten al riu per encendre les espelmes que floten riu avall…

Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India
Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India
Haridwar, India Haridwar, India Haridwar, India

Just al costat, hi ha el parc nacional Rajaji National Park, que res té a envejar amb les Sabanes africanes (uix, potser he exagerat una mica… no serà tant!). Amb una colònia de 400 elefants, 200 lleopards i uns 20 tigres, a part de milers de cérvols de diferents tipus, molts monos, porc senglars i 100 espècies d’ocells diferents.

Això si, la dificultat de veure els animals és majúscula, i amb una mica de sort vaig poder veure una mare elefant i el seu fill apartant-se del camí en direcció al riu i banyant-se amb la trompa… però cap tigre ni lleopard. Però sí tots els monos diferents i cèrvols.
IMG_5751
IMG_5764 IMG_5763 IMG_5757 IMG_5748 IMG_5745 IMG_5740 IMG_5714 IMG_5691 IMG_5675 IMG_5733 IMG_5768 IMG_5662 IMG_5660 IMG_5656 IMG_5652 IMG_5643 IMG_5630 IMG_5627 IMG_5619 IMG_5616

IMG_5612 IMG_5738 IMG_5639 IMG_5663IMG_5633

Històries de Kumaon, Uttarakhand (Índia)

Dilluns 21 de maig de 2007. En un petit poblet del nord-est de l’Índia, a l’estat de Uttarakand (regió Kumaon), al peu dels Himalàies, es troben dos pares per decidir el futur matrimoni del seu fill i filla respectivament. No es coneixen de res; els seus pobles estan separats 15 km, i la carretera s’acaba dos quilòmetres més amunt del primer. Un cosí del pare que viu a Sufi es va assabentar que una família de Sungar tenia una filla i volien casar-la. Després d’algunes indagacions, semblava que tot encaixava; i el que era important, les dues famílies eren de la mateixa casta. La resta de la família, inclosos els fills, no coneixien l’altra família.

Així doncs, el pares van acordar una data: passarien 3 anys, 6 mesos i un dia, quan els treballs del camp ja s’haurien acabat i seria el dia després de la lluna plena. Decidit.

Sungar Uttarakhand

Dilluns 22 de novembre de 2010. Són les 5 del matí i encara és fosc a Sufí. Ja ha arribat l’hivern i les nits als himalàies són molt fredes. Però avui és un dia especial i el fred no molesta. Tothom comença el dia amb la tradicional dutxa (abans de qualsevol altra tasca) i després tocarà vestir-se amb les millors robes… dia de casament. Comença a sortir el sol i el cel és extremadament blau, i anirà guanyant intensitat durant el dia. La lluna plena ha brillat tota la nit però a hores d’ara ja descansa.

La comitiva havia de sortir de Sufi a les 8 puntual però entre una cosa i l’altra ja només falten 10 minuts per les 9. No hi falta de res; el tambors i els vestits tradicionals, el gaiter, el cavall engalanat, els amics del nuvi, amics de la família i fins hi tot el Sadhu Baba del poble. El nuvi Rahiz, ben elegant, amb una corona i un collar fet amb brillantines i bitllets de 10 rupies, acompanyat en tot moment pel seu germà. Passades dues hores de caminata, arriben al temple de Tapatkund, travessen el pont malmès pels terribles aiguats dels mesos passats, i enfilen l’estret corriol muntanya amunt cap a Sungar. El tambors no paren de sonar, i al passar per davant de l’escola, el mestre dóna 5 minuts lliures per sortir al pati i veure la desfilada. Ara toca travessar un petit rierol pedra sobre pedra. El nuvi patina i està a punt de caure a l’aigua. Per sort el seu germà l’agafa a temps i evita una remullada inoportuna. El camí es comença a complicar i la comitiva té algunes dificultats per grimpar entre pedres i rierols.

Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand

Sungar Uttarakhand

Passats un 25 minuts, toca parar a descansar. És moment d’encendre una petita foguera i fer sonar la gaita. Caminen per una vall que s’obre i el retruc dels tambors i la gaita se sent per tota la contrada. A mesura que arriben a les primeres cases, tothom surt a treure el nas i xafardejar la desfilada. Aquests poblets de l’Himalàia, estan formats per casetes escampades per tota la vall i els dies passen tranquils sense gaires canvis, així que tothom s’afanya a baixar cap al camí per veure de prop l’esdeveniment. Els nens, corren al costat de la comitiva saltant marges, rient i jugant sense parar. Al principi, la comitiva estava formada per unes 20 o 30 persones… però a mesura que s’avança s’hi va afegint gent i convidats que van arribant.

Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar UttarakhandSungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand

Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand

L’arribada a la casa de la núvia, després d’haver travessat tot el poble i seguir muntanya amunt fins dalt del turó, és motiu de celebració. Comencen els balls i les danses i tot està engalanat per a l’ocasió; el pati de la casa decorat amb tires de colors, banderoles, un tendal per aixoplugar la cerimònia i un altar al centre on els Brahmans o Pandits iniciaran el ritual. El nuvi i el pare d ela núvia comencen drets davant l’altar. El Pandit inicia el procediment. La núvia segueix dins la casa. Mitja hora més tard, surt la núvia i la parella s’asseu davant dels pandits que oficien la cerimònia. Els nuvis pràcticament ni es miren. Els dos estan seriosos, nerviosos i sobrepassats per la situació. Aquest procés és llarg i mentre dura, tots els convidats de part del nuvi, se’n van a l’era de darrera la casa on se’ls servirà un petit aperitiu (te i pastes) i posteriorment, el dinar a base de Thali (el típic plat d’arròs, llenties i verdures). En alguns moments, passa un senyor amb una maleta donant petites quantitats de diners a alguns convidats especials… és la tradició diuen uns. Els tambors tornen a sonar.

Després, els nuvis dinen en una habitació amb alguns amics i cosins (no més de 10 persones). I de seguida que han menjat, segueix la cerimònia, on ara si, tothom està al voltant del pati seguint els esdeveniments. Com a tot arreu, els nens i nenes no paren d’anar amunt i avall, alguns amics xerren d’altres coses o fan fotografies amb el mòbil. Els pandits segueixen la cerimònia, intercanvis de corones i collars de gala, flors i aigua beneïda, donar voltes a l’altar, menjar dolços… en aquests moments la parella està més relaxada però pràcticament no se’ls veu somriure. Hi ha un filmador i un fotògraf que procuren no perdre detall del que està passant.

Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand

Just darrera el pati, hi ha una carpa, on els senyors de més edat i el pare de la núvia, estan recollint tot el què serà la dot de la filla i que s’emportarà la comitiva de tornada a casa. De manera molt organitzada, s’encarreguen de recollir diners i empaquetar tots els objectes que formaran la donació, per la qual la família ha hagut d’estalviar molt durant els darrers anys.

Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand

El sol ja s’ha amagat darrera la muntanya, comença a refrescar i la cerimònia començar a acabar. Els primers de marxar, són dos senyors carregats amb dues grans maletes i sis o set olles de coure noves de trinca, que formen part del dot que la família de la dona ha de donar al marit.

Els tambors tornen a sonar i la gent comença a ballar; bé, només els homes i els nois. Alguns ja han marxat i d’altres marxaran en forma de comitiva. A partir d’ara, l’esposa viurà amb la família del marit i per tant, marxa de casa seva “per sempre”… a no ser, que el marit (com lamentablement passa algunes vegades) la torni per motiu d’una greu malaltia, si té algun accident o cremada greu… al•legant que no era perfecta.

Comencen els comiats, la comitiva es prepara. Els esperen 15 km de camí i s’està fent fosc. Hi ha un tron ben decorat, que els amics del nuvi portaran a les seves espatlles, on s’asseurà la núvia tot el camí de tornada. Les abraçades es transformen en plors de cop i volta. La núvia comença a plorar. La germana ja no pot més i explota en una crisi d’ansietat plorant desconsolada i llençant-se el coll de la núvia. Una de les dones grans de la família comença a ballar en trance… i esdevenen uns moments de tensió entre plors, crits i emocions… la filla marxa “per sempre”.

Es fa fosc i la comitiva està llesta per marxar. L’esposa plora, i els amics del nuvi literalment se l’emporten. El tambors, no paren de sonar.

Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand

I la gent del casament:

Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand Sungar Uttarakhand

p.d: una cosa porta a l’altra i sense saber com, et trobes seguint una comitiva de casament muntanya amunt, al costat del Sadhu (qui havia conegut els dies abans a casa de l’Uma) i qui és una de les persones més influents del poble. No coneixia a ningú dels qui es casaven ni de les famílies i l’experiència de formar part durant tot el dia de la cerimònia, rebent tots els honors, dinar i fins i tot diners, és una experiència difícil d’oblidar. Però la sensació final, a l’hora de marxar, mentre uns celebren el casament i tornen feliços i contents cap a casa, uns altres es queden tristos i plorant… sembla que uns guanyen i uns altres perden. Ser testimoni d’aquest moment sacseja de valent. Una situació difícil d’entendre per nosaltres.

Sungar vist pel pany d’una porta

Algunes fotos d’un petit i aïllat poblet de Kumaon, a l’estat de Uttarakhand al peu dels Himalàies. Caminar pels seus carrers, que de fet eren petits caminets entre casa i casa, era una experiència única, com si fos un museu on tot està posat al seu lloc de forma premeditada… les vaques, les gallines, els estris de cuina, la pila de blat, el paller, la roba estesa… i els seus habitants, intentant donar-te conversa en indi tot somrient!!

Índia - Sungar Índia - Sungar Índia - Sungar Índia - Sungar Índia - Sungar Índia - Sungar Uttarakhand Índia - Sungar Uttarakhand Índia - Sungar Uttarakhand Índia - Sungar Uttarakhand Índia - Sungar Uttarakhand Índia - Sungar Uttarakhand Índia - Sungar Uttarakhand Índia - Sungar Uttarakhand

Índia - Sungar Índia - Sungar Uttarakhand Índia - Sungar Uttarakhand Índia - Sungar Uttarakhand Índia - Sungar Uttarakhand Índia - Sungar Uttarakhand

Viure l’Índia

He tingut l’oportunitat de viure uns dies intensament el que significa viure a l’Índia. A través d’una amiga coneixem a l’Uma, una persona molt interessant que després de ser top model a Suècia fa més de 50 anys, en fa 40 que viu a l’Índia. I hi viu plenament integrada, en un petit poble al peu dels himalàies; Taptakund, regió de Kumaon, estat d’Uttarakhand.

Després d’uns anys aprenent d’un guru Yoggi, ara ella ja és una Sadú, aquelles persones que segueixen el camí de l’austeritat per a obtenir la il·luminació (el quart estadi de la vida en la religió hindú) i que consisteix en renunciar a tots els vincles que els uneixen amb allò terrenal o material en la cerca dels vertaders valors de la vida. Els sadhús passen més de 12 anys aprenent del seu mestre, a qui serveixen i en reben les ensenyances. Passat aquest temps, es busquen un lloc per establir-se o es mantenen nòmades, viatjant d’un poble a un altre. Si s’han establert a un poble vivint amb el mínim, el seu dia a dia és peculiar. Sempre es cuinen el seu menjar i quan van a casa d’altres, no fan res més, només cuinar. Al poble, solen atendre als veïns i veïnes amb consells, escoltant-los, fumar… i sovint viuen de les seves donacions o les persones que es troben pel carrer.

La d’Uma és una vida de pel·lícula i fa 5 anys van rodar-la en format documental, on es mostra aquest estil de vida dels yoggis. I realment compartir aquests dies amb ella i un altre sadhú Baba que va venir de visita, i que cuinava deliciosament bé cada dia, va ser inoblidable. La seva senzillesa (tot i que ell tenia un mòbil de 4a generació).

L’hinduisme és alguna cosa més que religió, es tracta d’una filosofia de vida, que busca el benestar del cos i la ment.

Quan parlen de l’amor, després de que assistís a un casament indí, es refereixen a un amor autèntic i no egoista quan dues persones que no es coneixen es casen per créixer juntes i crear un amor verdader amb l’altra.

Índia - Sungar

A la cuina, una part molt important d’aquesta filosofia, s’utilitzen moltes espècies… i no perquè els hi agradi tot molt molt picant – que també – sinó cada espècie és un potenciador de les propietats que té la planta de la qual prové. Seguint la cuina Ayurvédrica (més info) a l’estiu es mengen un cert tipus d’aliments que refresquen el cos, i a l’hivern d’altres que ajuden a mantenir-lo calent. Cuinar és un ritual del dia a dia, es fa com a mínim dues vegades (dinar i sopar) i rarament es guarda menjar pel dia següent; es cuina cada vegada!

I el te chai, el millor complement per cada àpat, des de bon matí, a mitja tarda o com a senyal de benvinguda per a qualsevol convidat.

M’ha fascinat aquest ritual de cuinar: patates, verdures, chapati (pa), iogurt i te chai. És tot un procés, utilitzar sempre aliments frescos, les espècies, dedicar-hi el seu temps,… busca l’objectiu del benestar corporal i mental. Amb 4 patates, cada dia pot fer un plat diferent i deliciós!! Controlen molt els diferents aliments, les seves propietats, si és estiu o hivern… i sovint cuinen amb foc de llenya al dhuni, la caseta/temple punt de reunió i trobada, amb el foc al mig. Alguns tenen el costum de recobrir-se tot el cos amb cendres d’aquest foc sagrat. Venen amistats, compartim te, el menjar…

Índia - Sungar Índia - Sungar

He trobat temps per llegir, i molt. D’una paret plena de llibres, he triat Freedom from the know de J. Krishnamurti, un de cuina Ayuvèdrica o una introducció al budisme escrita pel Dalai Lama.

Els dies passen MOLT tranquil·lament aquí. Ajudo a reparar un jardí que els aiguats van destrossar per culpa d’una esllavissada de la muntanya… però just a l’altra llera del riu, una altra esllavissada durant les passades inundacions, van colgar de fang i terra la petita escola i lamentablement 18 nens i nenes van morir

New Delhi, Índia

Índia - New Delhi

Moltes vegades s’ha dit que el primer cop que arribes a l’Índia, només l’olor, humitat i primeres impressions al baixar de l’avió provoquen un xoc a qualsevol. I més o menys va ser així quan hi vaig venir fa 2 anys (vam conèixer el Rajhastan, Agra, Varanasi i Ladakh). I tornar-hi ara és una grata sensació i que m’ha permès conèixer molt de prop aquest país, la seva cultura i la seva gent.
Delhi, tot i no ser de les ciutats més grans de l’Índia, concentra gran part de les experiències que es poden viure al país, compartides amb un sempre tràfic caòtic i moltíssima gent per tot arreu, a qualsevol hora del dia… el país té quasi mil cent milions d’habitants.

Índia - Sungar Uttarakhand Índia - Sungar Uttarakhand Índia - New Delhi Índia - New Delhi

Hi ha ciutats més fàcils i d’altres més complicades, i Delhi déu n’hi do… tot cansa. Cal estar bastant atent. En tot moment estan passant mil coses alhora i només creuar els carrers ja és una aventura. Sembla que tot va molt de pressa i si vols parar un segon a pensar o recuperar l’alè, o bé t’atropella un auto rickshaw o et venen 3 persones a intentar vendre qualsevol cosa.
Però per altra banda, és fascinant anar mirant a un costat i un altre tot el què està passant en 100 metres quadrats… sempre amb molta gent per tot arreu. Una parada de llibres a terra, tots nous i a preus irrisoris. Un senyor torrant cacauets, un altre afaitant un client amb un mirall penjat a la farola i un tamboret portat de casa, un que arregla soles de sabata i un altre exprimeix llimones i en barreja el suc amb aigua tèrbola de ves a saber on, per vendre. Un altre pixa de cara a la paret, mentre un home prim i esquifit pedala per moure un home gros amb dues maletes, assegut darrera el seu rickshaw… I si, pràcticament tot són homes.

Índia - New Delhi Índia - New Delhi Índia - New Delhi Índia - New Delhi Índia - New Delhi Índia - New Delhi

L’Alok és el meu contacte aquí i a través d’ell he conegut una part diferent de la ciutat, un dels suburbis més pobres, i el dia a dia d’una família hindú. Arribar a casa d’aquests familiars ja és una odissea, però la manera com et reben no té preu. Creuen que un convidat és un déu, i totes les reverències i respectes que es fan a les persones grans, te les fan a tu. Cuinen els millors menjars, preparen dolços, te… El “problema” és que si has de visitar dues famílies, les dues et volen oferir el millor que tenen. I és clar, si després d’un dinar de traca i mocador, que dirien alguns, te’n toca un altre igual, n’hi ha per acabar com a mínim marejat… Però és el petit sacrifici que cal fer, no tant per quedar bé, sinó per ser agraït, de l’única manera que els pots agrair tot el que et donen i com et tracten, menjant tot el que et preparin. És una manera d’aproximar-se al seu estil de vida, conèixer tots els rituals i actes quotidians del dia a dia, els casaments arreglats entre famílies que encara es produeixen, el paper de les dones i un munt d’informació que donaria per escriure un llibre sencer.

I el renovat aeroport de Delhi, que després dels jocs de la Commonwealth, ha quedat impressionant!

Índia - New Delhi Índia - New Delhi

Índia - New Delhi