Històries de Kumaon, Uttarakhand (índia)

Dilluns 21 de maig de 2007. En un petit poblet del nord-est de l’índia, a l’estat de Uttarakand (regió Kumaon), al peu dels Himalí ies, es troben dos pares per decidir el futur matrimoni del seu fill i filla respectivament. No es coneixen de res; els seus pobles estan separats 15 km, i la carretera s’acaba dos quilòmetres més amunt del primer. Un cosí­ del pare que viu a Sufi es va assabentar que una famí­lia de Sungar tenia una filla i volien casar-la. Després d’algunes indagacions, semblava que tot encaixava; i el que era important, les dues famí­lies eren de la mateixa casta. La resta de la famí­lia, inclosos els fills, no coneixien l’altra famí­lia.

Així­ doncs, el pares van acordar una data: passarien 3 anys, 6 mesos i un dia, quan els treballs del camp ja s’haurien acabat i seria el dia després de la lluna plena. Decidit.

Dilluns 22 de novembre de 2010. Són les 5 del matí­ i encara és fosc a Sufí­. Ja ha arribat l’hivern i les nits als himalí ies són molt fredes. Però avui és un dia especial i el fred no molesta. Tothom comença el dia amb la tradicional dutxa (abans de qualsevol altra tasca) i després tocarí  vestir-se amb les millors robes… dia de casament. Comença a sortir el sol i el cel és extremadament blau, i anirí  guanyant intensitat durant el dia. La lluna plena ha brillat tota la nit però a hores d’ara ja descansa.

La comitiva havia de sortir de Sufi a les 8 puntual però entre una cosa i l’altra ja només falten 10 minuts per les 9. No hi falta de res; el tambors i els vestits tradicionals, el gaiter, el cavall engalanat, els amics del nuvi, amics de la famí­lia i fins hi tot el Sadhu Baba del poble. El nuvi Rahiz, ben elegant, amb una corona i un collar fet amb brillantines i bitllets de 10 rupies, acompanyat en tot moment pel seu germí . Passades dues hores de caminata, arriben al temple de Tapatkund, travessen el pont malmès pels terribles aiguats dels mesos passats, i enfilen l’estret corriol muntanya amunt cap a Sungar. El tambors no paren de sonar, i al passar per davant de l’escola, el mestre dóna 5 minuts lliures per sortir al pati i veure la desfilada. Ara toca travessar un petit rierol pedra sobre pedra. El nuvi patina i estí  a punt de caure a l’aigua. Per sort el seu germí  l’agafa a temps i evita una remullada inoportuna. El camí­ es comença a complicar i la comitiva té algunes dificultats per grimpar entre pedres i rierols.

Passats un 25 minuts, toca parar a descansar. í‰s moment d’encendre una petita foguera i fer sonar la gaita. Caminen per una vall que s’obre i el retruc dels tambors i la gaita se sent per tota la contrada. A mesura que arriben a les primeres cases, tothom surt a treure el nas i xafardejar la desfilada. Aquests poblets de l’Himalí ia, estan formats per casetes escampades per tota la vall i els dies passen tranquils sense gaires canvis, així­ que tothom s’afanya a baixar cap al camí­ per veure de prop l’esdeveniment. Els nens, corren al costat de la comitiva saltant marges, rient i jugant sense parar. Al principi, la comitiva estava formada per unes 20 o 30 persones… però a mesura que s’avança s’hi va afegint gent i convidats que van arribant.

L’arribada a la casa de la núvia, després d’haver travessat tot el poble i seguir muntanya amunt fins dalt del turó, és motiu de celebració. Comencen els balls i les danses i tot estí  engalanat per a l’ocasió; el pati de la casa decorat amb tires de colors, banderoles, un tendal per aixoplugar la cerimònia i un altar al centre on els Brahmans o Pandits iniciaran el ritual. El nuvi i el pare d ela núvia comencen drets davant l’altar. El Pandit inicia el procediment. La núvia segueix dins la casa. Mitja hora més tard, surt la núvia i la parella s’asseu davant dels pandits que oficien la cerimònia. Els nuvis prí cticament ni es miren. Els dos estan seriosos, nerviosos i sobrepassats per la situació. Aquest procés és llarg i mentre dura, tots els convidats de part del nuvi, se’n van a l’era de darrera la casa on se’ls servirí  un petit aperitiu (te i pastes) i posteriorment, el dinar a base de Thali (el tí­pic plat d’arròs, llenties i verdures). En alguns moments, passa un senyor amb una maleta donant petites quantitats de diners a alguns convidats especials… és la tradició diuen uns. Els tambors tornen a sonar.

Després, els nuvis dinen en una habitació amb alguns amics i cosins (no més de 10 persones). I de seguida que han menjat, segueix la cerimònia, on ara si, tothom estí  al voltant del pati seguint els esdeveniments. Com a tot arreu, els nens i nenes no paren d’anar amunt i avall, alguns amics xerren d’altres coses o fan fotografies amb el mòbil. Els pandits segueixen la cerimònia, intercanvis de corones i collars de gala, flors i aigua beneí¯da, donar voltes a l’altar, menjar dolços… en aquests moments la parella estí  més relaxada però prí cticament no se’ls veu somriure. Hi ha un filmador i un fotògraf que procuren no perdre detall del que estí  passant.

Just darrera el pati, hi ha una carpa, on els senyors de més edat i el pare de la núvia, estan recollint tot el què serí  la dot de la filla i que s’emportarí  la comitiva de tornada a casa. De manera molt organitzada, s’encarreguen de recollir diners i empaquetar tots els objectes que formaran la donació, per la qual la famí­lia ha hagut d’estalviar molt durant els darrers anys.

El sol ja s’ha amagat darrera la muntanya, comença a refrescar i la cerimònia començar a acabar. Els primers de marxar, són dos senyors carregats amb dues grans maletes i sis o set olles de coure noves de trinca, que formen part del dot que la famí­lia de la dona ha de donar al marit.

Els tambors tornen a sonar i la gent comença a ballar; bé, només els homes i els nois. Alguns ja han marxat i d’altres marxaran en forma de comitiva. A partir d’ara, l’esposa viurí  amb la famí­lia del marit i per tant, marxa de casa seva ”per sempre”… a no ser, que el marit (com lamentablement passa algunes vegades) la torni per motiu d’una greu malaltia, si té algun accident o cremada greu… al”¢legant que no era perfecta.

Comencen els comiats, la comitiva es prepara. Els esperen 15 km de camí­ i s’estí  fent fosc. Hi ha un tron ben decorat, que els amics del nuvi portaran a les seves espatlles, on s’asseurí  la núvia tot el camí­ de tornada. Les abraçades es transformen en plors de cop i volta. La núvia comença a plorar. La germana ja no pot més i explota en una crisi d’ansietat plorant desconsolada i llençant-se el coll de la núvia. Una de les dones grans de la famí­lia comença a ballar en trance… i esdevenen uns moments de tensió entre plors, crits i emocions… la filla marxa ”per sempre”.

Es fa fosc i la comitiva estí  llesta per marxar. L’esposa plora, i els amics del nuvi literalment se l’emporten. El tambors, no paren de sonar.

I la gent del casament:

p.d: una cosa porta a l’altra i sense saber com, et trobes seguint una comitiva de casament muntanya amunt, al costat del Sadhu (qui havia conegut els dies abans a casa de l’Uma) i qui és una de les persones més influents del poble. No coneixia a ningú dels qui es casaven ni de les famí­lies i l’experiència de formar part durant tot el dia de la cerimònia, rebent tots els honors, dinar i fins i tot diners, és una experiència difí­cil d’oblidar. Però la sensació final, a l’hora de marxar, mentre uns celebren el casament i tornen feliços i contents cap a casa, uns altres es queden tristos i plorant… sembla que uns guanyen i uns altres perden. Ser testimoni d’aquest moment sacseja de valent. Una situació difí­cil d’entendre per nosaltres.