Moltes vegades s’ha dit que el primer cop que arribes a l’índia, només l’olor, humitat i primeres impressions al baixar de l’avió provoquen un xoc a qualsevol. I més o menys va ser així quan hi vaig venir fa 2 anys (vam conèixer el Rajhastan, Agra, Varanasi i Ladakh). I tornar-hi ara és una grata sensació i que m’ha permès conèixer molt de prop aquest país, la seva cultura i la seva gent.
Delhi, tot i no ser de les ciutats més grans de l’índia, concentra gran part de les experiències que es poden viure al país, compartides amb un sempre trí fic caòtic i moltíssima gent per tot arreu, a qualsevol hora del dia… el país té quasi mil cent milions d’habitants.
Hi ha ciutats més fí cils i d’altres més complicades, i Delhi déu n’hi do… tot cansa. Cal estar bastant atent. En tot moment estan passant mil coses alhora i només creuar els carrers ja és una aventura. Sembla que tot va molt de pressa i si vols parar un segon a pensar o recuperar l’alè, o bé t’atropella un auto rickshaw o et venen 3 persones a intentar vendre qualsevol cosa.
Però per altra banda, és fascinant anar mirant a un costat i un altre tot el què estí passant en 100 metres quadrats… sempre amb molta gent per tot arreu. Una parada de llibres a terra, tots nous i a preus irrisoris. Un senyor torrant cacauets, un altre afaitant un client amb un mirall penjat a la farola i un tamboret portat de casa, un que arregla soles de sabata i un altre exprimeix llimones i en barreja el suc amb aigua tèrbola de ves a saber on, per vendre. Un altre pixa de cara a la paret, mentre un home prim i esquifit pedala per moure un home gros amb dues maletes, assegut darrera el seu rickshaw… I si, prí cticament tot són homes.
L’Alok és el meu contacte aquí i a través d’ell he conegut una part diferent de la ciutat, un dels suburbis més pobres, i el dia a dia d’una família hindú. Arribar a casa d’aquests familiars ja és una odissea, però la manera com et reben no té preu. Creuen que un convidat és un déu, i totes les reverències i respectes que es fan a les persones grans, te les fan a tu. Cuinen els millors menjars, preparen dolços, te… El ”problema” és que si has de visitar dues famílies, les dues et volen oferir el millor que tenen. I és clar, si després d’un dinar de traca i mocador, que dirien alguns, te’n toca un altre igual, n’hi ha per acabar com a mínim marejat… Però és el petit sacrifici que cal fer, no tant per quedar bé, sinó per ser agraí¯t, de l’única manera que els pots agrair tot el que et donen i com et tracten, menjant tot el que et preparin. í‰s una manera d’aproximar-se al seu estil de vida, conèixer tots els rituals i actes quotidians del dia a dia, els casaments arreglats entre famílies que encara es produeixen, el paper de les dones i un munt d’informació que donaria per escriure un llibre sencer.
I el renovat aeroport de Delhi, que després dels jocs de la Commonwealth, ha quedat impressionant!