Pensant en la volta al món

Així ens expliquen l’Elia i l’Aitor el què els passa pel cap últimament, pensant en el seu somni de viatge, i que envien aquesta proposta per entrar al sorteig d’un exemplar del llibre La Vuelta al mundo Puerta a Puerta.

“… i els dos siguem prou valents per volar per mars i muntanyes i per tot l’univers, intentant aconseguir la Bola de Drac…” Molt oportuna la cançó que està sonant ara al portàtil… mentre estic aquí al sofà apalancada en una petita casa a la Cerdanya Francesa. És el nostre petit racó de cel (tot i q no és ni nostre), aquí és on carreguem piles, on tot és possible, on se’ns acuden els millors projectes (tots amb èxit, per suposat), on ho vèiem tot clar, fàcil i viable. Aquí és on vivim i connectem, on sabem del cert que el món encara gira perquè percebem el canvi d’estacions, constatem que la natura existeix perquè un dia et creues amb un cérvol, un altre amb una àguila, cavalls, vaques, llebres… podem percebre, viure i disfrutar fent-ho.

Però és matemàtic, és entrar al túnel del Cadí i tot s’enfosqueix, aquella gran idea ja es qüestiona, aquell somni és massa volàtil i tot es converteix en fum i síndrome de diumenge. Que fàcil s’esvaeeix tot i quant costa crear-ho.

Pucón - Chile

Fins que arriba el dia en què tot el món es confabula perquè aquell gra d’arròs lluminós del món de Fantasia que guardavem en un calaix agafi la llum i força necessaria per deixar-nos fer la pregunta màgica: I per què no? De fet, vam decidir que marxavem en un simple diàleg al mig del passadís de casa un diumenge (amb el síndrome) abans d’anar a dormir. La seqüència va ser la següent;

Èlia: d’aquí dos anys marxem.
Aitor: 2 anys? jo no aguanto dos anys.
Èlia: perfecte, marxem al setembre.

I el què havia d’acabar en una conversa banal en pijama s’ha convertit en el nostre futur projecte, enveja per a alguns i decepció per a uns altres. I aquí estem, amb el super mapa del món de l’estudi enganxant post-its als llocs on ens agradaria anar durant aquesta fugida per a alguns i recerca per a uns altres. No sé si trobarem la nostra Bola de Drac, però sabem que nosaltres ja hem començat el nostre viatge i només pel fet d’emocionar-nos quan parlem, planegem, llegim, estalviem… ja està valent la pena.

No volem que arribi el cap de setmana per carregar les piles que ens fan aguantar els cinc propers dies, no volem fer el què se suposa que ens toca fer, no volem pensar en la crisi ni en cotitzar… Només volem viure, disfrutar de tot i de tothom com si la nostra existència fos limitada (que ho és), volem viure i escriure la nostra pròpia aventura, sentir-nos vius.

És gaire demanar? No hi ha respostes, només opcions. Vaig a comprar més post-its.

 

 

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *