Aquest és l’article que vaig escriure al Blog de Catalans pel món, parlant de la vida en un hostel/alberg.
———————————
Per moltes diverses raons, no sempre he estat allotjat a casa d’amics o de contactes (la intenció principal durant tot el viatge), i en aquests casos, els albergs són una de les millors alternatives. Ja fa molts anys que vaig descobrir aquest estil d’allotjament, els anomenats ”hostels” arreu del món. Hi ha diferents associacions internacionals (per exemple Hi Hostels) a les quals s’hi afilien els que volen, i ofereixen així descomptes, reserves “online”, etc.
Hi ha “hostels” més grans que altres, escampats per tot arreu; al centre de grans ciutats o en petits pobles prop d’algun atractiu natural o turístic; amb habitacions compartides de 15 persones o privades per a parelles o individuals; amb bany compartit o no, cuina d’ús públic, sales comunes i alguns fins i tot amb piscina, bar i WI-FI gratuí¯t la majoria. Alguns inclouen esmorzar (al Brasil amb molta fruita de tot tipus) i d’altres fins i tot el sopar. Alguns tenen televisió i sofí s amb milers de DVDs, altres hamaques i intercanvi de llibres, jocs de taula, bicicletes o planxes de surf…
Però sobretot són microcosmos que reprodueixen un patró concret, en un entorn o context molt diferent. í‰s a dir, de portes endins, poques coses et situen en el país o ciutat on et trobes: hi ha gent de tot el món, el menjar acostuma a ser internacional i les festes, barbacoes o nits de pizza i cervesa 2×1 són típiques a qualsevol lloc. El personal que hi treballa acostuma a parlar diversos idiomes i ”en general” els preus són similars.
I aquesta ”fortalesa” enmig d’una realitat totalment diferent m’ha cridat l’atenció. Evidentment aquests microcosmos no el formen els edificis, sinó les persones i el seu comportament… N’hi ha que realment viuen dins d’aquesta bombolla i n’hi ha totalment al contrari… Per mi, el més interessant és que permet a cadascú, en funció dels seus interessos i manera de ser, de l’estat d’í nim, del temps que faci o de les persones que es coneguin, obrir-te més o menys a la realitat exterior. í‰s a dir, és un lloc còmode per dormir i deixar els trastos, per passar tot el dia fora coneixent i interactuant amb la realitat exterior. I si algú busca una seguretat, tranquil·litat o aí¯llament, sap que té un espai on recloure’s.
A mi, m’agrada que puguis utilitzar la cuina (nevera, fogons, estris…); si bé a vegades estalvies diners, hi ha llocs on surt més a compte menjar un plat del dia en qualsevol restaurant o parada de carrer que fer-t’ho tu mateix… Dos dies estí bé, però de seguida es fa pesat l’arròs amb pollastre per dinar i sopar… i el fet de poder cuinar el que vulguis no té preu (fer una bona amanida, iogurts…).
He conegut gent de tot tipus!!! Alguns hi viuen en lloc de compartir habitació o llogar un pis; treballen, estudien… i viuen a l’alberg. D’altres s’hi estan dos o tres mesos jaient pels sofí s de dia i sortint de festa de nit… d’altres treballen com a recepcionistes a canvi de dormir-hi de franc… d’altres s’hi estan un dia i segueixen el camí… però poques vegades, a part dels treballadors, hi trobes gent del país. He conegut parelles amb fills de 6 i 8 anys viatjant durant 6 mesos, i que al matí després d’esmorzar feien els deures a la sala comuna de l’alberg, mentre algun altre viatger els hi feia preguntes en un altre idioma, o una senyora neozelandesa de 78 anys que havia decidit anat 3 mesos a aprendre castellí a l’Argentina i viatjava sola d’alberg en alberg.
A Natal , Ushuaia , Puerto Natales , illa de Pasqua , Tilcara i San Pedro de Atacama, vaig estar en albergs molt petits, que funcionaven com a família. Esmorzí vem tots junts a l’única sala comuna, fèiem excursions junts, compartíem festes i activitats, ens dèiem bon dia i bona nit cada dos per tres… i els treballadors/propietaris formaven part d’aquesta comunitat i et coneixien pel nom. Però per exemple, al que vaig estar a Buenos Aires i al Chaltén, uns albergs enormes, eren més tipus industrial; moltíssima gent, ningú es coneix, ningú se saluda, cadascú al seu rotllo… una mica la diferència com si fossin pobles o ciutats.
A Pucón vaig estar en un alberg on només érem dos hostes (després del terratrèmol van baixar en picat les visites), i estava com a casa: una habitació de 12 llits per a mi sol, un bany per a mi sol… “óptimo”!
Així que, tot i que durant el viatge intento buscar sempre familiars, amics i contactes a cada país, quan no és possible, m’agrada entretenir-me observant la gran diversitat de gent que passa pels “hostels”. Una manera econòmica i interessant de viatjar, apta per a totes les edats!
Foto 1: Hostal Mihinoa, illa de Pasqua
Foto 2: Hostal Backpackers San Pedro Atacama
Foto 3: Hostel Do Porto, Salvador de Bahia