L’illa de Phu Quoc, Vietnam

L’illa de Phu Quoc, que pertany a Vietnam tot i estar en territori de Cambodja, és un tranquil lloc per passar dos o tres dies de relax a la platja. Però tot s’ha de dir, no és l’illa paradisíaca ni les platges més espectaculars del sud-est asiàtic. Res a veure amb les de Tailàndia… i per tant, si es busca això, no és el lloc idoni. Però potser si que és una de les millors de Vietnam, i es pot trobar allotjament assequible i llogar una moto per recórrer l’illa. La platja que més val la pena, a l’est, és de sorra blanca i aigües transparents. Però lamentablement, com a la major part de l’illa, les deixalles, plàstics i ampolles, estan per tot arreu.

I per seguir la ruta cap a Cambodja, va ser on ens van timar. Moltes vegades et venen un preu de bus molt més elevat que el que tocaria, et diuen que no hi ha transport, etc. i portem lluitant amb això des de fa 5 mesos, al arribar a Indonèsia… però quan et venen un transport en bus gran, que et creua la frontera i et porta directa a Phnom Penh i la realitat és tant diferent, es tracta d’una estafa. És una agència molt ben montada, amb delegacions a l’illa i tot, que ofereix un bus gran directe fins a la capital de Cambodja, creuant la frontera i sense canviar de vehicle.

A vegades, quan vols fer les coses pel teu compte, en aquest cas eren 4 trams de transport més una frontera, vol dir que 4 vegades t’hauràs de barallar amb taxistes i motoristes per un preu acceptable (que no raonable) i perdràs molt temps fent cues i esperant que una furgoneta s’ompli per poder seguir fins al següent tram, buscar l’altre bus i així anar fent… I per tant en aquest cas, i cansats d’altres experiències, triem pagar 18 dòlars per no discutir ni esperar ni perdre els nervis.

Un minibus ens porta a la frontera. Fem els tràmits de passaport i paguem un dòlar per omplir el “formulari de sanitat”, sinó, no et tornen el passaport. En teoria allà ens recollia un bus gran i ens portava a tots cap a la capital. Esperem quasi dues hores asseguts per allà terra i en un moment donat, després de canviar una roda de la minivan, el guia diu: “pugeu a aquesta furgoneta; jo cada dia vaig amb vosaltres fins a Phnom Penh però just avui s’ha espatllat l’autocar gran i m’he de quedar aquí a reordenar aquesta gent”. De fet, a nosaltres ens era igual furgoneta que bus gran. Però la sorpresa creix quan el conductor comença a parar a la carretera a recollir més gent. Érem 8 turistes i anava pujant més gent… era un bus local!! Fins que en un moment, a una noia que havia pujat a mig camí, li comencen a posar sacs d’arrós als peus i la fan apretar cap un costat per pujar una altra persona al mateix seient i ella es posa a reclamar i es barallen una mica amb el conductor.

Havien de pujar tres persones més i la noia decideix baixar i els altres tres no pugen. 100 metres més endavant torna a parar davant d’un grup de persones, quan ja no hi cabia ningú més, i obra la porta per què pugin. Llavors, ja conscients de la presa de pèl, i com a cosa excepcional en tot el viatge, li vaig dir que no ens prengués més el pèl i que si ell pujava algú altra a la furgoneta, ens havia de tornar els diners i repartir els beneficis. Havíem pagat 18 dòlars per un bus i ell s’estava forrant a costa nostra. No entenia anglès però això ho va entendre perfectament. Va intentar respondre, però va tancar la porta i ens va portar directes fins a la capital. Després, al buscar per internet, ja hem vist que realment és una estafa i fan això amb tothom. Mai hi ha un bus gran, et deixen a la frontera i et posen en un local. I fetes les advertències corresponents als fòrums, tripadvisor i la Lonely Planet (que per cert no explicava res de com creuar aquesta frontera), ja no hi pots fer res més.