De seguida ens vam adonar de la immensitat del país, i es podria invertir tot el mes visitant només la península de Yucatan.
Vam volar a Cancún, on l’aeroport ja deixa entreveure un destí com Las Vegas del carib. Cirque du soleil, resorts, discoteques, tours, restaurants… lloguem un cotxe allà mateix i conduïm fins a Chiquilá per agafar el ferry i arribar a l’illa Holbox.
És la segona vegada que tenim una incidència amb el lloguer del cotxe, pel mateix motiu, i sembla que es tracta d’una pràctica massa habitual que sincerament et deixa frustrat i enrabiat. La reserva que fas online a través de Booking o Vipcars.com (en els nostres dos casos) suposa un increment del preu del doble o del triple d’aquesta reserva el dia de recollir el vehicle, amb l’excusa de taxes extres, seguros venuts per parts que sempre et falten, i pràctiques coercitives i espantadores perquè paguis més i més… i això que amb l’intermediari ja havíem contractat l’assegurança extra… i clar, si tota la planificació i pressupost se’t duplica i triplica just el dia de començar l’itinerari, tens molt poc marge de maniobra.
Per sort arribar a l’illa de Holbox et treu momentàniament la ràbia i et transporta al paradís. Una illa de 45 km de llarg però que bàsicament és un poblet de pescadors que en els últims 20 anys ha estirat el filó del turisme atret per la possibilitat de veure i nedar amb el tauró balena. Ara ja hi ha hostals i albergs molt econòmics (com el nostre) i hi ha resorts, villas i hotels de màxim luxe, però en aquesta època tot molt tranquil.
Les platges més espectaculars estan allunyades del centre i en una d’elles a la nit, hi ha bioluminescències. Es tracta d’un tipus de plancton que en la foscor màxima, al remoure l’aigua brilla com llumets fluorescents. Per arribar-hi, cal caminar de nit fins a la punta de l’illa… anàvem jo i el Kael sols, seguint el Google Maps i vam agafar un camí paral·lel al carrer principal, que a mesura que avançàvem es va començar a omplir de tolls i aigua. Feia dies que no plovia i semblava que estàvem entrant en zona pantanosa, fins que vam veure una fusta amb el dibuix del cocodril i la paraula escrita en anglès. La Leticia havia llegit que a l’illa hi havia una llacuna amb aquests animals, però no pensava passar-hi tant a prop i menys negre nit. Vam anar rodejant el camí inundat per tornar cap a l’altra carrer, on ja hi havia faroles i algunes persones caminant.
La posta de sol, que cau al mar, és espectacular i alguns restaurants, amb música en viu, tenen taules per sopar a peu de platja mateix. Nosaltres ho vivim en paral·lel, ja que el nostre pressupost ens porta a un altre tipus de sopars a l’hostal.
Però l’estrella de l’illa (que desconeixíem 7 dies abans d’arribar) és la possibilitat de veure i nedar amb el tauró balena. El peix més gran del món, que fa entre 7 i 15 metres i s’alimenta de plancton. Una gran barrera de corall que hi ha davant l’illa, fa que de junya a agost, les corrents oceàniques xoquin i aixequin els microorganismes del mar i l’aigua estigui plena d’aquest aliment. Així, hi ha una zona que s’omple de taurons balena.
La visita consisteix en una excursió amb llanxa, de 90 minuts fins mar obert. Allà cal anar buscant els taurons… ara és inici de temporada i n’hi ha menys. Donem moltes voltes i fins passades dues hores no avisen per radio que una altra barca els ha trobat.
Són molt grans i neden en línia recta, tranquils però sense parar. Així que quan la llanxa es posa a prop, cal saltar ràpid i anar nedant al seu costat. Sense aletes seria impossible seguir. A vegades saltes de la barca davant seu i et ve de cara, ell ni s’immuta i segueix cap a tu. L’aleta caudal, la del darrera de tot, és gran com jo!
Pots fer dues entrades a l’aigua per persona, però la Leticia que ho va fer un altre dia (per tal de combinar qui es quedava amb els nens), en va veure més i va poder entrar 3 vegades.
L’excursió continua amb una parada al arrecife de corall, Cabo Catoche, on hi ha molts peixos. La Leticia va veure tortugues, dofins i un tauró.
I la darrera parada, a Isla Mosquito, per dinar un ceviche espectacular a una platja de sorra blanca.
Realment una experiència única, que genera certs dubtes sobre la seva escalabilitat i protecció del medi marí i respecte pels animals… si continua massificant-se pot convertir-se en un gran perjudici per l’ecosistema.
