torres del paine – ruta baobab

(Primera Part)

Dia 3
Com que haviem avançat dues hores l’itinerari previst pel dia 3, tenim l’oportunitat de seguir caminant amunt, fins al coll que es forma entre el cim de l’Espada i La Hoja, a l’alçada de la Aleta de Tiburón, dues hores per sobre del mirador del Valle Francés. La vista és realment espectacular però l’ascensió és matadora. Podem veure les Torres des de darrera, així com el llac que es forma al centre d’aquest circ ple de glaceres i tarteres. Però toca tornar, desmuntar les tendes i seguir baixant… fins al campament Los Cuernos. Ha estat un dia molt llarg però hem pogut arribar molt més amunt del previst i ha valgut molt la pena. Hem estat de sort ja que el noi de califòrnia, l’irlandès i jo teníem un ritme similar i això ens permetia avançar bastant cada dia, i poder fer alguna excursió més quan arribàvem al campament i ja havíem muntat les tendes. I aquí a Los Cuernos vam sopar al Refugi i mentre sopàvem ens van avisar altra vegada del problema dels ratolins. S’han convertit en una plaga en la majoria de campaments, i foraden tendes, bosses, motxilles i tot el que troben per agafar el menjar. De fet, teníem tot el menjar en bosses de plàstic dobles i penjat amb fil de pescar dels arbres, sense que cap branca hi toqués, i només una hora després ja hi havia ratolins voladors que s’hi llençaven i ens havien començat a foradar les bosses… s’han adaptat al medi i es mouen entre les branques com micos… i a la nit els vas sentint pel costat de la tenda… una mica molest, si. Aquí ens va ploure una mica a la nit, però poca cosa… el temps ens ha acompanyat trencant tot tipus de previsions optimnistes.

Dia 4
El què pensàvem que seria un dia molt llarg i feixuc, el vam passar bastant bé amb un sol radiant. I abans de començar a caminar, vam poder veure un mussol que just acabava de caçar un ratolí; well done man! Avui es tracta de pujar del Campament Los Cuernos fins al Campament Las Torres. La recomanació és dormir a aquest campament, ja que el mirador de les Torres queda a menys d’una hora i llevan‘t-se dora al matí, es pot arribar dalt quan surt el sol i, si hi ha sort, veure la il·luminació vermellosa tant característica. Però com que el dia era esplèndid i vam arribar abans del previst, vam pujar a veure l aposta de sol i fer algunes fotos amb el cel serè, per si de cas… ja les tenim! Els dinars, sempre a base de barretes de cereals i fruits secs… de fet, cada hora o cada dues hores, fèiem petites pauses per picar una mica i seguir abans de no agafar fred. En tot el parc, es pot veure l’aigua dels rierols sense haver-la de clorar, ni bullir ni filtrar, i això et treu una gran preocupació de sobre. Pots veure aigua sempre que vulguis sense haver-la de portar a sobre!! A molts pocs llocs es donen aquestes condicions, i és d’agrair.
A la nit ens vam tornar a torbar amb les noies i el noi canadenc… la que va ser la nit més freda de totes!! A les 4 de la tarda ja es veia el baf al respirar i per dormir, tota la roba posada, el gorro, el polar… i els ratolins rondant per fora!!

Dia 5

Ens llevem a les 6, carreguem les motxilles amb el sac, la màrfega, el fogonet i l’esmorzar i pugem fins al mirador a veure sortir el sol. El cel és espectacular, i miraculosament, durant dos minuts s’obre una escletxa que il·lumina les torres amb el to vermellós de l’alba, i que de seguida es torna a tapar. Dins dels sacs, fem cafè i esmorzem morts de fred però gaudint d’un espectacle únic. Aquí es nota qui va anar a la xerrada i qui no… qui passa fred i qui no. Fins que a les 8:30 es posa a nevar lleugerament i toca tornar a baixar, recollir les tendes i desfer el camí fins a la Hosteria las Torres, on un bus ens portarà a l’entrada del Parc i d’allà un altre fins al poble, Puerto Natales. Pel camí, un parell d’ocells pica-soques, el típic pájaroloco es para davant nostre a foradar pins sense parar :) Així que hem acabat tot el recorregut proposat, amb algunes excursions extres.

mapa mapa

Si algú s’anima, hi ha la possibilitat de fer una estada de voluntariat al Parc, per cada 11 dies d’estada, 4 de lliures, amb allotjament inclòs a la Hosteria Las Torres; fent tasques de senyalització, conscienciació, etc. AMA Torres del Paine.

(Totes les fotos de Torres del Paine aquí i en presentació aquí)

Hi ha moltes maneres de visitar el Parque Nacional de Torres del Paine, però la informació que durant dues hores et donen a la xerrada gratuïta i oberta que cada dia organitzen els guies d’Erratic Rock, et posa en situació… i per molt que hagis caminat, no està de més conèixer les situacions extremes que es poden donar a la Patagonia i alguns consells per adaptar-s’hi. Per exemple, aquest estiu rècords de vents de 185 km/h. que portant una gran motxilla tomben a qualsevol excursionista. Et preparen per a les pitjors condicions que et pots trobar al parc, que pràcticament són: molt de vent, pluja i fred… molt fred.

Per tant, cal preparar la motxilla pensant que plourà i que les fundes de pluja no serveixen per res si es tracta de caminar 8 hores sota una tempesta. Igualment, les capelines o “ponchos” tampoc tenen gaire utilitat quan fa molt vent… Cal portar roba i calçat de recanvi, ben protegit en bosses de plàstic, de manera que es tingui un equip de roba de caminar, de dia, brut… i un equip net, de nit i sec. I alhora, també protegir el sac, la tenda i el menjar ben aïllat. I la roba Gore-Tex, que va molt bé, tampoc aguanta 6 hores de caminata sota la pluja, ni per la impermeabilitat ni per la irrespirabilitat de la suor (tested in Patagonia)… o sigui que millor guardar-la com a roba seca per a les tarda/nit. Et diuen que et preparis per anar tot el dia xop i amb els peus mullats… Però a nosaltres, tot i el fred, els grans núvols i la mica de neu, només ens ha plogut una nit i poquet o sigui que sempre hem estat relativament secs :)

Si es pensa en fer la ruta en 5 dies i acampant, cal portar tot el menjar necessari, el fogonet… Hi ha alguns refugis, el que permet fer la ruta amb una petita motxilla (nosaltres vam acordar fer la curta de 5 dies, itinerari anomenat W per la forma que ressegueix al mapa, pel nostre compte i acampant). El Circuit complert, dóna la volta pel darrera i es triguen entre 8 i 10. I si cada llibre aconsella seguir un itinerari concret, jo explicaré el que vam fer nosaltres, que segueix la W en sentit contrari a les agulles del rellotge. Ara, al ser abril, tot i començar el fred, encara es pot acampar, el clima és bastant estable i al ser temporada baixa hi ha molt poca gent.

A la reunió, es facilita a la gent que va sola agrupar-se i perdre la vergonya… però com que es fa cada dia a les 15:00 i acaba a les 17:00 toca espavilar-se per llogar el material, comprar el menjar, el ticket de bus… El sac de dormir, que serà l’element que realment ens aïllarà a la nit, com a mínim ha de ser (sobretot ara a l’abril que fa més fred) de -5 o -10 i evidentment el que portàvem no servia ni de cobrellit. La màrfega i la tenda, suficientment resistent per suportar tempesta i forts vents. I un recanvi de gas per persona (aprox.); l’olla, plats i tassa i coberts. I quan tot això ja està fet, a dormir i llevar-se aviat.

Així doncs, explicaré una mica l’itinerari al llarg dels 5 dies tot i que hi ha mil maneres de visitar tot el parc, nosaltres hem seguit aquesta, anant pel nostre compte amb els consells d’alguns guies que porten els últims 7 anys acompanyant cada setmana, de novembre a març grups de persones a fer aquesta ruta. De fet, a l’estiu, hi ha dies que entren 1000 persones nova al parc cada dia… amb l’acumulació i saturació que això pot arribar a suposar en una reserva d’aquestes característiques.
Per cert, l’expedició la formem un noi canadenc, un noi de Califòrnia, un irlandès que viu Nova York, dues noies de Nova Zelanda i jo.

Dia 1
Sortim de Puerto Natales a les 7:30 i a les 10:00 ja som a l’entrada del Parc, cal pagar l’accés al parc i seguir amb el bus fins al “port” del llac Pehoé, per travessar el llac. Comencem a caminar a les 12:30 aprox. des del refugi Pehoé. Pugem caminat fins al Glaciar Grey i ens arribem al mirador del glaciar. Pel camí, aturats al mirador que hi ha entremig, veiem un cóndor andí aturat a la punta del penya-segats que tenim al costat i mirant mirant, emprèn el vol, passant per davant nostre volant majestuosament… quedem impressionats de veure aquesta au tant de prop i volant amb tanta elegància. És l’au per excel·lència en la majoria de països andins i en forma part de l’escut de molts d’ells.

El campament, que també té refugi, és al costat del llac Grey, amb els icebergs que es van movent, caiguts de la glacera. La posta de sol entre icebergs no té preu… Es nota el fred i la nit és molt molt freda. Així que després de sopar partida de cartes internacional al refugi. Per primera vegada posem a prova els sacs. Dormim dos a cada tenda i costa adaptar-se al fred i al terra dur.

Dia 2
El menjar és una altra cosa que cal considerar, no pots portar tot el què voldries per menjar, ja que carregar-ho pot suposar uns quilos extres gens recomanables… així que l’esmorzar principal és… sopa!! Aaaaaah havia esmorzat molts coses però mai sopa jejeje i aquí en portava d’espàrrecs i de pollastre. Però els americans, no van deixar l’oportunitat de portar oatmeal (cereals) i barrejat amb llet en pols i barretes energètiques, donava consistència a l’aigualit cafè i sopa.

La idea era retornar fins al Refugi Pehoé i pujar fins al campament italià. Arribem allà a les 4 de la tarda i gent que hem trobat pel camí, ens comenta que hi ha molts ratolins i que han tingut problemes amb el menjar… com que anem bé de temps, decidim continuar dues hores més fins al campament Britànic i dormir allà més tranquil·lament. De fet, estem sols, nosaltres i un noi chilè. Les noies, no van dormir en tota la nit pel fred i decideixen dormir al refugi i escurçar l’excursió fent un tros enrere amb la barca.

Pel camí, el highlight del dia és veure dos espectaculars allaus del Glaciar del Valle Francés, al peu del Paine Grande. Portàvem estona sentint retronar la muntanya i moure’s tot el gel però veure en directe com es desplomen murs de gel al mig del pic és impressionant! I a la nit, un cel estrellat igualment espectacular… que s’acompanyava amb whisky calent seguint la recepta irlandesa, aproximadament.