Tag: rapa nui

La història de l’illa, en Sebastiàn, el guarda la resumia així:
Al segle IX, arribada de Hoto Matua (quan es considera la primera vegada que arriba l’home a l’illa), del XII al XV era megalítica del Moai, època de monarquia, del XV al XVI les guerres i del XVI al XVIII l’època d’Orongo, que va ser com un ressorgiment després de les guerres per a restablir l’ordre i la democràcia. I aquest ordre es basava en una alternança al poder, dels diferents clans que habitaven l’illa, en funció de qui guanyava, cada any, la competició del Tangata Manu o home ocell. I es parla de democràcia perquè totes les tribus tenien dret a participar a la competició. Ara bé, els clans dominants, feien la vida impossible als que no ho eren i els dèbils s’havien d’amagar en coves tot l’any…

La cerimònia de l’home ocell consistia en una competència que tenia com a objecte la captura del primer ou de la ventrada de l’au Manutara. Cada tribu tenia un representant (hopu manu); els quals es recloïen als voltants del volcà Rano Kau per entrenar-se en els diferents aspectes de la competència (escalada, natació).

Amb l’arribada de les primeres aus migratòries als illots, en època de primavera, es donava inici a la cursa. Els hopu manu o competidors celebraven un àpat ritual anomenat ‘umu Tahu’, pintaven els seus cossos amb ‘Kiea’ (terra mineral de colors extreta dels penya-segats) i després procedien a baixar el penya-segat proper a la vila d’Orongo, amb una alçada d’uns 300 m sobre el nivell del mar. Després nedaven cap al més gran dels illots, Motu Nui, a uns dos quilòmetres. Els hopu manu esperaven en cavernes que les aus (manatu) nidifiquessin sobre l’illot. Una vegada que els ocells posaven els ous (cada au només en posa un a l’any), es procedia a capturar-ne un, i a anunciar cap Orongo que era posseïdor d’aquest. Es reiniciava la natació, s’escalava el penya-segat fins a la vila i el hopu manu que lliurava primer l’ou al seu ariki (rei) el convertia en el tangata manu, cap religiós i polític de l’illa durant un any. La competició era dura i perillosa, molts participants perdien la vida pel penya-segat o atacats per taurons atrets per la sang de les ferides…

Aquest sistema va aturar les grans guerres tribals, deixant una calma relativa a Rapa Nui. Però llavors van arribar els primers visitants occidentals, el que va coincidir amb l’elecció de l’últim Tangata Manu.

Per tant no fa tant de temps que l’illa era governada en funció del clan que guanyava aquesta competició. I tot això acaba amb l’arribada dels colonitzadors i l’evangelització, que considerava aquests ritus com a pagans i els van abolir.

Ara, cada any, al febrer es celebra el Tapati,  la festa més popular a l’illa, que commemora aquesta antic ritual de successió de governs.

(+ info)

(aquí la 1a part)

El Rongo-Rongo és l’antic llenguatge Rapa Nui que s’escrivia en tabletes de fusta, però no hi ha “pedra roseta” per desxifrar-lo, per tant tota la cultura és de transmissió oral i algunes històries s’han anat modificant amb els anys segons qui les explicava. L’escola que vam visitar, fan immersió total en llengua Rapa Nui, treballen totes les vessants de la cultura així com l’estima i protecció del fràgil territori, les seves costums i tradicions (com la pesca, la navegació a través dels estels i corrents oceànics, la gastronomia, etc.

Hi ha gent que diu que els Rapes són esquerps, secs i una mica tancats, que si no els hi caus bé t’ho diuen i mostren directament. Però evidentment hi ha de tot i en general es respira calma i bon rotllo impressionant. Fins i tot la presó n’és un exemple: els presos poden sortir a comprar, al bar… no hi ha perill que marxin. Si vas caminant per la carretera és freqüent que et parin cotxes i et preguntin si vas al centre i et portin. Al conèixer gent que hi coneix gent ens ha facilitat molt moure’ns per aquí, però al fer autostop una senyora ens va convidar a quedar-nos a casa seva o tornar un altre any… i portar-hi més amics!

El fet de formar part del triangle de la Polinèsia, que també inclou les illes de Tahití i les illes de Hawai, fa que es respiri bastant un ritme de vida i la calma general, aloha spirit total. La música és… espectacular!! Diria que és un dels llocs amb més grups de música per capita. Ukelele i percussió amb un ritme hawaià/polinèsic que no para i que fa entrar en trance a qualsevol!! Topatangi i Matatoa són uns dels més coneguts però n’hi ha molts més!! I amb la música, la festa (“carretear”). I va ser molt curiós veure una discoteca on arribaven nois a cavall amb mocador al cap i lligaven l’animal al costat del pàrquing de motos i a ballar!!

Hem anat molts dies a veure sortir el sol des de dalt d’algun volcà, i en qualsevol moment et podia sorprendre una posta de sol taquicàrdica… i si tens el plaer de poder fer ioga allà davant, veure com fan surf o sortir a pescar amb els mètodes tradicionals (un fil, plom, ham i una ampolla)…bufffff!

El pas de tants turistes (alguns menys sensibles que d’altres) erosiona les escultures i plataformes que les sustenten i no hi ha prou recursos per a tenir més guardes i personal treballant en la seva cura i manteniment… Formen part de l’òrgan nacional CONAF de Chile, i aquest reparteix els recursos en funció de la població, i aquí al ser tant pocs, menys de 4000, els hi toca poc… però en canvi les necessitats que provoquen 80.000 turistes són molt diferents. El preu de l’entrada al Parc és de 30.000 pesos, uns 45 euros.

Si els paisatges són espectaculars, el fons marí encara més… amb una visibilitat impressionant.

Darrerament hi hagut una certa controvèrsia pel projecte de desplaçar un Moai fora de l’illa, a França, com a missatge de pau… Una persona ens comentava que estava d’acord en que sortís, un que està estirat a terra panxa avall des de fa anys… ja que si la idea era recordar i idolatrar als qui van ser líders de diferents tribus, seria la manera de “treure’l a passejar, que porta molts anys dormint”, i els diners que en pagarien servirien per projectes molt concrets com contractar més persones que ensenyin antigues tradicions (cuina, navegació, artesania, agricultura, etc.). En canvi, un altra no estava d’acord en que viatgés el Moai, pel perill que suposa que es pugui trencar o malmetre i el precedent que pot crear. Finalment, una votació popular ha decidit que no surti de l’illa cap Moai (algunes altres notícies aquí i aquí).

Lamentablement, anys enrere en van sortir alguns que ja no han tornat i per exemple de tabletes d’escriptura antigues en Rongo Rongo n’hi ha a museus de tot el món, menys al museu d’aquí…

Per això i per altres raons, reclamen els seus drets:

L’illa rebrà una important afluència de visitants el proper mes de juliol, quan es produirà un eclipsi total de sol sent un estret corredor del pacífic que inclou l’illa, el millor lloc per veure’l.. tots el bitllets d’avió i allotjaments ja fa temps que estan venuts! Científics i aficionats de tot el món vindran a veure l’eclipsi.

Efectivament, amb 4 dies es recorren els 20 km, però per viure l’illa qualsevol temps serà insuficient. I el pitjor de tot… haver de marxar.

I aquí totes les fotos que he seleccionat de Rapa Nui… quina feinada!!

I aquí posades amb música:

Són d’aquelles coses que no saps com, una cosa porta a l’altra… arribes a casa d’uns amics, s’hi reuneixen més amics, comencen a parlar… i acabes convençut que la ruta s’ha de desviar i passar per Rapa Nui, l’Illa de Pasqua. I tot i que molta gent només s’hi està 4 dies, jo tenia temps i me n’hi he estat 8… i he fet curt, curt!

Tot i que forma part de Chile, es tracta d’una illa de la Polinèsia, amb la cultura Rapa Nui i els famosos Moais. I de tant remota que és l’illa que MAI hagués imaginat que hi vindria a parar… però aquelles recomanacions de darrera hora (això d’improvisar em comença a agradar) han estat un èxit i he descobert un altre lloc increïble.

L’illa és “petita”, fa uns 24 km de llarg, però per anar d’un costat a l’altre es necessita algun tipus de vehicle (moto, cotxe o bicicleta) i el primer dia vaig caminar uns 20 km només fent una petita volta per la costa oest i interior. Sembla que l’illa es va formar-se al unir-se els tres volcans que van anar emergint, i que ara marquen els tres vèrtex de la forma triangular de l’illa.

Amb 4 dies ho podries recórrer tot, però l’illa és molt més que això… té un aura, una calma, un ambient, un de tot… que el temps es queda curt…

És famosa sobretot pels Moais, aquestes grans escultures que ningú sap com van ser capaços de traginar-les, des del cràter del volcà, la cantera de lava on les construïen, fins a tots els punts de l’illa on se’n poden trobar. Concretament, se n’han comptat 887, dels quals 288 els van posar drets sobre d’algun altar repartits per tota l’illa, i més de 300 que queden repartits per la cantera, a la vora del cràter del volcà. Els construïen dibuixant la forma sobre la roca i picant amb una roca més forta (basalt) ja que a l’illa no hi havia metalls, fins aconseguir la forma de Moai i posteriorment els alçaven i desplaçaven… No està clar com i de les diverses teories, cap ha pogut ser demostrada al 100%. Des del poder de la ment (Mana) fins a arrossegar-los rodolant sobre de troncs… o balancejant sobre amb cordes, com si els fessin caminar… tot i que estudis no han trobat marques d’aquestes cordes en la roca… qui sap :)

També és curiós veure tants Moais tombats a terra, i és que durant una època de guerres i transició, els van tombar TOTS! I pesen tant que és difícil aixecar-los. A l’illa no hi ha grues de gran tonatge i costa motls diners portar-la… per tant, amb l’ajut d’uns japonesos van aixecar-ne uns quants però molts segueixen “dormint”.

“El significado de los moáis es aún incierto, y hay varias teorías en torno a estas estatuas. La más común de ellas es que las estatuas fueron talladas por los habitantes polinesios de las islas, entre los siglos XII y XVII, como representaciones de antepasados difuntos, de manera que proyectaran su mana (poder sobrenatural) sobre sus descendientes.”

“Aún más controvertida es la manera en que eran trasportados por la isla hasta su ubicación definitiva. No se sabe exactamente cómo eran trasladados, pero es casi seguro que dicho proceso exigió el uso de trineos o rodillos de madera. Una segunda teoría apunta a que fueron movidos balanceándolos con cuerdas: en 1986 Pavel Pavel, Thor Heyerdahl y el Museo Kon Tiki demostraron que una veintena de personas y algunas maromas eran suficientes para transportar una estatua de 9 toneladas.

Debían situarse sobre los ahus (plataformas ceremoniales) con sus rostros hacia el interior de la isla y tras encajarles unos ojos de coral o roca volcánica roja se convertían en el aringa ora (rostro vivo) de un ancestro.” + Wikipedia

És curiós que l’illa no té pràcticament arbres… se’ls van carregar tots… o no! També hi ha diferents teories de què podria haver passat… però cap s’ha pogut demostrar, i als illencs els hi agrada que hi hagi misteris sense resoldre. Només queden algunes palmeres , plataners i petits bosquets reforestats. Una teoria parla de que els feien servir per moure els Moias (fent unes bastides i uns altres posats a terra per fer-los moure rodolant per sobre). Però en algunes coves s’han torbat molts forats en forma de tronc, que es van formar per una erupció i al refredar-se la lava va encerclar el tronc i ara només en queda el forat… per tant una erupció podria ser una altra causa de la desforestació.

I tot i la riquesa que podria tenir un lloc així, el què fa a fauna és molt limitada… alguns ocells, ratolins, gossos i vaques i cavalls… però a sota l’aigua, ja és una altra cosa :) I amb el pas dels anys i l’augment del turisme, s’han anat abandonat els animals dedicats a l’agricultura (l’illa viu plenament del turisme) i molts d’aquests cavalls i vaques ara ja són salvatges.

Hi viuen menys de 4000 habitants, i mantenen l’idioma i cultura propis, el Rapa Nui. Com ens explicava la Tia Alicia, la professora encarregada de cultura i idioma Rapa Nui de l’escola Liceo Lorenzo Baeza Vega, hi ha part de la població que ja no li interessa gaire preservar l’idioma, ni les costums ni el territori i l’Alicia està convençuda que el dia que es perdi l’idioma, es perdrà la seva cultura.
El fet de poder entrevistar aquests professors d’escola, conèixer les activitats extraescolars que fan amb més de 40 nens i nenes per preservar la cultura i xerrar hores amb un dels guardes del parc i altres persones de l’illa o Xilens que hi ha vingut a viure, ens ha donat una visió de la història, geografia, política, de la seva cultura i la seva gent… espectacular. Ens van regalar llibres de text en Rapa Nui, vam participar a les classes de dansa, cant i percussió i ens van convidat a l’assaig de l’orquestra simfònica infantil, i a la celebració del 2n aniversari de l’agrupament cultural, amb cerimonia i ritual (em van fer pujar a l’escenari com a convidat estranger) i a ballar… un luxe impressionant!!

Parlo en plural en referència al grup de 4 o 5 que ens hem trobat aquí (la Leticia de Brasil, l’Anna d’Austria, i el Rubén i l’Aurelie, tots amb la tesi acabada de defensar, i que estem vivint i viatjant junts a l’illa, al Mihinoa. I realment, han convertit aquests dies en excepcionals… ja que el viatge el formen les persones que hi van participant!!

Iorana!

continua a la 2a part