Després de 40 dies viatjant porta a porta, se m’acumulen i em desborda d’emoció les primeres reflexions.
Em venia molt de gust plantejar el viatge d’aquesta manera, buscant sempre que fos possible, el contacte amb les persones; per què hi crec, per què hi confio… La teoria tenia una part de joc, de diversió, de jugar a trobar aquests contactes de 6 graus de separació… però quan aquesta teoria passa a la prí ctica i els contactes passen a ser reals, tot el què havia imaginat o planificat, és maximitza fins a nivells inimaginables.
Em venen a buscar a l’aeroport a altes hores de la nit, em cedeixen la millor habitació de casa seva, preparen els millors menjars i m’acompanyen a passejar i a mostrar-me tots els racons de la seva ciutat i del seu entorn. Em transmeten molts aspectes de la seva cultura, del seu país, de la seva gent, dels seus problemes i limitacions, de les seves riqueses i possibilitats… em fan partícip de tot això i en primera persona! Alguns m’han pogut acollir a casa, d’altres han dedicat totes les hores del dia a mostrar-me la seva terra, sense que quedés cap racó per conèixer… I en tots els casos de forma voluntí ria, sense esperar res a canvi, pel sol fet de compartir, de donar, de participar en aquest intercanvi.
Aquesta manera de viatjar té certes implicacions, i la primera és que has d’estar disposat a adaptar-te al que vingui (horaris, ritme, menjars, incerteses, …) i saber estar tranquil i poder gaudir d’aquests moments tant quotidians, personals i mí gics. I la segona, i més forta, és la sensació d’etern deute que et genera; t’ho donen tot, tot i tot. I això és impagable, no hi ha prou grí cies que ho agraeixin suficientment. Així que, a banda de que tots ells estan convidats a venir a casa meva, o iniciar projectes professionals conjuntament, etc. no em cansaré d’agrair-los tot això.
Tinc un imant que per mil casualitats de la vida, m’estí connectant amb bones persones a tot arreu on arribo, gent de tots els í mbits, edats i professions, amb qui s’estableixen uns vincles molt forts. I després de tres o quatre dies compartint la vida amb ells i elles, ja m’hi podria quedar a viure (a banda de que m’apassioni la seva ciutat, els seus paisatges o la seva cultura…). I el moment més difícil és quan decideixes seguir el camí i continuar coneixent nous llocs, noves persones… í‰s molt dur acomiadar-se quan t’han tractat així de bé, quan et pregunten quan tornarí s o si abans de canviar de continent no podria fer una zigazaga i tornar-los a visitar, dinar junts o participar en altres activitats… és indescriptiblement emocionant. No m’ho esperava gens.
Sé que aquests comiats no signifiquen trencar el vincle, al contrari, van sumant experiències a les nostres vides, ens enriqueix a tots mútuament; però fins ara, aquesta és la part més dura del viatge.
@vanis
Yo solo miro las fotos… porque se me complica el catalí¡n :P
Que siga bien el viaje!
anna
què bèstia!
tal i com ho transmets fa posar la pell de gallina! la realitat deu ser insuperable!
l’imant ets tu: ets tu impressionant i qui ho dóna tot sempre, la gent que et trobes és només el teu reflexe!
Endevant! segueix aquest camí tant emocionant! i sobretot: GRÀCIES A TU PER REGALAR-NOS, tant generosament, i sense demanar res a canvi, D’AQUESTS MOMENTS TANT MÀGICS!
Grí cies Xesco!!!!
Anna Claver
Seguint el teu viatje, avui has aconseguit posar-me la pell de la gallina no em vull imaginar com et deus sentir tu, m ‘agrada molt com ho expliques i sempre espero amb un somnriure un nou capitol, imagino que els acomiadaments han de ser molt durs perquè tot ho deus viure molt intensament suposo que t’acustumarí s i espero i desitjo que segueixis tenint aquest iman teu tan personal!!!Good Luck
Carles
…estí s fent el que vols i a més disfrutes, es nota.
Per la meva part, cada dia que passa em serveix per reflexionar més i més sobre el que tinc actualment i no m’agrada… aixi que mentres arriba el meu canvi d’aires segueixo disfrutant amb el teu viatge i la forma que tens d’explicar-ho
Una abraçada!
Àngels Torres
Xesco! ets increí¯ble!!!
No saps el que m’has fet sentir emocionalment parlant amb la teva reflexió, de debò! m’has emocionat profundament i estic totalment d’acord amb el comentari de l’Anna, segur que trobes gent meravellosa, això no ho dubto, però la gent dóna el què les persones es mereixen i sens dubta “tu” ets el que s’ha guanyat tot el que segons tu et regalen, gent bona n’hi ha a tot el món, això estí clar, però el teu tracte, comportament i la teva personalitat fa que ningú dubti en manifestar-te el que realment et guanyes.
Grí cies per deixar-nos seguir aquest viatge amb tu, mai t’ho podrem agrair prou.
Una immensa abraçada desde el teu poble, La Llacuna, que et seguim amb admiració i profund agraí¯ment.
francesc
Grí cies a vosaltres pels vostres comentaris i anar-me acompanyant :)
@vanis en la cabecera tienes unos enlaces al traductor :)