Havia sentit moltes coses sobre la (in)seguretat a Brasil… i molta gent em recomanava que vigilés, que anés alerta, a l’aeroport també tothom dient que millor no portar rellotges… però la veritat és que de moment, i toco fusta, no he tingut cap problema… i que així segueixi.

Però em va cridar l’atenció com ho viuen els propis brasilenys (a Fortaleza i Natal). La majoria de blocs de pisos, tenen una torre de vigilància que fa cantonada amb un complert sistema de càmeres de seguretat i un porter que va obrint i tancant la porta (les 24h) als veïns de l’edifici… Suposo que això ho tenen els edificis grans que s’ho poden pagar.

Les cases individuals, eleven murs de més de 2,5 metres d’alçada, i a dalt hi posen punxes de ferro, malles amb espines i fils electrificats per dificultar-ne l’accés… i realment fa impressió veure tanta protecció en aquest sentit, que genera al visitant, més inseguretat o sensació de que la situació pot ser una mica més perillosa, de la que es tindria si no fos així…

Sembla que els atracaments i assalts a cases particulars poden produir-se, i per això tanta prevenció en aquest sentit.

I a més a més, la majoria de cotxes (sobretot a Fortaleza) porten els vidres tintats de negre… completament tots. Tot i que no és legal utilitzar un tintatge de més del 70% (que ja és pràcticament impossible veure a l’interior) hi ha gent que encara el posa més fosc… i a part de protegir de la radiació solar, el principal motiu és que els possibles assaltants no sàpiguen si dins el cotxe hi va una dona sola, una senyora gran amb el nét o una colla de 5 capoeiristes… I és que també hi ha carrers i zones on a la nit són freqüents els atracaments en semàfors o al mig del carrer…

En canvi, tot i que són nivells de seguretat mooolt diferent, contrasta amb aquesta desconfiança i prevenció, que per llogar una taula de surf no et demanen ni el carnet, ni el nom ni res… pagues 5 o 10 Rs i te la donen.

A un lloc et treuen la pistola i a resar… i a l’altra com a molt et perseguiran una estona per la platja…

La Capoeira és una expressió cultural afro-brasilera, que engloba diverses facetes. La més coneguda és la faceta d’art marcial, encara que la resta són igual d’importants: la faceta musical i d’expressió corporal, la faceta oral/lingüística i la faceta tradicional.

Els orígens es remunten al segle XVI, aproximadament, quan Brasil estava sota el domini de Portugal. Les seves arrels venen del país africà d’Angola, on els negres feien balls amb música. Degut a l’esclavitud, la població africana portada al Brasil va necessitar camuflar aquest art marcial fent-lo semblar un ball, ja que els portuguesos els prohibien lluitar o practicar qualsevol tipus d’esport.

Els negres es reunien als campaments per practicar la capoeira que els servia per varies coses: per descarregar tensions, per mantenir-se en bona forma física, per poder defendre’s i, simplement, per seguir mantenint els seus costums. Hi va haver grups de negres que es van escapar dels assentaments i s’establiren en diferents agrupacions. Aquestes agrupacions eren definides per Portugal com “Quilombos”. El principal d’aquests agrupaments es deia macaco que deriva de la paraula que significa mico en portuguès.

La Capoeira va estar prohibida al Brasil fins que el 1930 el mestre Bimba es va presentar davant de Getulio Vargas, president del Brasil, i li va ensenyar el seu art, així va ser que el president va declarar la capoeira com a esport nacional brasiler.

I sabeu per què generalment vesteixen de blanc? doncs perquè generalment la roda més important es feia en diumenge,  era el seu ball de gala, elegant, net i polit, i el millor capoeirista era el que no s’embrutava.

Es practica al carrer o en centres, i suposo que n’aniré trobant per tot el país… de moment aquesta és la primera “roda” que vaig veure al carrer, a Fortaleza.

Font: Wikipèdia

Es compren les larves de gamba i es llancen (després d’uns dies en tancs per equilibrar la temperatura i salinitat) en uns grans estanys, de la mida d’un camp de futbol, que prèviament s’han omplert amb aigua de mar a través d’uns canals.

Per aconseguir la gamba d’uns 14-15 cm calen uns 100 dies de creixement, que cal anar alimentant. A mesura que s’acosta la data de recollida, es va buidant l’estany per una cantonada, on hi ha un canal més estret que servirà per recollir les gambes, amb forma d’embut. Tal com les van traient de l’aigua es posen en gel i s’hi afegeix un producte desparasitant, i cap al camió. D’un estany en poden arribar a sortir 6 tones de gambes, que es venen a unes 10,3 Rs el quilo (menys de 5 euros). Abans exportaven molt a tot Europa però amb la caiguda del dollar ara és impossible i es dediquen al mercat intern.

Es tracta d’un negoci molt subjecte a la meteorologia i naturalesa (com l’agricultura) ja que per exemple aquest any és any de sequera, i els hi va molt bé perquè l’aigua de la pluja altera la salinitat dels estanys i perjudica els animals… però en canvi tanta sequera és perjudicial per a altres conreus…

Un cop es buida l’estany, cal llaurar la terra i afegir productes per evitar que es podreixi, esterilitzar, etc. I deixar-lo preprarat per tornar a començar el procés, que dura uns 4 mesos.

Però com que tenen 6 o 7 estanys funcionant consecutivament, sempre hi ha molta feina a fer…

I com no podia ser d’altra manera, acabem dinant amb el Joao un filet graelhado i xerrant mooolta estona, com si ens coneguessim de tota la vida!!

Les platges són eternes i no hi ha pràcticament ningú. Però tampoc ningú estira la tovallola a terra, tothom a la tumbona del xiringuito.

Quan baixa la marea queden unes piscines naturals enormes (com tancats pels bancs de sorra) i just darrera de la platja hi ha unes grans dunes de sorra, algunes de més de 50 m. d’alçada que la gent local s’entreté a baixar amb tota mena d’andròmines… i les excursions amb Buggie són l’activitat estrella entre els turistes.

És un poble mooolt tranquil, i tot i tenir molt turisme i molta festa, la pròpia gent local s’encarrega de que no hi hagi merders, de la seguretat, etc. I això sí, està ple de furgos VW de les velels velles!!! són els minibusos alternatius… moolaaaa!!

He estat a una pousada, on una habitació a 1 minut de la platja, amb tv, nevera, ventilador, bany, i esmorzar buffet per 55 Rs, que són uns 20 euros.
Després, als bars del poble, era curiós com tothom amb banyador i descalç, i mirant entusiasmats els jocs olímpics d’hivern en directe

Per casualitat he anat caminant fins a dalt les dunes, a la tarda i ha coincidit amb la posta de sol (que surt quasi a les 5:30 i es pon a les 17:30 aprox.)… IMPRESSIONANT!! També deu ser activitat estrella, perquè estava ple de buggies i gent entrenant kitesurf i fent volar estels…

I com no podia ser d’una altra manera, tot i la crema solar, després de dos dies a la platja, escalivada al canto i semi-insolació… (cal anar bevent aigua moooolt sovint). I xerrant amb els socorristes, m’han explicat que ells són Bombers (que a Brasil és un cos militar) amb l’especialitat de salvament aquàtic, i que si volia, un noi francès que havia fet el curs, va demanar feina i s’hi va quedar… o sigui que ho tindré en compte…

Iracema (ou Iracema, lenda do Ceará) é um romance da literatura romântica brasileira publicado em 1865 e escrito por José de Alencar, fazendo parte da trilogia indianista do autor. Os outros dois romances pertencentes à trilogia são O guarani e Ubirajara. O romance conta, de forma quase poética, o amor de um branco, Martim Soares Moreno, pela índia Iracema, a virgem dos lábios de mel e de cabelos mais negros que a asa da graúna e explica poeticamente as origens da terra natal do autor, o Ceará.

http://pt.wikipedia.org/wiki/Iracema

http://en.wikipedia.org/wiki/Iracema

Estàtua d’Iracema a la platja del mateix nom a Fortaleza (Foto CC: Ricardor)

I he trobat un resum de la llegenda aquí. I a Google Books també hi és.

Ens llevem dora i comença un dia d’activitats per visitar les platges dels voltants de Fortaleza, la primera destinació del viatge, gràcies a la Clarissa (i la seva família que m’ha acollit una setmana).  Visitem als tiets del poble del costat, amb una casa plena de cocoters i mangos… una zona on hi ha fruita per tot arreu!!

Parada al Engenho da canha, unes fàbriques artesanals on a partir de la canya, produeixen sucre i altres derivats (rapadura, confits, etc.) i el mític caldo de canha, que seria suc de canya de sucre fred. És interessant veure tot el procés, ja que la pròpia canya un cop espremuda i deixada a secar, serveix de combustible a les calderes que fan bullir els preparats que acabaran sent sucre…

Visitem platges de Beberibe i les seves Falesias (precipicis) d’argila de colors. Dinar as la platja amb peix acabat de pescar i a la tarda, visita a la perruqueria per tallar els cabells,  ja que  coincideix un dels anys més calorosos, màximes que han arribat a 50 graus a algunes regions… i aquí de moment no baixem de 27 a la nit, i a partir de dia passem els 35.

I avui al matí he pogut córrer pel passeig marítim (esport de gran tradició local), que fins i tot tallen un carril de circulació als cotxes per permetre a la gent córrer de bon matí… de 4 a 7 és l’hora punta, després la temperatura comença a pujar i seria poc indicat fer-ho…

He tingut alguna confusió amb la “quinta i sexta feria”  (dijous i divendres) ja que la immersió al portuguès/brasiler ha estat directa – no saben català ni castellà i jo no sé portugués – … i tot i que m’entenen i em puc fer entendre (hem vist que sinó, el francès també ens ajuda), no és el mateix haver de quedar a un lloc i una hora, i dir amb el cap que “sisi ja ho he entès” i al final no saps de quin dia parlàvem…  però  todo muito bem!