Rio de Janeiro

Tinc l’oportunitat d’anar ara uns dies a Brasil a conèixer més de prop les oportunitats professionals i la vida quotidiana que m’hi puc trobar a partir del febrer, quan ja hi vagi a viure. I tot i que no necessitem visat per entrar al país, sempre sents algú que no el deixen entrar, sense donar gaires explicacions. Aquest estiu, vaig conèixer el cas proper de tres joves anoiencs, i és que hi ha una guerra encoberta entre el nostre país i el seu, que bàsicament implica per part de Brasil exigir les mateixes condicions que Espanya posa a l’entrada de Brasilers. També he conegut casos de professors universitaris que venien a un congrés a Barcelona, amb una comunicació acceptada i carta d’invitació, etc. i no se’ls ha deixat entrar sense gaires més motius… Així que el tema tot i que no és freqüent, de tant en tant reflota… segurament depenent de l’estat d’ànim de la persona de l’aduana.

Segons s’explica a la notícia, “l’ambaixada Brasilera justifica la deportació perquè Espanya també impedeix l’entrada a viatgers brasilers. Segons l’ambaixada de Brasil, el 2009 Espanya va denegar l’entrada a 1.714 ciutadans brasilers, el 2010 a 1.695 i durant aquest any s’ha impedit l’entrada a 924 persones.” I com que sembla que ara cada vegada hi haurà més gent d’aquí que voldrà anar a treballar allà, la cosa no està com per posar-se molt xulo…

Quan jo hi vaig volar a l’inici del meu viatge de volta al món, no em venien el bitllet només d’anada però em van deixar entrar sense preguntar ni demanar res. Ara bé, he anat al Consulat de Barcelona i els tres requisits mínims que et demanen són:

• Justificar que tens 60 euros al banc, per dia d’estada.
• Bitllet d’anada i tornada
• Reserva en un allotjament.

Això et dóna “dret” a entrar al país amb un visat de turista de tres mesos. Si vols, un cop allà, pots demanar una extensió del visat per 3 mesos més, però no és fàcil que ho concedeixin (segons m’han dit al consulat). El justificant del banc, ha de ser certificat de saldo, normalment signat per alguna “autoritat” del banc, i segons quins és un document que el fan pagar.

Per tramitar el permís o visat de treball, una empresa d’allà ho ha de sol·licitar al seu ministeri d’afers exteriors, i aquest es posa en contacte amb el consulat d’aquí. És més difícil anar allà i tramitar-ho tu pel teu compte.

Jo he preparat el què em demanaven, i espero que no hi haurà cap problema. Així que ara només queda gaudir d’aquest país espectacular:

Nota: aquestes exigències poden canviar segons quin funcionari les digui o les expliqui o com les interpreti el funcionari de l’aduana… només em baso en la meva experiència personal (que també ha viscut aquests canvis sense sentit, a altres països). Com sempre, les visites als consulats cal anar-hi mitja hora abans de que obrin, a fer cua, i carregant amb tres o quatre sacs de paciència.

Consulado-Geral do Brasil em Barcelona: http://www.brasilbcn.org/

Y en este artículo, bajo el subtitulo “porqué los hombres rusos están en el fondo de los paises BRICs cuando se trata de esperanza de vida (y no, no es solo por el vodka)“.

Los países BRIC es un concepto económico que agrupa los 4 países Brasil, China, India y Rusia. Y si bien podría parecer que India es el más pobre de ellos, en cuanto a la esperanza de vida, en Rusia es sólo de 59 años, en Brasil casi de 69, en India de 67 y en China de 71 (según este artículo).

Otra diferencia que apunta el artículo, y que puede parecer un detalles sin importancia, es que en Brasil el uso del casco para motocicletas y el cinturón de seguridad es obligatorio desde 1997 mientras que en Rusia… no.

Otra diferencia interesante, el 20% de hombres en Brasil fuma… en Rusia, el 70%!!!

Si Rusia había sido una gran potencia mundial en cuanto a atletas de élite, ahora, con una tasa de 30% de hombres rechazados del ejército por mala salud, ni siquiera quedó entre los 10 países con más medallas en las pasadas olimpíadas de invierno de Vancouver.

El artículo incluye un chiste fácil, diciendo que Brasil es el país del futuro… y siempre lo será. Pero si será un chiste o no, esto sólo el tiempo lo dirá.

Vaig participar en un col·loqui a Bariloche sobre el futur de l’aigua, on es proposava un debat a partir del documental “Sed. Invasión gota a gota“, que exposa algunes problemàtiques pel futur de l’aigua potable, sent l’aqüífer Guaraní una de les fonts més grans del món d’aquesta riquesa. Podria abastir a tot el planeta, durant 200 anys… i evidentment, qui controli aquesta aigua en èpoques de sequera i escassetat, tindrà poder, molt poder… i molts països han començat a moure fils per tenir-hi un peu… o dos. Es tracta d’una gran reserva d’aigua dolça que ocupa territoris subterranis de Brasil, Argentina, Uruguay i Paraguay.

Font: Wikipèdia

Somos agua, el planeta tierra está rodeado de agua. Pero 3 millones de personas al año mueren de sed o por beber agua en condiciones insalubres.
Sólo una de cada tres personas en el mundo tiene acceso al agua potable. El 97,5% del agua del planeta es salada. El 2,5% restante es dulce y está en proceso de pérdida. De este 2,5%, el 70 es utilizado para el riego agrícola, el 10 sirve a la industria, entretenimiento, usos municipales y domésticos… con el resto… con el resto producimos electricidad.

El Premi Nobel de la Pau, l’argentí Adolfo Pérez Esquivel, també dóna la seva opinió i visió sobre el tema.

A partir d’aquí, es van exposar problemàtiques més locals entre els veïns, relacionades amb la contaminació de l’aigua dels seus entorns, sent Bariloche una important zona de llacs i de paisatges espectaculars.

El documental es pot veure i descarregar sencer online aquí.

Però només els 9 primers minuts són una bona síntesi de la història…

Avui, ja a Puerto Iguazú, zona Argentina, torna a ploure a bots i barrals i deixo passar el dia a veure si demà hi ha més sort i puc visitar el Parc Nacional de Iguazú. De moment us deixo algunes imatges i un vídeo de la famosa Garganta del Diablo.

Per cert, ja sabeu que la fotografia és llum, i a l’aire lliure la llum és el sol, per tant quan està núvol, es poden fer fotos molt xules però d’altres no queden tant espectaculars com el lloc oferiria…

Millor que posi “etc.” perquè si escric tot el què penso…

Poema de Fernando Pessoa

Alguns productes, tenen un 40% d’impost afegit, com el nostre iva, i hi ha qui es queixa i ho reclama.

aaaah, i el llibre de Jorge Amado “Sudor”, a la magnífica Livraria Cultura de Sao Paulo.

• Nit a un alberg: 35 Rs = 14,5 €
• Litre de Gasolina 2,65 Rs = 1,1 €
• Ampolla d’aigua 500ml 1-2 Rs = 0,4 – 0,8 €
• Llauna refresc: 2,5 Rs = 1 €
• Coco gelado 2 Rs = 0’8 €
• Postal 1-2 Rs = 0,4 – 0,8 €
• Segell a Barcelona 2,5 Rs = 1€
• Prato feito (menú) 7-15 Rs = 3 – 6 €
• Cafè expresso 1-2 Rs = 0,4 – 0,8 €
• Vol Natal – Salvador 70€
• Metro Sao Paulo 2,65 Rs = 1,1 €
• Bus urbà 2,5 Rs = 1 €
• Bus Fortaleza – Natal (8h) 80Rs = 33€
• Sabates 50 Rs = 21 €
• Museu 10 – 20 Rs = 4 – 8 €
• Connexió a internet (ADSL mensual) 60 Rs = 24€
• Salari Mínim (i) 510 Rs = 212 €

Destaca el preu del transport públic, pràcticament igual a Barcelona i sense bitllets de 10 viatges… les begudes en llauna o ampolla també costen pràcticament el mateix… en canvi el menjar als bars i restaurants és molt més barat. La gasolina també és molt cara.

Brasil pràcticament pot consumir tot producte propi, sobretot menjars, tèxtils, eines, maquinària, etc. però l’electrònica, ordinadors, etc. ho han d’importar i surt molt més car que a Barcelona. Per exemple, el portàtil més barat costa 600€, quan aquí ja en tenim per uns 300… i si ara la informació és poder i desenvolupament (i internet la font principal) aquí ja hi ha una gran barrera…

Segons The Economist, Brasil serà la 5a potència econòmica mundial aquesta dècada…
Brasil futuro do mundo!!

Canvio Reais, per Pesos…
Melmelada de Guaiaba per Dulce de Leche…
Sucos da fruta per Mate…

des del Parc Nacional d’Iguazú, ja soc a Argentina!

Si bé es tracta d’una àrea metropolitana de 18 milions d’habitants, més o menys com la comarca de l’Anoia, la ciutat és impressionant i no pas en la línia de les sensacions que em va transmetre aquell reportatge. A la capital principal dels negocis de tot sudamèrica, s’hi cel·lebren més de 90 mil esdeveniments a l’any, té més de 260 sales de cinema, 160 teatres, 40 centres culturals i 110 museus!! Més de 12 mil restaurants de 52 tipus de cuina de tot el món i grans zones verdes. Una metròpoli plena de coneixement, tendències, aromes i colors… i també molta gent i bastants cotxes.

He pogut visitar el Museu d’Art de Sao Paulo (MASP) , un edifici peculiar arquitectònicament parlant, ja que les quatre columnes que el sostenen no estan a sota sinó als costats… creat per Lina Bo Bardi l’any 1968, un edifici totalment fora de lògica i trencant esquemes, seguint la condició imposada per la persona que va cedir el terreny, de que no es perdés la vista de la ciutat que hi ha al darrera, 4 columnes de 8,5 m. d’alçada, i l’edifici fa 74 m. de llarg (+ info del museu a la Wikipèdia)

Una exposició temporal del Món Màgic de Marc Chagall i obres com “El cavaller” de Dalí, “A promenade by sundown” de Van Gogh, “The great tree” de Cezanne, “El pobre pescador” de Gauguin, i “Le violenceliste amoreux” i “Village gris” de Chagall.

“Por toda parte encontro vida, nada mais que vida…” Goethe

“Mine is only the country I carry in my soul” Chagall

I passejant pel gran parc Ibirapuera, i després de fer gimnàs amb la gent gran (amb aquests aparells de lliure ús), he visitat el museu Afro-Brasiler, gratuït i que poca gent coneix… només érem tres persones visitant. I altra vegada se m’ha remogut tot al veure testimonis de la cultura, història i de l’esclavatge d’aquest país. I és que Brasil va ser el darrer país en abolir l’esclavatge, l’any 1883, fa relativament poc. Per tant, molta de la història del país (els 400 anys anteriors) està marcada per això.

Seguint la bona recomanació del Thiago (el contacte directe aquí Sao Paulo), m’he passat hores a la Livraria Cultura. Ja que no puc carretejar llibre amunt i avall, me n’he llegit un allà mateix, a l’espai de coixins i sofàs que ja tenen habilitat per això. Concretament, com era la vida a principi de segle al barri de Salvador Pelourinho, explicada pel gran Jorge Amado, “Sudor”.

Des d’un dels edificis més alts de la ciutat, BANESPA (ara del Santander) es pot pujar gratuïtament al mirador del pis 36 i veure tota la ciutat.
He visitat la catedral de Sé, el Monestir de Sao Bento i el Mercat Municipal (totalment renovat i que no té res a envejar als millors de Barcelona). On hi ha tot tipus de fruites, formatges, embotits, bacallà… i tot molt ben posat i presentat… i els mítics entrepans de mortadel·la, reconeguts a tot el país.

M’ha encantat el museu d’art Pinacoteca (de 1905) amb 7732 obres de pintures, escultures, gravats i fotografies. L’edifici, renovat completament, és molt xulo, fet de totxana vista. I el Museu interactiu de la Lingua Portuguesa… en definitiva molta historia, molta cultura i per un preu molt assequible.

I tot, amb un sistema de metro espectacular!! Mou uns 3 milions d’usuaris cada dia i funciona molt i molt bé. Fins i tot, a les estacions més concorregudes, hi ha unes files davant les portes per entrar ordenadament, o bé unes gàbies de ferro per al mateix… I en algunes estacions fins i tot s’entra per una porta i es surt per l’altra per agilitzar l’entrada o i sortida del metro… així no cal ningú que empenyi cap a dins. Això sí, el metro va sempre a rebentar. I el preu, com a Barcelona!!

Un débito colossal
“A ESCRAVIDÃO de africanos e afrodescendentes no Brasil foi o crime coletivo de mais longa duração praticado nas Américas e um dos mais hediondos que a história registra. Milhões de jovens foram capturados durante séculos na África e conduzidos com a corda no pescoço até os portos de embarque, onde eram batizados e recebiam, com ferro em brasa, a marca de seus respectivos proprietários. Essa carga humana era acumulada no porão de tumbeiros, com menos de um metro de altura. Aqui desembarcados, os infelizes eram conduzidos a um mercado público, para serem arrematados em leilão. O preço individual de cada “peça” dependia da largura dos punhos e dos tornozelos.

Nos domínios rurais, os negros, malnutridos, trabalhavam até 16 horas por dia, sob o chicote dos feitores. O tempo de vida do escravo brasileiro no eito nunca ultrapassou 12 anos, e a mortalidade sempre superou a natalidade; de onde o incentivo constante ao tráfico negreiro. Segundo as avaliações mais conservadoras, 3,5 milhões de africanos foram trazidos como cativos ao Brasil.
Un debito colossal – Fabio Konder Comparato