Vaig participar en un col·loqui a Bariloche sobre el futur de l’aigua, on es proposava un debat a partir del documental “Sed. Invasión gota a gota“, que exposa algunes problemàtiques pel futur de l’aigua potable, sent l’aqüífer Guaraní una de les fonts més grans del món d’aquesta riquesa. Podria abastir a tot el planeta, durant 200 anys… i evidentment, qui controli aquesta aigua en èpoques de sequera i escassetat, tindrà poder, molt poder… i molts països han començat a moure fils per tenir-hi un peu… o dos. Es tracta d’una gran reserva d’aigua dolça que ocupa territoris subterranis de Brasil, Argentina, Uruguay i Paraguay.

Font: Wikipèdia

Somos agua, el planeta tierra está rodeado de agua. Pero 3 millones de personas al año mueren de sed o por beber agua en condiciones insalubres.
Sólo una de cada tres personas en el mundo tiene acceso al agua potable. El 97,5% del agua del planeta es salada. El 2,5% restante es dulce y está en proceso de pérdida. De este 2,5%, el 70 es utilizado para el riego agrícola, el 10 sirve a la industria, entretenimiento, usos municipales y domésticos… con el resto… con el resto producimos electricidad.

El Premi Nobel de la Pau, l’argentí Adolfo Pérez Esquivel, també dóna la seva opinió i visió sobre el tema.

A partir d’aquí, es van exposar problemàtiques més locals entre els veïns, relacionades amb la contaminació de l’aigua dels seus entorns, sent Bariloche una important zona de llacs i de paisatges espectaculars.

El documental es pot veure i descarregar sencer online aquí.

Però només els 9 primers minuts són una bona síntesi de la història…

Avui, ja a Puerto Iguazú, zona Argentina, torna a ploure a bots i barrals i deixo passar el dia a veure si demà hi ha més sort i puc visitar el Parc Nacional de Iguazú. De moment us deixo algunes imatges i un vídeo de la famosa Garganta del Diablo.

Per cert, ja sabeu que la fotografia és llum, i a l’aire lliure la llum és el sol, per tant quan està núvol, es poden fer fotos molt xules però d’altres no queden tant espectaculars com el lloc oferiria…

Millor que posi “etc.” perquè si escric tot el què penso…

Poema de Fernando Pessoa

Alguns productes, tenen un 40% d’impost afegit, com el nostre iva, i hi ha qui es queixa i ho reclama.

aaaah, i el llibre de Jorge Amado “Sudor”, a la magnífica Livraria Cultura de Sao Paulo.

• Nit a un alberg: 35 Rs = 14,5 €
• Litre de Gasolina 2,65 Rs = 1,1 €
• Ampolla d’aigua 500ml 1-2 Rs = 0,4 – 0,8 €
• Llauna refresc: 2,5 Rs = 1 €
• Coco gelado 2 Rs = 0’8 €
• Postal 1-2 Rs = 0,4 – 0,8 €
• Segell a Barcelona 2,5 Rs = 1€
• Prato feito (menú) 7-15 Rs = 3 – 6 €
• Cafè expresso 1-2 Rs = 0,4 – 0,8 €
• Vol Natal – Salvador 70€
• Metro Sao Paulo 2,65 Rs = 1,1 €
• Bus urbà 2,5 Rs = 1 €
• Bus Fortaleza – Natal (8h) 80Rs = 33€
• Sabates 50 Rs = 21 €
• Museu 10 – 20 Rs = 4 – 8 €
• Connexió a internet (ADSL mensual) 60 Rs = 24€
• Salari Mínim (i) 510 Rs = 212 €

Destaca el preu del transport públic, pràcticament igual a Barcelona i sense bitllets de 10 viatges… les begudes en llauna o ampolla també costen pràcticament el mateix… en canvi el menjar als bars i restaurants és molt més barat. La gasolina també és molt cara.

Brasil pràcticament pot consumir tot producte propi, sobretot menjars, tèxtils, eines, maquinària, etc. però l’electrònica, ordinadors, etc. ho han d’importar i surt molt més car que a Barcelona. Per exemple, el portàtil més barat costa 600€, quan aquí ja en tenim per uns 300… i si ara la informació és poder i desenvolupament (i internet la font principal) aquí ja hi ha una gran barrera…

Segons The Economist, Brasil serà la 5a potència econòmica mundial aquesta dècada…
Brasil futuro do mundo!!

Canvio Reais, per Pesos…
Melmelada de Guaiaba per Dulce de Leche…
Sucos da fruta per Mate…

des del Parc Nacional d’Iguazú, ja soc a Argentina!

Si bé es tracta d’una àrea metropolitana de 18 milions d’habitants, més o menys com la comarca de l’Anoia, la ciutat és impressionant i no pas en la línia de les sensacions que em va transmetre aquell reportatge. A la capital principal dels negocis de tot sudamèrica, s’hi cel·lebren més de 90 mil esdeveniments a l’any, té més de 260 sales de cinema, 160 teatres, 40 centres culturals i 110 museus!! Més de 12 mil restaurants de 52 tipus de cuina de tot el món i grans zones verdes. Una metròpoli plena de coneixement, tendències, aromes i colors… i també molta gent i bastants cotxes.

He pogut visitar el Museu d’Art de Sao Paulo (MASP) , un edifici peculiar arquitectònicament parlant, ja que les quatre columnes que el sostenen no estan a sota sinó als costats… creat per Lina Bo Bardi l’any 1968, un edifici totalment fora de lògica i trencant esquemes, seguint la condició imposada per la persona que va cedir el terreny, de que no es perdés la vista de la ciutat que hi ha al darrera, 4 columnes de 8,5 m. d’alçada, i l’edifici fa 74 m. de llarg (+ info del museu a la Wikipèdia)

Una exposició temporal del Món Màgic de Marc Chagall i obres com “El cavaller” de Dalí, “A promenade by sundown” de Van Gogh, “The great tree” de Cezanne, “El pobre pescador” de Gauguin, i “Le violenceliste amoreux” i “Village gris” de Chagall.

“Por toda parte encontro vida, nada mais que vida…” Goethe

“Mine is only the country I carry in my soul” Chagall

I passejant pel gran parc Ibirapuera, i després de fer gimnàs amb la gent gran (amb aquests aparells de lliure ús), he visitat el museu Afro-Brasiler, gratuït i que poca gent coneix… només érem tres persones visitant. I altra vegada se m’ha remogut tot al veure testimonis de la cultura, història i de l’esclavatge d’aquest país. I és que Brasil va ser el darrer país en abolir l’esclavatge, l’any 1883, fa relativament poc. Per tant, molta de la història del país (els 400 anys anteriors) està marcada per això.

Seguint la bona recomanació del Thiago (el contacte directe aquí Sao Paulo), m’he passat hores a la Livraria Cultura. Ja que no puc carretejar llibre amunt i avall, me n’he llegit un allà mateix, a l’espai de coixins i sofàs que ja tenen habilitat per això. Concretament, com era la vida a principi de segle al barri de Salvador Pelourinho, explicada pel gran Jorge Amado, “Sudor”.

Des d’un dels edificis més alts de la ciutat, BANESPA (ara del Santander) es pot pujar gratuïtament al mirador del pis 36 i veure tota la ciutat.
He visitat la catedral de Sé, el Monestir de Sao Bento i el Mercat Municipal (totalment renovat i que no té res a envejar als millors de Barcelona). On hi ha tot tipus de fruites, formatges, embotits, bacallà… i tot molt ben posat i presentat… i els mítics entrepans de mortadel·la, reconeguts a tot el país.

M’ha encantat el museu d’art Pinacoteca (de 1905) amb 7732 obres de pintures, escultures, gravats i fotografies. L’edifici, renovat completament, és molt xulo, fet de totxana vista. I el Museu interactiu de la Lingua Portuguesa… en definitiva molta historia, molta cultura i per un preu molt assequible.

I tot, amb un sistema de metro espectacular!! Mou uns 3 milions d’usuaris cada dia i funciona molt i molt bé. Fins i tot, a les estacions més concorregudes, hi ha unes files davant les portes per entrar ordenadament, o bé unes gàbies de ferro per al mateix… I en algunes estacions fins i tot s’entra per una porta i es surt per l’altra per agilitzar l’entrada o i sortida del metro… així no cal ningú que empenyi cap a dins. Això sí, el metro va sempre a rebentar. I el preu, com a Barcelona!!

Un débito colossal
“A ESCRAVIDÃO de africanos e afrodescendentes no Brasil foi o crime coletivo de mais longa duração praticado nas Américas e um dos mais hediondos que a história registra. Milhões de jovens foram capturados durante séculos na África e conduzidos com a corda no pescoço até os portos de embarque, onde eram batizados e recebiam, com ferro em brasa, a marca de seus respectivos proprietários. Essa carga humana era acumulada no porão de tumbeiros, com menos de um metro de altura. Aqui desembarcados, os infelizes eram conduzidos a um mercado público, para serem arrematados em leilão. O preço individual de cada “peça” dependia da largura dos punhos e dos tornozelos.

Nos domínios rurais, os negros, malnutridos, trabalhavam até 16 horas por dia, sob o chicote dos feitores. O tempo de vida do escravo brasileiro no eito nunca ultrapassou 12 anos, e a mortalidade sempre superou a natalidade; de onde o incentivo constante ao tráfico negreiro. Segundo as avaliações mais conservadoras, 3,5 milhões de africanos foram trazidos como cativos ao Brasil.
Un debito colossal – Fabio Konder Comparato

Un dels atractius principals és el Pao de Açucar (Bodinho) (i el Crist Redemptor també, però l’explico després). Es tracta d’un turó enmig del mar, de 396 metres d’alçada format d’una pedra semblant a la de les muntanyes de Montserrat. Hi ha un Telefèric que hi puja, fent escala a un primer turó, Urca, i arribant amb un segon tram fins dalt de tot. Les guies diuen que es pot pujar fins dalt de tot escalant/caminant, i que només és necessari material d’escalada per un petit tram de 10 metres… així que ho vaig provar. Camines per un caminet de 25, km que recórrer la muntanya, i just quan ets darrera de tot, de cara al mar, la pujada no és tant vertical i comença a enfilar-se, amb el pertinent cartell de que no hi pugis sense un guia, els telèfons de salvament, etc. Jo em vaig apuntar els telèfons de socors i amunt. Però havia plogut tant el dia abans que estava molt relliscós i mentre pujava per la roca agafant-me a les branques, ja veia que allò no seria fàcil de baixar, doncs patinava molt i a baix només hi havia… precipici cap al mar. Quan ja havia pujat un terç del camí, a 35 graus i ple sol… el caminet es perdia i va ser el moment de decidir si seguir pujant o tornar… i per no haver de trucar als telèfons d’emergència que tenia ben apuntats quan em quedés encallat que no pogués ni pujar ni baixar… vaig tornar enrere. El problema era que anant sol, és un merder… si hagués anat amb algú altre pots anar fent i si passa res, l’altre pot avisar, però si queia per allà, no podria ni trucar, així que… Anar desfent el camí, que va ser molt molt més difícil que la pujada: patinades, esagarrinxades i rodolons pel fang, però unes vistes espectaculars, els macacos, les iguanes i els ocells de colors em van anar acompanyant tota l’estona.

Total, l’opció intermitja és pujar a peu fins al primer turó, i allà agafar el segon tram de telefèric… i em vaig conformar amb això. Però igualment a com s’hi arribi, la vista de dalt de tot és increïble!! I avui he rebut l’email de l’empresa TrekkingRio que per 190 Reais feien l’excursió amb guia i material… quasi 100 euros. Massa tard.
L’alberg Bonita està al barri d’Ipanema, just darrera de la platja, al costat de la de Copacabana… que ara al ser temporada baixa estan molt tranqui·les.

foto: Wikipedia

I també he pujat al Corcovado, la mítica estàtua de Jesús Redemptor, que forma part de les noves Meravelles del món. Dalt del turó Corcovado, de 709 m. d’alçada. S’hi arriba amb un tren cremallera que travessa el bosc del Parc Nacional de Tijuca i les vistes des de dalt són espectaculars. Actualment està en obres i tota l’escultura es troba recoberts d’una gran bastida i plena d’homenets penjats, fent feines de manteniment.

Des de dalt es veu l’estadi Maracaná, el que va ser un dels més grans del món, ja que podia acollir fins a 200.000 persones… però les noves normatives ja no ho permeten.

Per primera vegada des de que vaig arribar, m’ha rebut la pluja. Una temperatura que passava els 37 graus i plovent a bots i barrals, i a l’alberg, després de la primera nit amb l’aire condicionat al màxim, vaig haver de demanar, amb certa vergonya, una manta!! Però és que si a fora era 37 graus i a dins l’habitació 15, em gelava!! I és que no dormia en lliteres de tres pisos des de que vam anar de colònies amb l’escola de Vallfogona de Riucorb… i clar, una habitació minúscula, tots amuntegats, i et toca el soterrani de la llitera, si no fos per l’aire condicionat, seria més que asfixiant.

M’hagués agradat poder passar alguns dies més aquí, la ciutat s’ho val… però a les tres ciutats anteriors ja vaig anar allargant els dies previstos, així que tot no pot ser… o sigui que altra vegada a fer el tetris de la motxilla i cap a Sao Paulo.

El fet de visitar o no una favela, m’ha creat certes contradiccions… Per una banda, sembla molt sensacionalista anar de visita a una zona d’aquestes característiques, com si fos una atracció turística, però per altra, si he vist les pel·lícules Cidade de Deus o Tropa de Élite, que expliquen a la seva manera la vida de les faveles, etc. millor poder-ho veure també amb els meus ulls. I per fer-ho, entre moltes agències que hi ha, he buscat la que ho fa amb gent local, en contacte amb els propis habitants de la favela, i mentre els seus habitants t’ensenyen el barri, ajuden al seu propi desenvolupament, finançant activitats, escoles, etc.

Però al final, entre anar-hi o no prefereixo arrepentir-me d’haver-hi anat que no pas de no anar-hi. I realment, cal veure-ho. És un barri com un altre, amb botigues, bars, clíniques, dentistes, tallers, etc. però molt molt massificat. I amb el problema del narco immers.

Segons la Wikipedia, a la dècada dels 50′, l’Institut Brasiler de Geografia i Estadística (IBGE) va decidir per primera vegada incloure els assentaments irregulars en els censos poblacionals, i per això va traçar una definició de favela que inclou els aglomerats humans que posseeixen parcialment o totalment les següents característiques:

- Més de cinquanta cases.
- Tipus d’habitatge: aglomeracions on predominen les cases d’aspecte rústic o barraques.
- Condició jurídica d’ocupació: terrenys de tercers o de desconeguts amb construccions sense llicència i sense fiscalització.
- Serveis públics imprescindibles: absència parcial o total de xarxa sanitària, energia elèctrica, telèfon i aigua corrent.
- Urbanització: manca de carrers, cases sense matrícules i, per tant, sense direcció.

A Rio tenen un gran problema urbanístic, doncs la ciutat està limitada per muntanyes i turons, i no és gens fàcil transformar aquests barris barraquistes, que no tenien cap tipus d’infrastructures bàsiques de salubritat ni serveis. La majoria de faveles, van estar totalment ignorades pel govern fins fa molt poc; no els hi oferia ni serveis ni infraestructures… eren terrenys ocupats i no els reconeixia. I aquí els narcos hi van trobar el lloc idoni per refugiar-se, oferien alguns recursos a canvi de respecte i no cridar l’atenció… Encara avui, per exemple com que no hi ha canalitzacions de gas, van amb bombones. Doncs el control de la distribució d’aquest producte bàsic (cuinar, etc.) el té el narco…

Ara el govern es proposa intervenir seriosament per prendre el control i anar transformant aquests barris (per tant es tracta d’una guerra entre els narcos i la policia/excèrcit i entre diferents grups de narcos), i de tant en tant, moren civils i innocents. Sovint, els grups mafioses tenen armes més potents que la pròpia policia, com petits míssils, bazuques, etc. que els permet abatre helicòpters quan els convé.

Igualment, els mitjans de comunicació (locals i estrangers) només parlaven de les faveles per informar dels crims, i de la vessant violenta i de conflicte…

Però a part de tot això, hi ha un moviment important interessat en mostrar una altra realitat de les faveles,… diferent a la dels tòpics i de les pel·lícules, o vista des d’un altre punt de vista. Barris de gent humil i senzilla, tranquils i pacífics, amigables i simpàtics… artesans, músics, treballadors, etc. que no tenen res a veure amb aquesta “guerra” i que volen un futur millor. La majoria de músics que actuen i ballen per Carnaval (una de les fonts d’ingressos més important a la ciutat), són habitants de les faveles. Així que el guia local ens ha anat explicant aquesta altra realitat, ens ha ensenyat el projecte Para ti amb qui col·laboren, etc. Un espai educatiu que complementa a l’escola, per intentar que els nens i nenes estiguin el mínim temps possible pel carrer.

Concretament, hem visitat Vila Canoas i una de les faveles més gran i importants de Rio i que està en aquest procés de revitalització, Favela Rocinha, on dilluns passat, hi va haver una intervenció policial per acabar amb el capo, però es va escapar (7 morts i una dona ferida).

Per altra banda, la revista GEO – França del mes de febrer 2010 en va fer un reportatge. Concretament a Manaus, on fa uns anys (2004) van començar a enderrocar totes les faveles i oferir cases a tots els seus habitants. Són casetes petites però gratuïtes… el problema és que les han construït a una hora d’on eren abans i amb el sistema de transport públic tant deficient… crea un gran problema i aïllament.

Precisament, una cosa similar és el que va passar amb Cidade de Deus, que era un projecte del govern de Rio, per als anys 50 reubicar a la gent de les faveles en uns nous barris, però de la mateixa manera, els va acabar aïllant a les afores de la ciutat, sense escoles i sense serveis… i va esclatar el conflicte.

Rio de Janeiro és una ciutat impressionant i espectacular!! té un gran repte per veure com soluciona això… diuen que amb les olimpíades ho faran realitat.

+ info:
- Pequeña historia de las Favelas de Rio de Janeiro (pdf)
- Favelas en ciudades medias brasileñas: expansión y dificultad de medidas de control
- Las favelas o las cidade de deus: ¿una identidad del gueto negro?

Diuen que hi ha una església diferent per cada dia de l’any… no les hem comptat totes però n’hi ha moltíssimes!!

L’històric barri de Pelourinho (Patrimoni de la humanitat), es diu així perquè el nom d’un instrument de tortura (la picota en portuguès), utilitzat per castigar als esclaus, i que estava al mig de la plaça d’aquest barri, on ara hi ha la Fundació Cultural Casa de Jorge Amado.

Salvador també és casa de la gran Ivette Sangalo, i de Carlinhos Brown, qui amb el projecte Timbalada va anar transformant el barri de Candeal i oferint educació i formació als joves amb menys recursos d’aquell barri. Tota aquesta activitat està recollida al Museo do Ritmo. I el documental “El Milagro de Candeal” ho explicava. Olodum és un altre moviment cultural similar, que ja vaig explicar.

La ciutat és sèu d’un dels carnavals més importants del món i sense resignar-se a la seva curta durada (7 dies) i allargant el que queda d’estiu, les setmanes posteriors s’organitzen festivals cada dissabte de 24 hores de música ai esport a la platja “Bahia espiche verao”. Més de 10 grups de música, entre ells ahir Buena Vista Social Club. Més de 10.000 persones a la platja, banyant-se i ballant també des de dins l’aigua, pantalles gegants, escenaris flotants, txarangues pel carrer, mooolt volum… i per a ells això serien les escorrialles del Carnaval!!

També és terra de Candomblé, Orixas i ofrenes a la deesa del Mar, Yemanjá, festa a la qual Drexler dedica una cançó (flores en el mar).

I les espectaculars platges de nord. Tot i que la més famosa és Praia do Forte, amb el projecte Tamar de tortugues i el de les balenes, abans d’arribar hi ha Jauá, un poble més tranquil i on molta gent de Salvador hi té la casa de la platja; un paradís ben amagat i tranquil.

Però també m’han explicat les dificultats del treball al camp de canya de sucre. Una feina molt dura, on el treball manual de collir les canyes, que es paga a tant la tona tallada, destrossa l’esquena de qualsevol. Comencen els nens des de molt joves i als 27 o 28 anys ja estan físicament destrossats. Fins ara, anaven cada dia al metge a l’acabar la jornada, qui els donava uns calmants i així el dia següent sant torne’m-hi. Però amb l’arribada i gran abaratiment de la droga (crack), van directes a aquest “calmant” que encara els destrossa més… i ja tenen un gran problema d’addicció de molts joves al crack.

No m’ho esperava/no ho sabia, que per les grans distàncies (Brasil és enorme) surt més a compte l’avió que el bus. I per exemple, hi ha un tipus de bitllet Voe Passaporte Azul (aquí expliquen les restriccions, etc), que permet durant dos mesos fer tants vols interns com es vulgui només pagant les taxes, per un preu d’uns 350/400 euros.. però a mi no em sortia a compte.

Així que després de jugar al tetris de fer la motxilla de nou, aeroport i cap a Rio, on em reb una temperatura de 37ºC i pluja a bots i barrals… demà a voltar.