A Bolívia, aquestes mesures són molt flexibles, i fins i tot hi ha importants monuments (com les restes arqueològiques de Tiwanaco) on la gent pot caminar per sobre de qualsevol pedra o fins i tot seure en una antiga portalada que està estirada a terra, com si fos un banc!!

I aquí és quan es pot comprovar que sense aquestes mesures, moltes vegades el sentit comú de les persones no és suficient, i a les restes arqueològiques de l’Illa del Sol, que no hi ha cap tipus de senyal, barana o prohibició, vam poder veure gent asseguda sobre la taula sagrada o saltant a sobre de les portes (amb el perill que es trenqui la roca travessera) per aconseguir la foto més cool del viatge…

Sembla difícil que les persones s’autoregulin, i lamentablement, als llocs que hi passen tants milers de turistes, l’única manera de preservar els monuments és engabiant-los, i en els llocs amb menys recursos econòmics (o menys sensibilitat), es nota un ràpid deteriorament…

Foto de @lduboc

Altra vegada, em sorprèn el poc protegides que estan aquestes ruïnes… si bé sempre ens queixem de les normes, valles i prohibicions… entenent que la pròpia lògica i sentit comú són suficients, hi ha exemples de turistes que si físicament no se’ls impedeix l’accés, poden saltar i ballar sobre qualsevol tipus de construcció, sense preocupar-se gaire de que es pugui trencar o fer malbé…

L’illa, només té 9 km de llarg, i després de la recomanació d’en Tomàs, (que també està viatjant i ens vam creuar a l’Illa de Pasqua) em vaig allotjar a l’Ecolodge Palla Khasa. Per arribar-hi, a la part sud de l’illa, cal caminar entre 40 minuts i una hora, pujant els 209 esglaons de l’escala de l’Inca, i amb la motxilla de més de 25 kilos, i considerant l’altitud esbufegar sovint és el mínim… Per sort, els simpàtics nens i nenes de l’illa t’acompanyen per tot arreu.

Un cop arribes a l’hostal, les vistes i la tranquil.litat del lloc (és el que està més apartat del poble) valen la pena l’esbufegada.

El llac està situat a 3.812 m sobre el nivell del mar, és el llac navegable (de forma comercial) més alt del món. Té una àrea aproximada de 8.300 km², cosa que el converteix en el més gran de l’Amèrica del Sud, només superat pel llac Maracaibo, a Veneçuela, de 13.000 km², però que molts qualifiquen com a mar, ja que té connexió directa amb l’oceà.

Està situat a l’Altiplà, a la regió dels Andes, a la frontera entre el Perú i Bolívia. El llac Titicaca té una profunditat mitjana de 140 a 180 metres, i la màxima és de 280 metres. La part occidental del llac pertany a la regió peruana de Puno i l’oriental correspon al departament bolivià de La Paz. El llac no és propietat de cap dels dos països en concret, sinó que el comparteixen, de tal manera que apareix complet als mapes d’ambdues nacions.
El llac Titicaca

Al llac hi desemboquen més de 25 rius i conté al seu interior 41 illes, algunes de les quals bastant poblades. Wikipèdia

L’illa del Sol era un lloc sagrat per la cultura Inca i conserva restes de les seves construccions, temples i escales.

Tot i el fred i l’alçada, el sol és molt contundent i just entre les 13:00 i les 15:00, amb la tempreatura maxima del dia, es un plaer poder-se banyar en aquest llac d’aigües cristal.lines…. i unes platges que semblen del carib.

La carretera que havia fet uns dies abans amb el bus, ara la podia fer més tranquil·lament, o no… però controlant jo en tot moment la velocitat i el perill que volgués assumir…

La majoria d’agències ofereixen preus similars i bicicletes de gama alta… el més important és els frens de disc hidràulics, que permeten una bona frenada sense acabar amb les mans destrossades després de 64 km de descens. La suspensió integral fa el camí més confortable però no és imprescindible… i dels 12 que formàvem el grup, jo era l’únic que vaig recordar la meva infantesa amb ortodòncia (i tot el que suposava) i vaig invertir en el lloguer d’un casc integral que també em protegia la boca i mandíbula.

Una de les normes de trànsit més importants que regula aquesta carretera, és el fet que qui baixa, direcció Coroico, està obligat a circular per la seva esquerra (pel costat on hi ha el precipici). I el vehicle que puja, circula també per la seva esquerra, arran de la muntanya… com la norma anglesa. Això és deu a que el conductor que baixa, està literalment sobre el marge del barranc i en cas de maniobrar (ha de retrocedir fins que hi hagi un espai per passar els dos vehicles) pot veure exactament on té les rodes… Aquesta carretera és molt molt més perillosa a l’estiu (desembre-febrer) que és l’època de pluges. Tot el terra queda fangós i en qualsevol moment i lloc hi pot haver un despreniment, just al posar les rodes al marge del barranc, el terra pot cedir i el bus rodolar per un precipici de 500 o 900 m de desnivell vertical.

Per tant, les bicis han de seguir aquesta mateixa norma, ja que sinó, en un revolt tancat podries xocar contra un camió que puja pel costat de dins. Cada ciclista “controla” la seva velocitat i el seu risc, però evidentment, qualsevol error humà o tècnic, pot ser fatal… i així ho explica el document que tothom ha de signar abans de fer-ho.

Aquest dia, hi havia molta boira i va ploure al tram final, però al arribar hi ha un fantàstic dinar, dutxa d’aigua calenta… i 3 hores i mitja de furgoneta cap a La Paz de nou. El conductor ens va preguntar si volíem tornar per la nova o la vella… i per unanimitat, vam decidir que la vella ja la coneixiem i que volíem tornar per la nova (que és mitja hora més de trajecte). Als 20 minuts, veiem un espectacular accident enmig de la pluja; un taxtista intenta avançar un camió ple de mercaderies i persones, no pot finalitzar la maniobra i xoca contra el camió que surt de la carretera contra la muntanya i el taxista queda penjant del guardarrail, a 10 cm del precipici. La gent comença a saltar del camió, corrent muntanya amunt, per la carretera… i al parar-nos comença a entrar gent plorant de por dins la furgo fins que ja no hi cap ningú més, i els portem fins a la Paz. El nostre conductor ens explica que per la carretera nova la gent córrer molt i avança temeràriament molt sovint i que per això no els hi agrada. També hi ha forces accidents i prefereixen la vella, que anant poc a poc, coneixen tots els perills.

De fet, el trànsit s’ha tornat un problema d’estat, sobretot els accidents d’autocar. I el més greu és que n’hi ha molts a les carreteres més bones, rectes i asfaltades, sovint per imprudència d’algun conductor, alcohol, jornades laborals massa llargues o mal estat dels vehicles… i durant aquesta setmana, 56 persones mortes en tres grans accidents… i sumant!!

Rurrenabaque és un petit poble de la província del Beni, al nord de la Paz, on comença la zona Amazònica que s’entendrà fins travessar Brasil. Tots els rius són afluents del gran Amazones i la fauna i flora que hi ha en aquesta zona és espectacular. Des de fa 15 anys, s’organitzen excursions de 3 dies per la pampa i la selva per observar la gran biodiversitat de la zona. Hi ha moltes agències que ofereixen el mateix tipus de recorregut, i altra vegada, els recomanacions d’uns amics amb qui vaig coincidir a Samaipata, em recomanen Indígena Tours.

3 dies i tres nits per les pampes de Santa Rosa, amb petites embarcacions que et mostren tots els indrets a través del riu. Mai havia vist tants animals salvatges junts; moltíssims més dels que podia imaginar quan els amics irlandesos em van recomanar l’excursió!! Cocodrils de totes mides, caimans, capibares, tortugues a grapats, piranyes, àguiles, serps, monos, rosegadors, dofins rosats, aus del paradís, tucans, colibrís, aus de tot tipus… i tots els veus tant a prop, fins i tot es neda amb dofins (a l’hivern només n’hi havia dos) al mateix lloc on descansa el cocodril o on el dia següent es pesquen piranyes. Fins i tot una parella d’australians del meu grup, que m’han convidat a visitar-los a Alice Springs, estaven sorpresos per la quantitat de cocodrils que hi havia.

L’allotjament és en un alberg ecològic, senzill però increïble al mig de la selva, on els monos es passegen com si fos casa seva tranquil·lament (de fet, allà els intrusos som nosaltres). I les postes de sol des de les hamaques i passarel·les de fusta acaben la jornada de la millor manera. I tot pel mòdic preu de 450 bs, menys que el tour amb barca d’hora i mitja pel Glaciar Perito Moreno.

Una de les activitats consisteix en visitar una llacuna on sovint s’hi observen anacondes prenent el sol… però no vam tenir sort. Si el dia abans vam veure una serp de cascabell travessar el riu i parar-se a la vora, d’anacondes cap ni una… tot i que la ruta cercant serps és prou emocionant. Es camina per una zona pantanosa de 50 cm de profunditat, amb la por de trepitjar un cocodril camuflat sota el fang.

Ara a l’hivern, baixa el nivell de l’aigua de l’estany i els cocodrils queden atrapats sense poder arribar al riu, han d’esperar a les pluges de l’estiu. Mai havia passat res fins la setmana anterior, quan una noia va trepitjar el cap d’un cocodril i aquest li va saltar i mossegar el genoll i la van haver d’evacuar. De fet, tota l’excursió està bastant al límit del perill per la proximitat dels animals que mai saps com poden reaccionar… el fet de banyar-se al mateix riu on hi ha els cocodrils o les piranyes és estrany que no hi hagi més accidents. En general, Bolívia té unes mesures de seguretat en molts àmbits, bastant “lleugeres” (sobretot en trànsit) i moltes coses que es fan, serien impensables en molts altres països.

Aquest lleugeresa en les mesures de seguretat i el greu problema amb les escombraries (per exemple “Mantenga limpio su bus, tire la basura por la ventanilla. Gracias”) seria una mica l’autocrítica que en podria fer d’aquest país.

Però després de conviure amb tants animals, haver vist tants paisatges diferents i tants colors i sensacions… m’he enamorat del meu país!!

I finalment, per tornar a La Paz, i continuar les aventures, millor fer-ho volant. L’aeroport, fins fa molt poc tenia la pista sense asfaltar (i evidentment sense controladors ni cap sistema electrònic) i quan plovia, es suspenien els vols tres dies. Ara, asfaltat, si plou es pot volar igualment però si hi ha boira el pilot no té contacte visual i no pot aterrar, així que degut a la tempesta d’aquella tarda, van suspendre el nostre vol i a esperar al dia següent. La cafeteria de l’aeroport és un quiosquet fora de la casa/sala d’espera i allà a esperar de nou des de les 6 del matí que ens havien convocat. AmasZonas vola 6 cops al dia, des de la Paz amb una avioneta de 19 persones, més petita que un 600 i que travessa la serralada dels Andes, just abans d’arribar a la Paz, arran de les glaceres de manera increïble.

El bus que et porta del poble a l’aeroport, també entra dins la pista, enganxa un remolc amb un dipòsit de gasoil, i transporta la gent i el combustible cap a l’avió. Una foto de la cafeteria de l’aeroport, la cabina dels pilots que vas veient en tot moment, i finalment, abans d’arribar a La Paz, travessant els Andes i passant entre dues grans muntanyes.

La resta de fotos aquí.

En Javier i la Ineke m’havien ofert la seva casa de Coroico per gaudir dels Yungas i a més coincidia amb el Festival Folklòric Internacional que comptava amb els grans Kjarkas i Masis com a estrelles; i internacional perquè hi havia el xilè Américo com a convidat. Al pujar al bus, una senyora diu: “díganle al chofer que vaya por la nueva, que el otro día se fue por la vieja!!”. I efectivament, al arribar al trencall, va agafar la carretera vella, per estalviar 20 minuts. Al principi tots els passatgers (era un bus gran, de 35-40 places) estranyats d’anar per allà, però ningú va dir res… i apa, una hora de patiment veient els precipicis espectaculars que trepitgem.

Es tracta d’un camí sense asfaltar, amb molts revolts, i sense cap tipus de barana o guardarail (si n’hi posessin, no passarien dos vehicles). Per tant, quan es troben dos vehicles, les rodes d’un, van pràcticament per volant pel marge… Igualment, en els revolts tancats, un bus d’aquestes dimensions té grans dificultats per no sortir-se del camí amb l’afegit, que els precipicis són infinitament espectaculars. La majoria de companyies ja no hi passen mai, i ho donava tant per suposat que no ho vaig ni preguntar (errrrrror!).

Total, que sense tenir-ne cap ganes, em vaig trobar baixant per la carretera de la mort, l’atracció més perillosa del món, per només 10 Bolivianos (poc més d’un euro)… i per sort, només en un revolt, una roda del darrera no va tocar a terra, la resta una mica millor.

Ara bé, el paisatge és ESPECTACULAR!, una bellesa de la naturalesa increïble… i arribar a Coroico, relaxar-se, festival, excursions, etc. i a una preciosa cabanya al mig del bosc, no té preu!

I si a més a més coincideix amb el Festival Folklórico Internacional, encara millor

És una zona ideal per al cultiu del cafè i de la coca; els de Coroico productes ecològics de màxima qualitat. I és també la zona on es van refugiar els pocs esclaus negres que van sobreviure i que no suportaven les dures condicions de les mines de Potosí o de l’altiplà, i que amb els anys s’han mesclat amb els locals… la Saya Afroboliviana n’és un bon exemple cultural.

Les vistes des de Casa del Javier i la Ineke, la cascada, les plantacions de coca, els ocells i la fauna… increïbles!!

I la seva gent:

Per una d’aquelles sorts/casualitats, coincidia l’estada a Coroico amb el 3r Festival Folklórico Internacional Coroico 2010. Entre d’altres, van tocar:

Chila Jatun (fills i nebots dels mítics Kjarkas)

Els propis Kjarkas

Bonanza

Veneno

Los Masis

Diverso

Pepe Murillo

I Américo (el convidat estel·lar de Chile)