Tot i haver nascut a Santa Cruz, a mi m’agraden més les ciutats andines (Potosí, Sucre, La Paz…). Però a Santa Cruz hi ha part de la meva història i ni que m’hagués de desviar considerablement de la ruta cap a Perú, des del principi tenia clar que hi vindria. La ciutat ja la conec, la Colònia Piraí sempre és un lloc interessant per passar-hi uns dies (en un altre article n’explicaré la història)… i després del fred i l’alçada dels Andes, el clima tropical, els 30 graus i la nul·la alçada, són un bon lloc de repòs.

La província de Santa Cruz és una de les regions més riques del país, sobretot per les condicions idònies per a l’agricultura, etc. I aquest fet, ha provocat alguns conflictes interns a Bolívia, reclamant una major autonomia de la resta del país. I poder retrobar amics i amigues, les seves famílies, el seu testimoni real de l’immigració a Barcelona per estalviar i construir la seva pròpia casa a Bolívia; el testimoni d’una vida intensa relacionada amb la Colònia, etc. i que m’acollissin igual com quan ho van fer quan jo tenia un any… increïble!!

He pogut aprendre una mica de la situació d’un dels països més pobres, de com han canviat i evolucionat les coses en els darrers anys i he guanyat una mica d’il·lusió i esperança de que tot i la tràgica història d’expol·li i corrupció, el país va avançant.

El Fuerte de Samaipata són unes restes arqueològiques a 100 km de Santa Cruz, a tocar del Parc Nacional Amboró. Es tracta d’una civilització pre-incaica, que dalt d’un turó va construir un centre de cerimònies i trobada. Fa uns anys, va ser declarat Patrimoni Nacional de la Humanitat per la UNESCO. Es tracta d’una roca esculpida de 250 m. de llarg per 60 d’ample, que representa el petroglif més gran del món. La pedra va ser treballada per tal de fer-hi adornaments, la majoria de formes zoomorfes (serps, jaguars, pumes,…), relacionades amb les seves creences que connecten sempre amb la Pachamama.

Indispensable la caminata pel Parc Nacional Amboró, on hi ha unes de les falgueres gegants més grans del món, que poden arribar a fer quasi 10 metres dalt, i necessiten 1000 anys per aconseguir-ho. Actualment protegides, però durant molts anys eren tallades indiscriminadament per a fer torretes per a plantes

I tot això amb el bon karma i relax que ofereix la Posada el Sol de Samaipata. Un matrimoni que té cura de l’últim detall… des de servir-te un esmorzar perfecte fins a donar els millors consells per descobrir l’entorn… i si és amb una de les seves motoretes encara més divertit!

Sí, com deia abans, Potosí és una ciutat molt xula. Tot i que va ser de les més grans i riques del món, actualment manté el seu encant. Malgrat l’alçada i les dures condicions de l’hivern, hi ha molta gent pels carrers, amunt i avall, mercats, animació, colors, fruites, estudiants…

Es troba a una altitud de 3.967 m sobre el nivell de mar i té una població aproximada de 115.000 habitants. És la segona ciutat més alta del món, després de la ciutat peruana de Cerro de Pasco.

Potosí va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1987. La ciutat compta amb un gran patrimoni arquitectònic, està representat per nombroses construccions colonials: La Catedral de Potosí, d’estil gòtic; la Casa de la Moneda, construïda entre 1757 i 1773, que conserva importants arxius colonials i constitueix un dels edificis civils més destacats de l’Amèrica Llatina, així com la Universitat Tomás Frías. (Wikipèdia)

La Casa de la moneda va ser el lloc on s’encunyaven part de les monedes de tot el món… sobretot d’or i plata.

Font: Wikipedia
“Es imposible calcular la plata extrída del Cerro Rico de Potosí, cálculos aproximados han determinado que durante la colonia el centro minero aportó a la corona española el equivalente a 50.000 millones de dólares, a costa, desgraciadamente, de la vida de 8 millones de personas entre esclavos negros e indígenas.” Wikipedia

Després de l’aclimatació a Uyuni, i un trajecte molt entretingut fins a Potosí, vaig poder gaudir millor de la ciutat que la darrera vegada, quan el fred i el mal d’alçada m’ho feia veure tot d’un altre color… O no, la vergonya i la ràbia t’inunden de seguida…

Vaig poder participar a les jornades “Los conquistadores no han muerto”, organitzades pel CEDIB on es van presentar 8 documentals que recullen l’actualitat de la problemàtica de les mines a Bolívia. Per una banda, l’explotació dels recursos per empreses estrangeres, deixant molt poc marge de benefici a l’economia local, i per altra la problemàtica ecològica i mediambiental que produeix la contaminació de moltes d’aquestes mines i que les empreses no es volen fer responsables. Si bé el país no té els recursos necessaris per a explotar per si mateix els minerals i necessita col·laboracions externes, des de tota la vida (amb l’arribada dels primers colonitzadors espanyols) aquesta col·laboració ha estat del tot desigual… un expol·li poc equilibrat (sovint sortia fora més del 85% del benefici). Potosí va arribar a ser una de les ciutats més gran i rica del món, era una de les reserves de plata i altres minerals més importants, i actualment Bolívia és un dels països més pobres… Es diu que en els darrers 450 anys, han mort 8 milions de persones en aquestes mines…

I al visitar les mines, al Cerro Rico de Potosí, t’entra una vergonya i ràbia històrica que fa plorar. Però també vergonya i ràbia en el present, quan encara hi ha persones humanes (i nens) que arrosseguen vagonetes de 500 kilos de minerals, per sous de misèria i amb l’assegurança de que a partir dels 45 anys, la silicosi els acabarà matant… l’esclavitud fa més de 100 anys que es va prohibir, però les condicions de treball de moltes d’aquestes persones són esgarrifoses. En teoria, poden treballar les hores que vulguin, com si fossin autònoms. Però els sous són tan baixos, que per poder pagar l’escola de dos fills, han d’estar a la mina unes 12 hores al dia… això si no necessiten que algun dels fills els vagi a ajudar. I sense sou fix; aquest dependrà de la quantitat i qualitat del mineral extret i dels preus que en marqui el mercat internacional…
També és molt interessant la relació que estableixen els miners amb el Déu de sota terra, el “Tío”; què no queda clar si és una invenció dels colonitzadors per controlar els miners o una tradició pròpia…

El documental “El Minero del diablo” (es pot veure aquí), recull el testimoni d’un nen de 14 anys, que sense pare, es veu obligat a treballar a la mina, i tot el què això li suposa…

Hace 450 años que se explotan las minas de plata de Cerro Rico, en Bolivia. Se calcula que han muerto 8 millones de personas desde entonces en las minas. Hoy día, unos 5 mil indios, agrupados en cooperativas, siguen buscando los restos de minerales que quedan en Cerro Rico. La conocen como la “montaña come hombres”. El documental cuenta la historia de Basilio Vargas, un niño de 14 años, y su hermano Bernardino, de 12, mientras trabajan en las minas de Cerro Rico en Potosí (Bolivia). A través de la mirada de los niños, conoceremos el mundo de los mineros, devotos de la religión católica, que rompen sus ataduras con Dios en cuanto entran en las montañas.

Se trata de una antigua creencia que considera que el diablo, representado por centenares de estatuas construidas en los túneles, determina el destino de todos aquellos que trabajan en las minas. Huérfanos de padre asumen las responsabilidades del cabeza de familia y compaginan su trabajo con la asistencia a la escuela. Basilio sabe que la escuela es su única posibilidad de escapar de su destino en la mina.

Però Potosí és molt més que els mines; la ciutat és molt maca i la gent típicament andina.

El vídeo del dies pel Salar d’Uyuni:

El fet d’entrar a Bolivia ja feia dies que em produïa una certa emoció, el país d’on vaig sortir fa 30 anys, la meva PachaMama!! Ja hi havia estat dues vegades anteriorment i en conec uns quants racons i en segueixo la seva actualitat. A la frontera, pel fet d’haver-hi nascut, no em van posar limitació de dies al passaport, considerant que com a Bolivià podia estar-hi tot el temps que volgués, i em van dir que podria renovar el carnet d’identitat sense problemes…

Així que entro a Bolívia a través del Salar d’Uyuni, una de les zones que em faltava per conèixer, i que és una de els més espectaculars!! Tot i que el fred, molt molt fred, i l’alçada (arribem als 5000 m, i dormim a 4500m.) fan el viatge menys confortable…

Hi ha moltes agències que organitzen el mateix tipus de viatge, tant des de San Pedro d’Atacama fins a Uyuni, com al revés. Vaig triar Atacama Mística, i n’estic molt content. Es tracta d’un viatge de 3 dies amb vehicles tot terreny de 6 persones, dormint en refugis i albergs, i havia llegit moltes històries de conductors ebris, vehicles en mal estat, curses de bojos entre vehicles, i problemes varis… però tot això ja ha canviat molt. Els cotxes són més nous (Toyota Land Cruiser en bon estat), les agències es preocupen més de que tot surti bé, que els conductors no beguin… El nostre conductor, Walter, conduïa molt lentament, cosa d’agrair quan falta oxigen i qualsevol sotrac et fa tremolar. I ens permetia parar quan volíem nosaltres. Al vehicle hi anàvem l’Andrea de Barcelona, un noi anglès, una noia Koreana, la Leticia de Brasil i jo.

El primer dia visitem la Laguna blanca i la Laguna verde, el “bosc” de Dalí, unes curioses roques dalinianes enmig del desert, i les termes naturals de Polques. Entre el fred i l’alçada, vaig tenir un petit shock tèrmic al sortir de l’aigua calenta però res greu. Visita als Geysers del Sol de Mañana i visita a la Laguna colorada, al costat del refugi Hualla Jara. La nit és molt molt freda i el mal d’alçada complica descansar (a 4500m.).

El salar de Uyuni o de Tunupa es, con sus 12.000 km², el mayor desierto de sal del mundo. Está situado a unos 3.650 metros de altura en el Departamento de Potosí, en el Altiplano de Bolivia, sobre la Cordillera de los Andes.
Existen aproximadamente 11 capas de sal, con espesores que varían entre los dos y diez metros. La costra que se encuentra en la superficie tiene un espesor de 10 metros. La profundidad del salar es de 120 metros, el cual está compuesto de capas de salmuera superpuestas y barro lacustre.
Font: wikipèdia

2n dia:
Passem per davant del curiós arbre de pedra. Travessem les llacunes altiplàniques andines: Laguna Honda, Chearcota, Hedionda i Cañapa. Passem a prop del volcà Ollagüe i travessem el petit salar Chiguana. Al vespre, arribem a l’hotel de sal de Puerto Chubica (que té més de sal que d’hotel). El terra, els maons de les parets, les taules i cadires fets de sal… però és un refugi senzill i curiós… ja no fa tant fred i té dutxa d’aigua calenta!!

3r dia, travessem la gran extensió de salar, blanc, desèrtic, inacabable, infinit, impressionant i màgic. Parada obligada per a jugar amb les fotografies de perspectiva, a pilota o a fressbee… ens allarguem molta estona, però el sol escalfava de valent i una mica de calor era necessària. Visita a l’illa Incahuasi (el Salar d’Uyuni abans era un mar/llac i tenia més de 30 illes; al assecar-se, segueixen sobresortint illes de terra sobre el mar de sal). El museu de sal i les mines de sal, explotades per petites comunitats rurals, una de les poques vies de subsistència de la majoria d’elles. I ja arribats a Uyuni, visitem el cementiri de trens… el lloc on han quedat abandonades moltes màquines locomotores i vagons, que funcionaven a carbó, i que van quedar en desús amb l’arribada de les màquines dièsel.

Tota la resta de fotos d’Uyuni aquí.

Seguim d’Uyuni a Potosí…