Rurrenabaque és un petit poble de la província del Beni, al nord de la Paz, on comença la zona Amazònica que s’entendrà fins travessar Brasil. Tots els rius són afluents del gran Amazones i la fauna i flora que hi ha en aquesta zona és espectacular. Des de fa 15 anys, s’organitzen excursions de 3 dies per la pampa i la selva per observar la gran biodiversitat de la zona. Hi ha moltes agències que ofereixen el mateix tipus de recorregut, i altra vegada, els recomanacions d’uns amics amb qui vaig coincidir a Samaipata, em recomanen Indígena Tours.

3 dies i tres nits per les pampes de Santa Rosa, amb petites embarcacions que et mostren tots els indrets a través del riu. Mai havia vist tants animals salvatges junts; moltíssims més dels que podia imaginar quan els amics irlandesos em van recomanar l’excursió!! Cocodrils de totes mides, caimans, capibares, tortugues a grapats, piranyes, àguiles, serps, monos, rosegadors, dofins rosats, aus del paradís, tucans, colibrís, aus de tot tipus… i tots els veus tant a prop, fins i tot es neda amb dofins (a l’hivern només n’hi havia dos) al mateix lloc on descansa el cocodril o on el dia següent es pesquen piranyes. Fins i tot una parella d’australians del meu grup, que m’han convidat a visitar-los a Alice Springs, estaven sorpresos per la quantitat de cocodrils que hi havia.

L’allotjament és en un alberg ecològic, senzill però increïble al mig de la selva, on els monos es passegen com si fos casa seva tranquil·lament (de fet, allà els intrusos som nosaltres). I les postes de sol des de les hamaques i passarel·les de fusta acaben la jornada de la millor manera. I tot pel mòdic preu de 450 bs, menys que el tour amb barca d’hora i mitja pel Glaciar Perito Moreno.

Una de les activitats consisteix en visitar una llacuna on sovint s’hi observen anacondes prenent el sol… però no vam tenir sort. Si el dia abans vam veure una serp de cascabell travessar el riu i parar-se a la vora, d’anacondes cap ni una… tot i que la ruta cercant serps és prou emocionant. Es camina per una zona pantanosa de 50 cm de profunditat, amb la por de trepitjar un cocodril camuflat sota el fang.

Ara a l’hivern, baixa el nivell de l’aigua de l’estany i els cocodrils queden atrapats sense poder arribar al riu, han d’esperar a les pluges de l’estiu. Mai havia passat res fins la setmana anterior, quan una noia va trepitjar el cap d’un cocodril i aquest li va saltar i mossegar el genoll i la van haver d’evacuar. De fet, tota l’excursió està bastant al límit del perill per la proximitat dels animals que mai saps com poden reaccionar… el fet de banyar-se al mateix riu on hi ha els cocodrils o les piranyes és estrany que no hi hagi més accidents. En general, Bolívia té unes mesures de seguretat en molts àmbits, bastant “lleugeres” (sobretot en trànsit) i moltes coses que es fan, serien impensables en molts altres països.

Aquest lleugeresa en les mesures de seguretat i el greu problema amb les escombraries (per exemple “Mantenga limpio su bus, tire la basura por la ventanilla. Gracias”) seria una mica l’autocrítica que en podria fer d’aquest país.

Però després de conviure amb tants animals, haver vist tants paisatges diferents i tants colors i sensacions… m’he enamorat del meu país!!

I finalment, per tornar a La Paz, i continuar les aventures, millor fer-ho volant. L’aeroport, fins fa molt poc tenia la pista sense asfaltar (i evidentment sense controladors ni cap sistema electrònic) i quan plovia, es suspenien els vols tres dies. Ara, asfaltat, si plou es pot volar igualment però si hi ha boira el pilot no té contacte visual i no pot aterrar, així que degut a la tempesta d’aquella tarda, van suspendre el nostre vol i a esperar al dia següent. La cafeteria de l’aeroport és un quiosquet fora de la casa/sala d’espera i allà a esperar de nou des de les 6 del matí que ens havien convocat. AmasZonas vola 6 cops al dia, des de la Paz amb una avioneta de 19 persones, més petita que un 600 i que travessa la serralada dels Andes, just abans d’arribar a la Paz, arran de les glaceres de manera increïble.

El bus que et porta del poble a l’aeroport, també entra dins la pista, enganxa un remolc amb un dipòsit de gasoil, i transporta la gent i el combustible cap a l’avió. Una foto de la cafeteria de l’aeroport, la cabina dels pilots que vas veient en tot moment, i finalment, abans d’arribar a La Paz, travessant els Andes i passant entre dues grans muntanyes.

La resta de fotos aquí.

En Javier i la Ineke m’havien ofert la seva casa de Coroico per gaudir dels Yungas i a més coincidia amb el Festival Folklòric Internacional que comptava amb els grans Kjarkas i Masis com a estrelles; i internacional perquè hi havia el xilè Américo com a convidat. Al pujar al bus, una senyora diu: “díganle al chofer que vaya por la nueva, que el otro día se fue por la vieja!!”. I efectivament, al arribar al trencall, va agafar la carretera vella, per estalviar 20 minuts. Al principi tots els passatgers (era un bus gran, de 35-40 places) estranyats d’anar per allà, però ningú va dir res… i apa, una hora de patiment veient els precipicis espectaculars que trepitgem.

Es tracta d’un camí sense asfaltar, amb molts revolts, i sense cap tipus de barana o guardarail (si n’hi posessin, no passarien dos vehicles). Per tant, quan es troben dos vehicles, les rodes d’un, van pràcticament per volant pel marge… Igualment, en els revolts tancats, un bus d’aquestes dimensions té grans dificultats per no sortir-se del camí amb l’afegit, que els precipicis són infinitament espectaculars. La majoria de companyies ja no hi passen mai, i ho donava tant per suposat que no ho vaig ni preguntar (errrrrror!).

Total, que sense tenir-ne cap ganes, em vaig trobar baixant per la carretera de la mort, l’atracció més perillosa del món, per només 10 Bolivianos (poc més d’un euro)… i per sort, només en un revolt, una roda del darrera no va tocar a terra, la resta una mica millor.

Ara bé, el paisatge és ESPECTACULAR!, una bellesa de la naturalesa increïble… i arribar a Coroico, relaxar-se, festival, excursions, etc. i a una preciosa cabanya al mig del bosc, no té preu!

I si a més a més coincideix amb el Festival Folklórico Internacional, encara millor

És una zona ideal per al cultiu del cafè i de la coca; els de Coroico productes ecològics de màxima qualitat. I és també la zona on es van refugiar els pocs esclaus negres que van sobreviure i que no suportaven les dures condicions de les mines de Potosí o de l’altiplà, i que amb els anys s’han mesclat amb els locals… la Saya Afroboliviana n’és un bon exemple cultural.

Les vistes des de Casa del Javier i la Ineke, la cascada, les plantacions de coca, els ocells i la fauna… increïbles!!

I la seva gent:

Per una d’aquelles sorts/casualitats, coincidia l’estada a Coroico amb el 3r Festival Folklórico Internacional Coroico 2010. Entre d’altres, van tocar:

Chila Jatun (fills i nebots dels mítics Kjarkas)

Els propis Kjarkas

Bonanza

Veneno

Los Masis

Diverso

Pepe Murillo

I Américo (el convidat estel·lar de Chile)

Les ruïnes de Tiwanaku

Tiwanaku o Tiahuanaco és el recinte arqueològic més important de Bolívia i d’Amèrica del Sud. Coneguda com la “Ciutat del sol” o “Ciutat dels Déus”, es troba ubicada en un paratge desèrtic, a 3.844 m sobre el nivell del mar i a 72 km de La Paz, capital de Bolívia.

Tiwanacu va ser una ciutat, possiblement capital, d’una civilització que va sorgir a la vall Pampa Koani, al sud-est del llac Titicaca, a l’actual Bolívia. S’estima que aquesta ciutat ja existia al segle V aC i va perdurar durant més de 1500 anys.
La civilització de Tiwanacu, va destacar pels seus extensos camps de cultiu. S’estima que la seva agricultura era capaç d’abastir la població actual de Bolívia. També eren bons guerrers i van arribar a conquistar totes les altres cultures del voltant del llac i gran part de l’altiplà. Van realitzar intercanvis comercials amb altres regions, arribant fins a les costes de Xile i les zones tropicals de la conca amazònica.

La civilització Tiwanacu va abandonar les seves ciutats i temples al segle XII. Existeixen teories de terratrèmols, atacs d’altres cultures i sequeres. És possible que Tiwanacu hagi estat víctima d’una d’aquestes desgràcies, però també és molt possible que la seva desaparició fos causada per una revolució interna.

Restes més destacats:

* Acapana. Piràmide de 15 m d’alçada i 152 de costat
* Porta del Sol. Monument de pedra
* Kalasasaya. Centre cerimonial
* Monolit Bennett

Font: Wikipèdia

Segons els experts, tant sols han estat recuperades una mínima part de les restes i valoren que encara poden estar soterrades el 80% d’elles. I és bastant trist veure el poc cuidades que estan les ruïnes… si bé no tenen prou diners per a les excavacions i vam poder veure molta gent treballant en els seu manteniment, que recordaven als Lemmings traginant carretons i fent forats a terra, hi ha pràcticament nul·la informació de què és cada cosa i el pitjor és que pots trepitjar i passejar per tot arreu sense cap tipus de protecció; la gent s’asseia sobre una antiga portalada com si fos un banc, es feien fotos sobre qualsevol pedra… sense cap mena de consideració.

No ho havia dit fins ara però a Bolívia els preus són molt barats i cada dia trobo llocs on dinar costa 10 Bolivianos (poc més d’un euro); sota la frase “Hay Almuerzo” t’ofereixen una sopa de mote o maní de primer, i de segon pollastre o vedella amb arròs i patata i en algun casos fins i tot gelat de postres. Per tant, en general surt molt més econòmic menjar fora que a casa. I les empanadas salteñes bolivianes són de les que més m’agraden, per uns 2 Bs.

Sobretot, “vuelve pronto”

Per mi és un lloc molt especial i poder-hi tornar cada vegada, encara més. Ha evolucionat i canviat molt… fins al punt de convertir-se en una institució autosuficient.

Si teniu 10 min. podeu llegir-ne una mica d’història, i sinó, mireu les fotografies i vídeo aquí

Colonia Piraí, èxit d’una organització sostenible.

La història d’aquesta institució es remunta a l’any 1973, quan tres jesuïtes (Miguel Parrilla, i els germans Rafael i Álvaro Puente) decideixen crear un centre d’acollida per a nens del carrer a Bolívia, basat en les teories pedagògiques de Makarenko i la Colonia Gorki.

Van començar a una finca, al quilòmetre 12,5 de l’antiga carretera a Cochabamba, que no tenia ni llum elèctrica ni aigua potable ni la infraestructura necessària. Va ser uns dels primers albergs per a nens i nenes de carrer de Santa Cruz de la Sierra i avui s’ha convertit en una escola superior agropecuària per a joves de comunitats rurals agrícoles i pobles originaris amb pocs recursos, i que és econòmicament autosostenible, sense dependre ja d’ajudes externes.

La institució ha anat evolucionat molt en els darrers 37 anys, fins al punt que actualment, es plateja ser una universitat tècnica agropecuària per a indígenes i agricultors. Pot semblar pretensions però la institució disposa de la infraestructura, els recursos tècnics necessaris i sobretot l’aval de la qualitat dels centenars de joves que cada any es titulen a les seves aules.
Van començar acollint a dos nens i després se n’hi van sumar molts més, fins al punt que el projecte va anar creixent i van haver de demanar ajuda econòmica a l’exterior per mantenir-ho.

Els nens i nenes vivien a la Colonia, amb diferents educadors, i a mesura que aquests nens i nenes van anar creixent, es van anar creant les instàncies educatives per donar-los suport; una escola bàsica i posteriorment l’institut Apiaguaiqui, per a la capacitació en agropecuària i metall mecànica. I amb el temps, es crea l’escola superior agropecuària, destinada a la formació i capacitació com a tècnics mitjans i superiors dels joves provinents de comunitats rurals del departament i de grups indígenes.

Durant tots aquest anys, s’han escolaritzat i titulat joves amb pocs recursos, els quals no pagaven res durant els tres anys d’estada a la Colonia, amb la intenció de que aquests poguessin retornar als seus llocs d’origen i ajudar a millorar les condicions de vida i productives de les seves comunitats.
Els joves dedicaven unes hores del dia als coneixements teòrics, i unes altres a la pràctica, cura i manteniment de les explotacions agrícoles i ramaderes (vaques, aviram, porcí, horta, fruita, cereal…), sense descuidar la formació social i humana.

A partir de l’any 2002, es va un pas més enllà i s’intenta desenvolupar un model autosostenible per a tot el projecte… si fins ara es venia la llet, els ous i els productes de l’hort a petita escala, es pretén buscar un punt de professionalització que permeti treure un major benefici. Per poder vendre llet en condicions, aquesta s’ha d’extreure amb els procediments mecànics i sanitaris que estableix la llei, però la maquinària només es rentable si es té un mínim de vaques… així que cal trobar aquest equilibri, amb l’objectiu final de que el projecte permeti uns beneficis suficients com per a mantenir l’estada i escolarització de pràcticament un centenar de joves que any rere any van ingressant a l’escola (i que no han de pagar res).

Per fer-ho possible, es van ampliar les unitats productives, passant a més de 75.000 gallines ponedores, una granja porcina, la lleteria, una planta d’elaboració de farratges i aliment pels animals i recentment, la creació d’una fàbrica d’embotits pròpia que està abastint a supermercats de diferents ciutats del país. Per tant, la raó de ser d’aquestes unitats productives és els ingressos que generen permetent, no sense feines i treballs, mantenir un projecte sostenible, requerint una mitjana de 120.000 dollars americans anuals per a garantir l’escolarització i estada dels alumnes.

Per altra banda, per mantenir viu l’objectiu de formar els joves en la seva tasca diària a la comunitat, la institució compta amb dos terrenys agrícoles, a 100 quilòmetres de la ciutat, on els joves es desplacen per temporades per treballar en les condicions similars a les de la seva comunitat (menys recursos tècnics, etc.).
Concretament, a Mora, funciona la granja integral Nëmboerenda (“casa de la saviesa”, en guaraní), on tenen l’oportunitat de conèixer experiències agroecològiques en sistemes de producció semiintensius (a més petita escala), gestió forestal i producció de cereal amb regadiu… ja que són situacions similars a les que es trobaran quan tornin a la seva comunitat. Per altra banda, a Cuatro Cañas, hi ha un centre de producció de gra per a l’alimentació dels animals de granja, des d’un punt de vista de producció ecològica i sostenible i partint de les llavors autòctones.

La fàbrica d’embotits ha estat un dels processos clau, ja que actualment es comercialitzen més de 48 productes i han tingut molt bona acceptació entre la població. Als anys 80 es va començar amb la cria de porcs de forma artesanal, i als 90 es comencen a elaborar alguns derivats. Recentment, amb noves inversions i la modernització de les instal·lacions, ja es compta amb un laboratori microbiològic i control de qualitat. S’ha passat de 19 a 29 tones de productes al mes, i s’ampliarà la cobertura de distribució. Pretenen obrir un punt de venda i distribució directa d’embotits, carns, làctics i altres productes al centre de la ciutat de Santa Cruz, així com la contractació de 10 nous treballadors.

Model pedagògic

Misión:
En consecuencia la ESA-CP, considera que su misión es contribuir, mediante la capacitación técnica y formación humana de jóvenes campesinos e indígenas de escasos recursos económicos y de ambos géneros, a una creciente autonomía productiva de sus comunidades, dentro de un enfoque pedagógico que asocia el saber universal con los saberes locales, trabajando con tecnología apropiada, y haciendo énfasis en la participación equitativa, la capacidad organizativa y la solidaridad.

Objetivos generales:
Capacitar en agropecuaria a jóvenes campesinos y/o indígenas a través de una formación realista acorde con las limitaciones y condiciones que el entorno les exige superar y aprovechar en sus comunidades.
Generar la toma de conciencia social en las/los estudiantes, dirigida a encaminar sus proyectos de vida personal y familiar hacia la auto-gestión productiva y sostenible de sus comunidades.

Els joves que es matriculen per a la seva capacitació tècnica (entre dos anys i mig i 4), compten amb allotjament, alimentació i material de pràctiques gratuïts. Paral·lelament poden acabar els seus estudis escolars i batxillerat en humanitats, ja que tenen un Centro de Educación Alternativo, que funciona a les tardes i que ofereix formació sobre temes socials, de gènere, violència, drogoaddicció, etc.

Des del principi, el lema “aprendre fent” marca tots els programes educatius. Es parteix dels seus propis coneixements, doncs la majoria provenen de famílies que tradicionalment es dediquen a l’agricultura i ramaderia i ja en tenen experiència.

Els alumnes participen en les unitats productives no com a treballadors fixes, sinó en forma de pràctiques, per aprendre els coneixements necessaris i l’ús de les diferents eines i tecnologies per a després poder aplicar.
Un dels objectius finals és que tot l’esforç i aprenentatge es tradueixi després en el desenvolupament de les seves pròpies comunitats i no en formar treballadors per a empreses de la ciutat. I és que una de les “problemàtiques” associades a la bona formació ofertada és que les empreses busquen treballadors formats a la Colonia Piraí, fins i tot com a requisit que apareix en anuncis al diari, per treballar en diferents llocs de la ciutat. D’aquesta manera s’agreuja el problema de l’abandó de les comunitats rurals per passar a viure en males condicions a les ciutats…
Tot i això, alguns dels joves titulats han arribat a ser dirigents de les seves comunitats d’origen, retornant tota la inversió que s’ha fet en ells, en el desenvolupament de tota la seva comunitat.

També es pretén donar igualtat d’oportunitats a nois i noies però de moment, sempre són molts més els nois que les noies que ingressen. Es fa treball comunitària per explicar a les famílies la importància i oportunitat de que les filles també puguin accedir a aquesta formació i capacitació i intentar arribar al 50% de nois i 50% de noies.

L’alimentació per als estudiants es basa en productes que ells mateixos cultiven, i es compra només a fora el necessari. Són els propis estudiants qui s’encarreguen de les tasques dins la Colonia, com la neteja, el menjador… amb uns reglaments, drets i deures. I és sorprenent veure el bon comportament i silenci que hi ha al menjador, quan a les 12:30, després de que soni l’alarma, més de 100 joves mengen tranquil·lament.

Fonts i referències:

• http://www.eldeber.com.bo/extra/2008-01-27/nota.php?id=080128000444
• http://gestionemprendedora.wordpress.com/2008/01/30/emprendimientos-exitosos-colonia-pirai-santa-cruz-bolivia/
• http://www.elmundo.com.bo/Secundarianew.asp?edicion=15/02/2009&Tipo=Comunidad&Cod=10267
• http://www.eldeber.com.bo/2010/2010-01-20/vernotaeconomia.php?id=100120001743

La província de Santa Cruz és una de les regions més riques del país, sobretot per les condicions idònies per a l’agricultura, etc. I aquest fet, ha provocat alguns conflictes interns a Bolívia, reclamant una major autonomia de la resta del país. I poder retrobar amics i amigues, les seves famílies, el seu testimoni real de l’immigració a Barcelona per estalviar i construir la seva pròpia casa a Bolívia; el testimoni d’una vida intensa relacionada amb la Colònia, etc. i que m’acollissin igual com quan ho van fer quan jo tenia un any… increïble!!

He pogut aprendre una mica de la situació d’un dels països més pobres, de com han canviat i evolucionat les coses en els darrers anys i he guanyat una mica d’il·lusió i esperança de que tot i la tràgica història d’expol·li i corrupció, el país va avançant.

El Fuerte de Samaipata són unes restes arqueològiques a 100 km de Santa Cruz, a tocar del Parc Nacional Amboró. Es tracta d’una civilització pre-incaica, que dalt d’un turó va construir un centre de cerimònies i trobada. Fa uns anys, va ser declarat Patrimoni Nacional de la Humanitat per la UNESCO. Es tracta d’una roca esculpida de 250 m. de llarg per 60 d’ample, que representa el petroglif més gran del món. La pedra va ser treballada per tal de fer-hi adornaments, la majoria de formes zoomorfes (serps, jaguars, pumes,…), relacionades amb les seves creences que connecten sempre amb la Pachamama.

Indispensable la caminata pel Parc Nacional Amboró, on hi ha unes de les falgueres gegants més grans del món, que poden arribar a fer quasi 10 metres dalt, i necessiten 1000 anys per aconseguir-ho. Actualment protegides, però durant molts anys eren tallades indiscriminadament per a fer torretes per a plantes

I tot això amb el bon karma i relax que ofereix la Posada el Sol de Samaipata. Un matrimoni que té cura de l’últim detall… des de servir-te un esmorzar perfecte fins a donar els millors consells per descobrir l’entorn… i si és amb una de les seves motoretes encara més divertit!

Es troba a una altitud de 3.967 m sobre el nivell de mar i té una població aproximada de 115.000 habitants. És la segona ciutat més alta del món, després de la ciutat peruana de Cerro de Pasco.

Potosí va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1987. La ciutat compta amb un gran patrimoni arquitectònic, està representat per nombroses construccions colonials: La Catedral de Potosí, d’estil gòtic; la Casa de la Moneda, construïda entre 1757 i 1773, que conserva importants arxius colonials i constitueix un dels edificis civils més destacats de l’Amèrica Llatina, així com la Universitat Tomás Frías. (Wikipèdia)

La Casa de la moneda va ser el lloc on s’encunyaven part de les monedes de tot el món… sobretot d’or i plata.

Font: Wikipedia
“Es imposible calcular la plata extrída del Cerro Rico de Potosí, cálculos aproximados han determinado que durante la colonia el centro minero aportó a la corona española el equivalente a 50.000 millones de dólares, a costa, desgraciadamente, de la vida de 8 millones de personas entre esclavos negros e indígenas.” Wikipedia

Vaig poder participar a les jornades “Los conquistadores no han muerto”, organitzades pel CEDIB on es van presentar 8 documentals que recullen l’actualitat de la problemàtica de les mines a Bolívia. Per una banda, l’explotació dels recursos per empreses estrangeres, deixant molt poc marge de benefici a l’economia local, i per altra la problemàtica ecològica i mediambiental que produeix la contaminació de moltes d’aquestes mines i que les empreses no es volen fer responsables. Si bé el país no té els recursos necessaris per a explotar per si mateix els minerals i necessita col·laboracions externes, des de tota la vida (amb l’arribada dels primers colonitzadors espanyols) aquesta col·laboració ha estat del tot desigual… un expol·li poc equilibrat (sovint sortia fora més del 85% del benefici). Potosí va arribar a ser una de les ciutats més gran i rica del món, era una de les reserves de plata i altres minerals més importants, i actualment Bolívia és un dels països més pobres… Es diu que en els darrers 450 anys, han mort 8 milions de persones en aquestes mines…

I al visitar les mines, al Cerro Rico de Potosí, t’entra una vergonya i ràbia històrica que fa plorar. Però també vergonya i ràbia en el present, quan encara hi ha persones humanes (i nens) que arrosseguen vagonetes de 500 kilos de minerals, per sous de misèria i amb l’assegurança de que a partir dels 45 anys, la silicosi els acabarà matant… l’esclavitud fa més de 100 anys que es va prohibir, però les condicions de treball de moltes d’aquestes persones són esgarrifoses. En teoria, poden treballar les hores que vulguin, com si fossin autònoms. Però els sous són tan baixos, que per poder pagar l’escola de dos fills, han d’estar a la mina unes 12 hores al dia… això si no necessiten que algun dels fills els vagi a ajudar. I sense sou fix; aquest dependrà de la quantitat i qualitat del mineral extret i dels preus que en marqui el mercat internacional…
També és molt interessant la relació que estableixen els miners amb el Déu de sota terra, el “Tío”; què no queda clar si és una invenció dels colonitzadors per controlar els miners o una tradició pròpia…

El documental “El Minero del diablo” (es pot veure aquí), recull el testimoni d’un nen de 14 anys, que sense pare, es veu obligat a treballar a la mina, i tot el què això li suposa…

Hace 450 años que se explotan las minas de plata de Cerro Rico, en Bolivia. Se calcula que han muerto 8 millones de personas desde entonces en las minas. Hoy día, unos 5 mil indios, agrupados en cooperativas, siguen buscando los restos de minerales que quedan en Cerro Rico. La conocen como la “montaña come hombres”. El documental cuenta la historia de Basilio Vargas, un niño de 14 años, y su hermano Bernardino, de 12, mientras trabajan en las minas de Cerro Rico en Potosí (Bolivia). A través de la mirada de los niños, conoceremos el mundo de los mineros, devotos de la religión católica, que rompen sus ataduras con Dios en cuanto entran en las montañas.

Se trata de una antigua creencia que considera que el diablo, representado por centenares de estatuas construidas en los túneles, determina el destino de todos aquellos que trabajan en las minas. Huérfanos de padre asumen las responsabilidades del cabeza de familia y compaginan su trabajo con la asistencia a la escuela. Basilio sabe que la escuela es su única posibilidad de escapar de su destino en la mina.

Però Potosí és molt més que els mines; la ciutat és molt maca i la gent típicament andina.