Abans de començar el viatge, i amb la idea de viatjar porta a porta intentant que aquells contactes de la meva xarxa de 6 graus de separació m’acostessin a la seva cultura i al seu país, ja tenia clar que d’alguna manera en volia recollir el seu testimoni. I una manera de fer-ho era a través d’entrevistes.

Com que processar tot aquest material durant el viatge era impossible, és el què estic fent ara; preparant una selecció d’aquestes entrevistes, triant i remenant entre les més de 25.000 fotografies, 300 gigues de vídeo i 340 articles al blog.

La idea és trobar un format atractiu que reculli tot aquest material (molt encara inèdit), i d’entrada penso en un llibre de fotografies que reculli aquestes experiències i testimonis de cada país. La Rosa m’està ajudant a fer-ho amb cara i ulls. De moment, la manera que se m’acut de resumir tot això, és amb aquest vídeo de 3 minuts.

Ja fa uns mesos que vaig tornar de viatge… Si bé la crisi ja havia començat abans d’arribar i eren de sobre conegudes a nivell mundial les repercussions que estava tenint al nostre país, ha estat al portar 4 mesos aquí que realment m’he adonat de la situació que s’acosta. El problema no és que el govern actual sigui responsable de la crisi o no, sinó de com està proposant sortir-ne. I és que veient el panorama futurible, la majoria de joves altament formats i capacitats, decideixen marxar a treballar a fora…

No crec que sigui responsabilitat del govern trobar feina per tothom, al contrari, crec bastant que cadascú s’ha de moure i buscar-se la vida, reinventar-se si cal o emprendre un negoci propi… però si altres països ja s’estan posicionant millor que nosaltres en alguns sectors, aquí hauríem d’apostar per la innovació i la recerca i en entorns universitaris i programes d’investigació no tant sols no s’inverteix sinó que es retalla. No es veu un projecte definit per potenciar el desenvolupament del país, es retalla sense proposar alternatives. M’imagino que d’aquí 10 anys això ens passarà factura com a país, haurem perdut tot el potencial que ara estem deixant escapar,  i molts altres països ara anomenats emergents, ens hauran avançat de llar…

Com pot ser que un país deixi perdre persones que dominen més de tres llengües, tenen nivells superiors d’estudis (màsters, postgraus i doctorats), energia, motivació i ganes de fer coses, així com capacitats i habilitats indispensables per a les professions del segle XXI? Com esperen desenvolupar la innovació i la creativitat en els propers 10 anys?

Quan jo parlo amb amics i companys de la universitat explicant que marxaré a l’estranger, tothom coneix algú que té un, dos o tres fills que marxen o ja han marxat. I d’altres que van marxar, els diuen que aquí no trobaran oportunitats del que van estudiar i que millor que es quedin.

I això que és una reflexió sobre la meva experiència personal, resulta que el darrer estudi de la Patronal Catalana CECOT ”El talent jove busca feina fora” també ho recull. Si bé penso que a aquest estudi li falten dades per arribar a  segons quines conclusions, mostra algunes dades interessants:

Però no és res nou… aquí sempre ha imperat la cultura de mirar-se al melic i creure’s que som els millors, que sempre juguem a primera divisió… No s’ha fomentat mai la flexibilitat laboral, la mobilitat, els idiomes… i mai s’han pres mesures efectives. Les beques Marie Curie que en teoria estaven dissenyades per ajudar als investigadors a formar-se a fora i després tornar aquí no van acabar de funcionar, per què no es va valorar prou aquest talent i molts dels investigadors que tornaven es trobaven un sistema endogàmic que no valorava la seva experiència i formació adquirida i els oferia una situació professional molt inferior a la que tenia a altres països. Si això passava fa deu anys (amb més o menys vaques grasses) ara sembla que serà molt pitjor… “En España no es sólo difícil volver y conseguir un contrato digno, sino que los medios son muy inferiores“

Ara hi ha una gran part de la societat que no està preparada per fer front a aquesta nova situació. Moltes persones sense feina s’han d’actualitzar, formar-se i reinventar-se… però ningú els hi ho ha ensenyat ni els ha preparat per fer-ho.

Ja va quedar clar fa 10 anys que nosaltres no podríem competir amb la mà d’obra i producció a baix cost d’altres països, i tothom parlava de que aquí crearíem les idees, inventariem, dissenyaríem… i precisament es retalla la inversió en universitats i recerca (Manifest).

I si es segueix retallant en coses tant bàsiques per al desenvolupament (i quasi supervivència), d’aquí 5 o 10 anys, països com Xina, Índia o Brasil ja ens hauran avançat en tot.

Sap molt greu pensar en tots els diners que s’han invertit en la nostra formació acabin marxant fora, però sembla un enorme error de planificació invertir tant en formació i tant poc en potenciar i aprofitar el talent format que ens posa en una situació incòmode.

Així que com anuncia el cartell de la imatge (i del qual no n’he trobat l’autoria), una de les millors opcions per a qui té inquietuds és emigrar i experimentar a l’estranger. Si hi haurà un retorn o no està per veure, però molts indicadors presents no sembla que hi apostin…

Actualitzo: La Vanguardia recull avui un article sobre el fenomen de l’emigració.

Ahir a la Seu d’Urgell va tenir lloc la Gala de lliurement dels Premis Blocs Catalunya 2011 i després de ser finalista a la categoria de viatges i turisme, juntament amb Conèixer Catalunya i Raconets, el primer premi ha estat per Ruta Baobab, la volta al món porta a porta.

Fa més de 10 anys, quan encara no utilitzàvem blogs, jo ja tenia inquietuds per compartir els meus viatges,  les fotos que anava fent i tot allò que m’anava sorprenent a través d’internet, amb una modesta i senzilla pàgina web feta amb html (sense saber ni programar) i amb un domini .tk. Quan el programa dreamweaver ja creava àlbums de fotos web, va ser una gran evolució, però el pas de gegant va ser amb l’estructura de blogs.

He seguit experimentant, jugant i treballant amb blogs des de llavors, fins que a dia d’avui em donen un premi per la meva afició, que m’ha permès compartir un dels projectes més intensos de la meva vida.

Com es diu la pel·lícula i llibre de Jon Krakauer, Into the wild, “la felicitat només és real quan compartida” i el blog m’ha permès sempre això.

Moltes gràcies a totes i tots per acompanyar-me!

Passar dels 0 metres als 300, tornar a baixar, tornar a pujar… i amb intervals de 4 o 5 dies, va suposar una important prova de foc pel cos, que al principi notava com taquicàrdies al pujar escales a La Paz, i que mica en s’anava acostumant al “soroche” o mal d’alçada i al final ja estava pràcticament acostumat al canviar de ciutat…

Recomanen acumular fulles de coca a la boca, sense arribar a mastegar-les, ajuda (i bastant) a suportar els primers dies, sobretot si es fan excursions i caminates… si es passeja, simplement prendre-s’ho en calma els primers dies

Per cert, aquí hi ha més informació “sobre el nivell del mar“, que encertadament, alguns guies, quan caminàvem a 4500 m. li deien el nivel del mal.

Per cert, el millor de les altures, si fa bon temps, les vistes

El Sol és una estel situat al centre del sistema solar. El sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com a la majoria del Mediterrani, o femení, com a l’Àsia, per exemple. Sol tenir relació amb el gènere que té la paraula en cada llengua.

Simbolitza la llum i el poder. En l’alquímia es relaciona amb l’or i s’escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que a l’astrologia).

En molts indrets va ser venerat com un déu. A Egipte era Ra i va ser el primer culte monoteista. Al panteó de la mitologia grega era Apol·lo. També és una divinitat important a les cultures precolombines d’Amèrica. (wikipedia)

És difícil veure una sortida de sol més espectacular que una posta, però quan això passa, aquell dia s’ha d’aprofitar… serà un dia especial segur!

Crec que durant el viatge, m´he llevat més vegades a les 5 del matí per veure sortir el sol que no ho havia fet mai en 30 anys; a cada país, ciutat o poble, hi ha un lloc on veure la sortida del sol!!
I aquí en recullo dos moments molt concrets i espectaculars. El més recent, la foto de dalt de tot, a la platja de Sanur, a Bali (Indonesia). L’escull de coralls protegeix la platja que és com un llac i reflexa els núvols d’una manera increïble.

Una altra sortida espectacular, i que va costar el seu esforç (pel fred, vent, neu i caminada) va ser al peu de Las Torres del Paine, Patagonia Chilena. Per un costat aquest cel rogenc i per l’altra, la llum taronja començava a il·luminar les tres Torres.

Però com he dit, sovint les postes de sol són més espectaculars, i un moment gravat de tot el viatge és aquesta al bell mig del desert d’Atacama (també a Chile).

Baixa’l aquí.

Al Blog de COM Radio, Maneres de viure de Francesc Balagué.

El vídeo ha estat creat per Sanctuary Asia, una organització que lluita pels drets i defensa dels animals.

Just abans de marxar de viatge, vam compartir un primer TalkingAbout amb en Ricard Espelt i la Gemma Urgell. Ara, un cop ja tornat a casa, hem recuperat aquell espai per parlar del què suposa un viatge com aquest. Ells en parlen al seus blogs, Viniesfera i ThePlateIsToHot.

I com fa en Ricard, jo també recullo aquí les dues TED talks relacionades amb el viatge i una pausa professional:
- Matt Cutts: Try something new for 30 days
- Stefan Sagmeister: The power of time

Y en este artículo, bajo el subtitulo “porqué los hombres rusos están en el fondo de los paises BRICs cuando se trata de esperanza de vida (y no, no es solo por el vodka)“.

Los países BRIC es un concepto económico que agrupa los 4 países Brasil, China, India y Rusia. Y si bien podría parecer que India es el más pobre de ellos, en cuanto a la esperanza de vida, en Rusia es sólo de 59 años, en Brasil casi de 69, en India de 67 y en China de 71 (según este artículo).

Otra diferencia que apunta el artículo, y que puede parecer un detalles sin importancia, es que en Brasil el uso del casco para motocicletas y el cinturón de seguridad es obligatorio desde 1997 mientras que en Rusia… no.

Otra diferencia interesante, el 20% de hombres en Brasil fuma… en Rusia, el 70%!!!

Si Rusia había sido una gran potencia mundial en cuanto a atletas de élite, ahora, con una tasa de 30% de hombres rechazados del ejército por mala salud, ni siquiera quedó entre los 10 países con más medallas en las pasadas olimpíadas de invierno de Vancouver.

El artículo incluye un chiste fácil, diciendo que Brasil es el país del futuro… y siempre lo será. Pero si será un chiste o no, esto sólo el tiempo lo dirá.

Primero, Anna Prades ha presentado un estudio de la Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya, con algunos datos estadísticos sobre este tema, demostrando que los doctores, tienen una alta tasa de inserción laboral y con una remuneración más elevada que los titulados. Y desmentía enérgicamente (y con datos contrastados) el tópico que circula de que ahora en tiempos de crisis, “no servía de nada ir a la universidad“. Al contrario, ahora y siempre, los titulados tienen una mayor tasa de inserción laboral.

Y en el lado opuesto a una presentación genial, objetiva y contrastada, yo he expuesto mis vivencias, mis ideas y mis reflexiones de lo que creo que puede aportar una experiencia como un viaje así. Quizás empezar hablando de la inserción laboral y decir que lo dejas todo y que te vas, no es el ejemplo más típico, pero si yo ya estaba convencido de las posibilidades que tenía un viaje así antes de partir (sino no me hubiera ido), ahora al volver, creo que todas estas posibilidades, competencias y habilidades adquiridas, son mucho más grandes de lo que podía imaginar.

Como no podía ser de otra manera, he terminado invitando a todos a abrir su propio blog y empezar a crear su perfil online, para generar su propia red de contactos.

Aquí la presentación que había preparado y que los doctorandos me han pedido que compartiera:

Se puede descargar en pdf.