Taxi legal i “internet rápido” són dos conceptes que nosaltres donem més o menys per suposats peròque en molts llocs de sudamèrica, els han de destacar, ja que no sempre són comuns…

Les famoses guies Lonely Planet tenen una publicació de “viajar con hijos”… però no en vaig trobar cap de viatjar amb pares… de fet no era necessària però mai se sap com pot anar

Però si quan tens 13 o 14 anys només esperes fer-te gran per anar de vacances amb els amics, tenir cotxe, etc. arriba una edat (uiuiui que transcendental) que torna a venir de gust viatjar amb els pares. I com que hi ha pares i pares, i viatges i viatges, cada cas és un món.
I quan uns pares de que de petit ja t’han portat amunt i avall amb una tenda de campanya, però que a més a més ja t’han fet néixer a un altre país, i que després t’han deixat la llibertat de viatjar on i quan volgués, segurament viatjar amb ells serà sempre un plaer.

La guia de viatjar amb pares hauria de donar consells i recomanacions, llocs destacats, aspectes a tenir en compte… però no és necessari. Si bé hi ha activitats que ja no es poden fer o allotjaments que l’esquena ja no tolera (segur que és l’esquena?), o caminates infinites, la majoria de coses es poden fer amb tota normalitat… fins i tot un trekking a la selva amazònica!

Sempre cal afegir-hi una dosi de paciència, dues de bon humor i molta calam i tranquil·litat. Els viatges són per passar-ho bé i no per estar discutint tot el dia.

Així que no desaprofiteu el temps i ni que des de petits volguéssiu viatjar sols, treure’s el carnet i marxar amb cotxe, potser no és tard per tornar-ho a fer. En el meu cas, immillorable!!

I si, hi falta també una germana, però amb ella i els amics, ens trobarem més endavant!!

p.d: i jo, com si tingués 6 anys, li segueixo preguntant al meu pare… “i això per què és així?” jejejeje

———————————

Per moltes diverses raons, no sempre he estat allotjat a casa d’amics o de contactes (la intenció principal durant tot el viatge), i en aquests casos, els albergs són una de les millors alternatives. Ja fa molts anys que vaig descobrir aquest estil d’allotjament, els anomenats “hostels” arreu del món. Hi ha diferents associacions internacionals (per exemple Hi Hostels) a les quals s’hi afilien els que volen, i ofereixen així descomptes, reserves “online”, etc.

Hi ha “hostels” més grans que altres, escampats per tot arreu; al centre de grans ciutats o en petits pobles prop d’algun atractiu natural o turístic; amb habitacions compartides de 15 persones o privades per a parelles o individuals; amb bany compartit o no, cuina d’ús públic, sales comunes i alguns fins i tot amb piscina, bar i WI-FI gratuït la majoria. Alguns inclouen esmorzar (al Brasil amb molta fruita de tot tipus) i d’altres fins i tot el sopar. Alguns tenen televisió i sofàs amb milers de DVDs, altres hamaques i intercanvi de llibres, jocs de taula, bicicletes o planxes de surf…

Però sobretot són microcosmos que reprodueixen un patró concret, en un entorn o context molt diferent. És a dir, de portes endins, poques coses et situen en el país o ciutat on et trobes: hi ha gent de tot el món, el menjar acostuma a ser internacional i les festes, barbacoes o nits de pizza i cervesa 2×1 són típiques a qualsevol lloc. El personal que hi treballa acostuma a parlar diversos idiomes i “en general” els preus són similars.

I aquesta “fortalesa” enmig d’una realitat totalment diferent m’ha cridat l’atenció. Evidentment aquests microcosmos no el formen els edificis, sinó les persones i el seu comportament… N’hi ha que realment viuen dins d’aquesta bombolla i n’hi ha totalment al contrari… Per mi, el més interessant és que permet a cadascú, en funció dels seus interessos i manera de ser, de l’estat d’ànim, del temps que faci o de les persones que es coneguin, obrir-te més o menys a la realitat exterior. És a dir, és un lloc còmode per dormir i deixar els trastos, per passar tot el dia fora coneixent i interactuant amb la realitat exterior. I si algú busca una seguretat, tranquil·litat o aïllament, sap que té un espai on recloure’s.

A mi, m’agrada que puguis utilitzar la cuina (nevera, fogons, estris…); si bé a vegades estalvies diners, hi ha llocs on surt més a compte menjar un plat del dia en qualsevol restaurant o parada de carrer que fer-t’ho tu mateix… Dos dies està bé, però de seguida es fa pesat l’arròs amb pollastre per dinar i sopar… i el fet de poder cuinar el que vulguis no té preu (fer una bona amanida, iogurts…).

He conegut gent de tot tipus!!! Alguns hi viuen en lloc de compartir habitació o llogar un pis; treballen, estudien… i viuen a l’alberg. D’altres s’hi estan dos o tres mesos jaient pels sofàs de dia i sortint de festa de nit… d’altres treballen com a recepcionistes a canvi de dormir-hi de franc… d’altres s’hi estan un dia i segueixen el camí… però poques vegades, a part dels treballadors, hi trobes gent del país. He conegut parelles amb fills de 6 i 8 anys viatjant durant 6 mesos, i que al matí després d’esmorzar feien els deures a la sala comuna de l’alberg, mentre algun altre viatger els hi feia preguntes en un altre idioma, o una senyora neozelandesa de 78 anys que havia decidit anat 3 mesos a aprendre castellà a l’Argentina i viatjava sola d’alberg en alberg.

A Natal , Ushuaia , Puerto Natales , illa de Pasqua , Tilcara i San Pedro de Atacama, vaig estar en albergs molt petits, que funcionaven com a família. Esmorzàvem tots junts a l’única sala comuna, fèiem excursions junts, compartíem festes i activitats, ens dèiem bon dia i bona nit cada dos per tres… i els treballadors/propietaris formaven part d’aquesta comunitat i et coneixien pel nom. Però per exemple, al que vaig estar a Buenos Aires i al Chaltén, uns albergs enormes, eren més tipus industrial; moltíssima gent, ningú es coneix, ningú se saluda, cadascú al seu rotllo… una mica la diferència com si fossin pobles o ciutats.

A Pucón vaig estar en un alberg on només érem dos hostes (després del terratrèmol van baixar en picat les visites), i estava com a casa: una habitació de 12 llits per a mi sol, un bany per a mi sol… “óptimo”!

Així que, tot i que durant el viatge intento buscar sempre familiars, amics i contactes a cada país, quan no és possible, m’agrada entretenir-me observant la gran diversitat de gent que passa pels “hostels”. Una manera econòmica i interessant de viatjar, apta per a totes les edats!

Foto 1: Hostal Mihinoa, illa de Pasqua
Foto 2: Hostal Backpackers San Pedro Atacama
Foto 3: Hostel Do Porto, Salvador de Bahia

Aquests dies ho rememoraven intensament… i és que es van cometre bastant atrocitats…

“Los fundadores de una revolución casi nunca logran el fruto de sus sacrificios: nosotros sabemos que vamos a morir, pero el castillo queda prendido ¿y quién lo apaga?”

“Hi ha tanta bellesa al món, que sovint sento que és massa per mi”
American Beauty

Després de visitar per 2a vegada la casa de Neruda a Valparaíso i en ple viatge, res més adequat que aquest poema:

Muere lentamente quien se transforma en esclavo del hábito, repitiendo todos los días los mismos trayectos, quien no cambia de marca, no arriesga vestir un color nuevo y no le habla a quien no conoce.

Muere lentamente quien evita una pasión, quien prefiere el negro sobre blanco y los puntos sobre las “íes” a un remolino de emociones, justamente las que rescatan el brillo de los ojos, sonrisas de los bostezos, corazones a los tropiezos y sentimientos.

Muere lentamente quien no voltea la mesa cuando está infeliz en el trabajo, quien no arriesga lo cierto por lo incierto para ir detrás de un sueño, quien no se permite por lo menos una vez en la vida, huir de los consejos sensatos.

Muere lentamente quien no viaja, quien no lee, quien no oye música, quien no encuentra gracia en sí mismo.

Muere lentamente quien destruye su amor propio, quien no se deja ayudar.

Muere lentamente, quien pasa los días quejándose de su mala suerte o de la lluvia incesante.

Muere lentamente, quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, no preguntando de un asunto que desconoce o no respondiendo cuando le indagan sobre algo que sabe.

Evitemos la muerte en suaves cuotas, recordando siempre que estar vivo exige un esfuerzo mucho mayor que el simple hecho de respirar.

Solamente la ardiente paciencia hará que conquistemos una espléndida felicidad.

Pablo Neruda

El dia següent, caminant pel centre de la ciutat, un podia adonar-se més de prop de la situació. Pràcticament a cada tram de carrer, hi ha un edifici caigut o tancat en perill de caure… i la majoria de carrers amb molts forats oberts a dreta i esquerra, alguns tallats, degut a la destrossa dels serveis; sobretot conductes de gas i aigua, cabines telefòniques, fanals, senyals i semàfors sense funcionar. Algunes botigues que estaven en edificis afectats i precintats, han posat una carpa fora davant per poder seguir venent i atenent als clients… la Policia està per tot arreu, vigilant comerços en reconstrucció, el trànsit…

Hi ha testimonis (com aquest peu de foto) que parlen del terratrèmol social que va provocar els dies posteriors… no funcionaven els telèfons, la gent no tenia diners en efectiu per comprar coses (els caixers no operaven), no hi havia llum, ni aigua ni gas… i van començar els saquejos (i els incendis per camuflar-los) i els disturbis, etc. Una hora després de que s’ensorrés un edifici (m’expliquen a l’hostal) la gent va començar a entrar a robar… mentre uns cridaven auxili, els altres entraven només a robar… però el més impactant era la desesperació d’uns i altres. Tothom actuava per desesperació. Van sortir els tancs, l’exèrcit amb metralladores… la ciutat es va haver de militaritzar per controlar la situació. La gent de l’hostal, sense aigua ni llum, tancats a dins amb la por de ser saquejats…

Si bé “la majoria” dels edificis estan en peu (això de la majoria no ho sé avaluar a simple vista…) les bigues de ferro i grans estructures mostren la seva debilitat enfront la fúria de la terra… sembla increïble fins que no ho veus…

Un exemple, la foto de la Torre O’Higgins, “ícono de la deficiente construcción, así como de la fuerza de la tierra“.

Les poblacions de costa, com Iloca o Talcahuano, són les que van resultar més afectades, combinant la fúria del terratrèmol amb el posterior tsunami… Una icona d’aquest drama és el testimoni del nen Víctor Díaz, que per casualitat es va creuar amb un periodista i explica en paraules pròpies el que havia passat… val la pena veure’l:

“Los contenedores portuarios estaban vacíos, apilados junto al mar en la bahía frente a Talcahuano. Moles de 12 a 16 metros de largo, la más liviana de 32.000 kilos. Nadie pensó que se elevarían por los aires…” Notícia del Tsunami de la BBC

Ara hi ha un pla de reconstrucció de cases d’emergència a tota la regió. Es tracta d’uns kits de fusta (Mediaguas), que gestiona l’exèrcit i l’organització Un Techo para Chile. De moment ja se n’han construït 20.000 i s’espera arribar a les 40.000 a mitjans de juny. La foto de portada de la web, si que reflexa la devastació i destrucció… en aquest cas als pobles de costa que van rebre, a posteriori, l’acció del tsunami.

He passat dos dies voltant per diferents parròquies, associacions i centres d’acció social. Sembla que les petites comunitats ja estan fent el treball del dia a dia i no necessiten voluntaris; tenen pics de feina esporàdics, com descarregar un camió un cop a la setmana o fer actes més concrets en una localitat de tant en tant… la majoria de feines a fer ara són més de tipus urbanístic i restabliment de serveis. I si bé l’exèrcit recluta gent per col·laborar, està més enfocat a persones en atur o joves que busquin feina; es contractaran més de 10.000 persones durant 4 mesos per ajudar en aquestes tasques de reconstrucció.

Dels tres albergs que surten a la guia, dos estan enderrocats i un no pot obrir per falta de serveis. A l’hostal que he trobat, encara no tenen gas (ni aigua calenta, cuina, ni calefacció…) des de fa dos mesos. Van estar més de 35 dies sense aigua i sense llum… molt molt lentament es van restablint els serveis… S’han exhaurit els claus, les fustes i els vidres a totes les ferreteries. Enlloc de cartells anunciant promocions, els aparadors tenen cartells que anuncien “Ya llegó“… ja han rebut bateries, generadors, oli de cotxe, tela,… tot de productes varis que s’havien anat exhaurint.  Dels més de 446 presos que es van escapar, només n’han pogut capturar 186… La imatge de ciutat devastada no és real (a Concepción, però si a la costa), la majoria d’edificis han aguantat, però la situació que en queda, que potser no es veu a simple vista, és igual o pitjor per tot el què comporta.

Aquí podeu veure altres fotos més impactants i els comentaris al peu que en fa el fotògraf i fotos del Tsunami a Iloca. I com està passant últimament en altres situacions similars, twitter va ser una eina ràpida i eficaç per informar, per comunicar-se, per trobar persones, etc. #terremotochile. Més notícies i informació: http://terremotochile.com/ i  Tsunami de Talcahuano.

Això si, el rellotge no s’ha aturat… el carrer està ple de gent. La gent passeja, surt a comprar, a treballar, a fer un gelat, a estudiar, a l’església, al mercat, a la sabateria, compren flors, van als bars i restaurants… la vida segueix; “Fuerza Concepción, arriba los corazones!”.

P.d: i per casualitats de la vida, mentre escric això, el terra torna a tremolar. Estem esmorzant al menjador de l’hostal… les taules es desplacen, les cadires ens sacsegen… tot tremola… la furgoneta aparcada a fora es balanceja d’un costat a l’altra…. i s’atura… buuuuffffff

Vaig participar en un col·loqui a Bariloche sobre el futur de l’aigua, on es proposava un debat a partir del documental “Sed. Invasión gota a gota“, que exposa algunes problemàtiques pel futur de l’aigua potable, sent l’aqüífer Guaraní una de les fonts més grans del món d’aquesta riquesa. Podria abastir a tot el planeta, durant 200 anys… i evidentment, qui controli aquesta aigua en èpoques de sequera i escassetat, tindrà poder, molt poder… i molts països han començat a moure fils per tenir-hi un peu… o dos. Es tracta d’una gran reserva d’aigua dolça que ocupa territoris subterranis de Brasil, Argentina, Uruguay i Paraguay.

Font: Wikipèdia

Somos agua, el planeta tierra está rodeado de agua. Pero 3 millones de personas al año mueren de sed o por beber agua en condiciones insalubres.
Sólo una de cada tres personas en el mundo tiene acceso al agua potable. El 97,5% del agua del planeta es salada. El 2,5% restante es dulce y está en proceso de pérdida. De este 2,5%, el 70 es utilizado para el riego agrícola, el 10 sirve a la industria, entretenimiento, usos municipales y domésticos… con el resto… con el resto producimos electricidad.

El Premi Nobel de la Pau, l’argentí Adolfo Pérez Esquivel, també dóna la seva opinió i visió sobre el tema.

A partir d’aquí, es van exposar problemàtiques més locals entre els veïns, relacionades amb la contaminació de l’aigua dels seus entorns, sent Bariloche una important zona de llacs i de paisatges espectaculars.

El documental es pot veure i descarregar sencer online aquí.

Però només els 9 primers minuts són una bona síntesi de la història…

Sembla ser que el Ministre d’Educació d’Argentina permetrà i facilitarà que les escoles retransmetin els partits més importants del proper Campionat del món de futbol. Un dels principals motius és que a Argentina el futbol és un esdeveniment molt important i que així s’evitarà l’absentisme durant los hores que tinguin lloc aquests partits… i a més a més, si es vol, es podrà “utilitzar de manera didàctica”…

“Es un hecho cultural muy importante, negarlo sería negar una realidad porque el partido se verá en las oficinas, en dependencias públicas, así que está bien que entre en las escuelas. Ver el partido en la escuela significa invertir dos horas de la clase, y no ir significa perder seis horas”. Alberto Sileoni, Ministre d’educació del país.

I molt interessant l’editorial del Diario La Jornada, “en la Patagonia desde 1954″, que el dedicava íntegrament a aquest tema:

Evidentment, tot depèn de com es miri… però els qui no som grans fanàtics del futbol segur que trobaríem altres històries d’actualitat per “utilitzar pedagògicament”…

+ info a Educared i lv6.com .

Entre el Calafate i El Chaltén, en mig del no res… la Patagonia Argentina… molt lluny de tot arreu