Rio de Janeiro

Tinc l’oportunitat d’anar ara uns dies a Brasil a conèixer més de prop les oportunitats professionals i la vida quotidiana que m’hi puc trobar a partir del febrer, quan ja hi vagi a viure. I tot i que no necessitem visat per entrar al país, sempre sents algú que no el deixen entrar, sense donar gaires explicacions. Aquest estiu, vaig conèixer el cas proper de tres joves anoiencs, i és que hi ha una guerra encoberta entre el nostre país i el seu, que bàsicament implica per part de Brasil exigir les mateixes condicions que Espanya posa a l’entrada de Brasilers. També he conegut casos de professors universitaris que venien a un congrés a Barcelona, amb una comunicació acceptada i carta d’invitació, etc. i no se’ls ha deixat entrar sense gaires més motius… Així que el tema tot i que no és freqüent, de tant en tant reflota… segurament depenent de l’estat d’ànim de la persona de l’aduana.

Segons s’explica a la notícia, “l’ambaixada Brasilera justifica la deportació perquè Espanya també impedeix l’entrada a viatgers brasilers. Segons l’ambaixada de Brasil, el 2009 Espanya va denegar l’entrada a 1.714 ciutadans brasilers, el 2010 a 1.695 i durant aquest any s’ha impedit l’entrada a 924 persones.” I com que sembla que ara cada vegada hi haurà més gent d’aquí que voldrà anar a treballar allà, la cosa no està com per posar-se molt xulo…

Quan jo hi vaig volar a l’inici del meu viatge de volta al món, no em venien el bitllet només d’anada però em van deixar entrar sense preguntar ni demanar res. Ara bé, he anat al Consulat de Barcelona i els tres requisits mínims que et demanen són:

• Justificar que tens 60 euros al banc, per dia d’estada.
• Bitllet d’anada i tornada
• Reserva en un allotjament.

Això et dóna “dret” a entrar al país amb un visat de turista de tres mesos. Si vols, un cop allà, pots demanar una extensió del visat per 3 mesos més, però no és fàcil que ho concedeixin (segons m’han dit al consulat). El justificant del banc, ha de ser certificat de saldo, normalment signat per alguna “autoritat” del banc, i segons quins és un document que el fan pagar.

Per tramitar el permís o visat de treball, una empresa d’allà ho ha de sol·licitar al seu ministeri d’afers exteriors, i aquest es posa en contacte amb el consulat d’aquí. És més difícil anar allà i tramitar-ho tu pel teu compte.

Jo he preparat el què em demanaven, i espero que no hi haurà cap problema. Així que ara només queda gaudir d’aquest país espectacular:

Nota: aquestes exigències poden canviar segons quin funcionari les digui o les expliqui o com les interpreti el funcionari de l’aduana… només em baso en la meva experiència personal (que també ha viscut aquests canvis sense sentit, a altres països). Com sempre, les visites als consulats cal anar-hi mitja hora abans de que obrin, a fer cua, i carregant amb tres o quatre sacs de paciència.

Consulado-Geral do Brasil em Barcelona: http://www.brasilbcn.org/

Ja en vaig parlar a “L’immersió nocturna“, “les decisions que passen desapercebudes” i “El capità“

Totes les fotos, aquí.

Des de que vaig tornar que tenia pendent triar algunes fotos d’aquest moment, i avui ho he pogut fer. Es tracta del pas de frontera entre Vietnam i Tailàndia, que vaig explicar quan parlava de l’illa de Phu Quoc a Vietnam, i en el qual vam haver d’esperar a que arribés “l’autobús” que al final no va ser… però que ens va permetre veure el dia a dia d’aquest pas de frontera, on com a molts altres llocs d’Àsia, el transport en dues rodes és el més popular. I clar, es tracta de carregar-hi el màxim de coses possibles per portar d’un lloc a l’altre, en aquest cas de Vietnam a Cambodja i al revés.

Passar dels 0 metres als 300, tornar a baixar, tornar a pujar… i amb intervals de 4 o 5 dies, va suposar una important prova de foc pel cos, que al principi notava com taquicàrdies al pujar escales a La Paz, i que mica en s’anava acostumant al “soroche” o mal d’alçada i al final ja estava pràcticament acostumat al canviar de ciutat…

Recomanen acumular fulles de coca a la boca, sense arribar a mastegar-les, ajuda (i bastant) a suportar els primers dies, sobretot si es fan excursions i caminates… si es passeja, simplement prendre-s’ho en calma els primers dies

Per cert, aquí hi ha més informació “sobre el nivell del mar“, que encertadament, alguns guies, quan caminàvem a 4500 m. li deien el nivel del mal.

Per cert, el millor de les altures, si fa bon temps, les vistes

El Sol és una estel situat al centre del sistema solar. El sol és un símbol principal en la majoria de cultures. Pot ser un principi masculí, com a la majoria del Mediterrani, o femení, com a l’Àsia, per exemple. Sol tenir relació amb el gènere que té la paraula en cada llengua.

Simbolitza la llum i el poder. En l’alquímia es relaciona amb l’or i s’escriu com un cercle amb un punt enmig (el mateix signe que a l’astrologia).

En molts indrets va ser venerat com un déu. A Egipte era Ra i va ser el primer culte monoteista. Al panteó de la mitologia grega era Apol·lo. També és una divinitat important a les cultures precolombines d’Amèrica. (wikipedia)

És difícil veure una sortida de sol més espectacular que una posta, però quan això passa, aquell dia s’ha d’aprofitar… serà un dia especial segur!

Crec que durant el viatge, m´he llevat més vegades a les 5 del matí per veure sortir el sol que no ho havia fet mai en 30 anys; a cada país, ciutat o poble, hi ha un lloc on veure la sortida del sol!!
I aquí en recullo dos moments molt concrets i espectaculars. El més recent, la foto de dalt de tot, a la platja de Sanur, a Bali (Indonesia). L’escull de coralls protegeix la platja que és com un llac i reflexa els núvols d’una manera increïble.

Una altra sortida espectacular, i que va costar el seu esforç (pel fred, vent, neu i caminada) va ser al peu de Las Torres del Paine, Patagonia Chilena. Per un costat aquest cel rogenc i per l’altra, la llum taronja començava a il·luminar les tres Torres.

Però com he dit, sovint les postes de sol són més espectaculars, i un moment gravat de tot el viatge és aquesta al bell mig del desert d’Atacama (també a Chile).

Però per veure Barcelona amb uns altres ulls, no us perdeu aquesta meravella de 3 minuts… espectacular!!! (de LoyamFoto)

No hi són totes les ciutats visitades, però si la majoria de les més grans, en surten 104. I la distància que marca, que és molt aproximada perquè molts trajectes no són en línia recta, i no hi són tots, més de 100.000 km. L’aplicació es diu Tripline i és bastant divertida!! clica Play i puja el volum dels altaveus!!

Y una altra manera de visualitzar aquesta ruta, és amb el mapa de la volta al món porta a porta que he anat creant i que ara ja està actualitzat i definitiu:

La tornada a casa ha estat molt més ràpida i trepidant del què esperava però molt ben aprofitada. Si bé no és el mateix volar de Beijing o Bangkok directe a casa que tornar poc a poc amb el Transsiberià, ha estat un trajecte ràpid… i ja soc a casa!!

I no podia ser de millor manera que arribant al casament del meu millor amic i retrobant tots els amics i amigues junts, en un mateix restaurant i de festa continua fins al dia següent…

Porto quatre dies a casa i sembla com si ja portés 3 mesos, he fet tantes coses!!! I una de les que em feia més il·lusió, era anar a visitar els nens i nenes de l’escola Tres Pins de Vallromanes que havien contactat amb mi a través del blog i havien anat seguint el viatge. Va ser una gran experiència compartir amb ells aquesta aventura i els dibuixos i cartes que em van donar ahir són impressionants!!

Quan em pregunten com ha anat em poso a riure i dic que molt bé, i em fa gràcia per què jo mateix no m’acabo de creure que hagi anat tant bé. Tu marxes amb unes idees, unes pors, un neguit,… sense saber ni què passarà, ni quan tornaràs… i ara veig que tot ha anat molt i molt millor del què podia imaginar.

No sé si ha estat per un excés de prudència o una picada del mosquit de la bona sort però no m’ha passat res de dolent, ni greu, ni cap tipus de problema. Avui fa 16 mesos que vaig marxar i no he perdut res (potser una samarreta), cap problema amb la càmera o l’ordinador, no m’han robat mai, cap malaltia estranya o greu, cap maleta perduda ni estripada, cap problema “greu” de transports… només una caigudeta amb moto i els va i véns típics que l’organització d’un viatge així requereix. Per tant, després de totes les experiències que he viscut, que ho hagi pogut gaudir sense cap incidència, és una de les rifes més grans que em podia tocar, havent conegut i escoltat tantes i tantes històries d’estafes, robatoris, enganys, accidents, dengues i malàries, que han hagut de passar molts altres viatgers. Així que moltes gràcies

Però tot això, aquest sentiment que em rebossa i que no m’hi cap a dins de gratitud, només es deu a totes i cadascuna de les persones que m’han acompanyat o que d’alguna manera han format part d’aquesta aventura. Gent que a través de la teoria dels 6 graus i sense conèixer-me en persona m’ho han donat i compartit tot. Els amics i familiars que vivint o viatjant a altres països han fet el dia a dia més agradable, divertit i proper. Els milers de viatgers amb qui cada dia compartir la cuina d’un alberg, l’espera d’un autobús, la tenda en un trekking o les hores en un barco. La gent local de molts pobles i ciutats que sempre que és necessari et donen un cop de mà. I totes i cadascuna de les persones que llegia el blog, comentava al facebook o seguia el viatge. I sobretot aquelles persones especials amb qui he compartit moltes i moltes hores i que de ben segur que han fet d’aquest viatge una experiència única i que no s’acaba amb la tornada a Barcelona.

Les tecnologies han canviat totalment la manera com ens comuniquem i fan que, siguis on siguis, puguis estar en contacte amb la gent que realment t’importa, seguir una mica més les seves vides i no sentir-te tant lluny del teu entorn proper. Però això tampoc evita impregnar-te de les olors i esperit de la gent als països que visites, la seva manera de fer i les seves tradicions.

Ara toca començar una nova etapa, que al igual que el viatge, no sé on em portarà ni per on passarà. Toca situar-se una mica i partint de tot allò que he tingut temps de pensar i decidir què m’agradaria fer, anar buscant el camí que continua després d’aquesta etapa.

L’altre dia sopant amb el Marc i la Mireia, el Marc em deia que havia de fer un post de tancament del viatge pel blog, i l’únic que puc fer és fer-ho donant les gràcies per haver gaudit d’aquesta oportunitat, d’aquesta experiència que sí, que m’ha marcat per sempre.

Moltes gràcies!

p.d: Foto de La Llacuna, juny de 2011

Visita a la plaça Roja, amb el Kremlin i la catedral de fons, el museu d’història de la ciutat (amb carnet d’estudiant, entrada a 2 euros).

El metro és espectacular i si portes un mapa a la mà, és fàcil que t’ajudin a agafar la direcció que necessites. Pràcticament cap indicació amb anglès i costa un mica ubicar-s’hi.

Sorprenentment, feia més fred a Moscou que a Sibèria… però res greu. Per sort, després del dia de pluja, dos dies de sol preciosos!!

Els dos dies a Moscou han servit per visualitzar, tranquil·lament i sense pressa, que el viatge s’acabava… ha estat com una primera aterrada, abans d’arribar a Barcelona i també per descansar del llarg trajecte de tren, assimilar hores de jetlag i deixar la motxilla quieta per uns dies.