No és el parc de l’ós Yogi, aquell és Yellowstone, però també des de petit havia reportatges de Yosemite, escalant el Half Dome o saltant amb paracaigudes des del Capitan (hi ha un reportatge d’una dona que salta i no se li va obrir… OhMyGod!!).

A 3,5 hores de San Francisco i després de creuar llargues extensions de camps de blat, fruiters i mig desert, s’arriba a la zona boscosa del parc, i a les 5 de la tarda tots els càmpings de dins de la vall, els més barats, estan plens. Dormo a un de l’entrada Crane Flat (20$ la parcel·la). Té taula i bancs, llar de foc amb barbacoa i la caixa de seguretat anti-ossos per guardar el menjar. No hi ha l’ós Yogi però hi ha molts ossos negres, que s’acosten als càmpings i pàrkings a buscar menjar i és molt important no deixar absolutament res d’aliments ni dins la tenda ni dins del cotxe. Hi ha unes fotos de cotxes destrossats per óssos increïbles!! Tenda plantada, foc encès i spaguettis a bullir.

Em sortia més car llogar una tenda per 6 dies que comprar-la, i després de molt pensar i calcular, vaig comprar un atenda i un matalàs inflable per menys del preu de llogar-la… la podria intentar vendre o regalar a algú.

La nit va ser freda, molt freda!! Dormia vestit i tot així, cada hora em despertava mort de fred… em posava una capa més de roba (mitjons, el gorro, jersei…) i a dormir. Al cap d’una hora, altra vegada despert mort de fred… més mitjons, més jerseis… i així tota la nit fins que els peus ja s’adormien i no notaven el fred… però al no estar a menys de 0 graus, no patia per congelació. Sense haver dormit gaire, a les 6 cafè i cap al Camp 4, a trobar un lloc lliure al càmping més barat del parc (5$ la parcel·la, també amb taula i llar de foc). First arrived, first served… vol dir que no hi ha reserva, sinó que el primer que arriba, tria lloc, i quan s’omple es tanca… per tant a les 7:00 ja hi ha cua per agafar plaça. El guarda obra l’oficina a les 8:30 i comença a repartir els llocs buits que queden i s’omplen de seguida…

És guay que puguis fer foc al mig del bosc, de forma controlada… dóna molt caliu al càmping. Però per si de cas, vaig anar a l’escola d’escalada a llogar un sac de dormir millor que el meu… si la tovallola lleugera del decathlon no asseca gens, el sac de dormir S15 no serveix per anar de càmping Total que me’n lloguen un de -18 graus, que és com dormir amb una estufeta dins… i la diferència es nota!! Aprofito el dia per visitar una mica la part baixa de la vall, escalafar les cames pujant al Sentinel Dome, des d’on hi ha molt bona vista i conduir fins al Glacier Point, on hi ha un mirador i es veu una posta de sol espectacular. Per cert, a tot el parc hi ha més esquirols de tot tipus que els de Nova York i Chicago junts!!

El Ranger ens explica, a la xerrada d’avui, com gestionen els incendis en un parc nacional com aquest, sota la principal premissa, que si el foc ha estat provocat per efectes de la naturalesa i les condicions són normals, el deixen cremar. Si l’ha provocat l’acció de l’home, l’aturen… i de tant en tant produeixen cremes controlades per netejar el sotabosc, etc. Tenen un software que calcula les condicions de tot… i fa els càlculs. Fa uns anys, calculaven fer una crema controlada de 100 hectàrees, el software va fallar en els seus càlculs (o el senyor que els va introduir) i en van cremar mil jejeje. Un incendi en un bosc net de sotabosc, es cremen només el 20% dels arbres grans, mentre que si el bosc està brut i ple d’arbustos al sotabosc, es pot arribar a cremar el 100% del bosc. I com a curiositat, les Sequoies gegants, necessiten del foc per reproduir-se, ja que només llavors desprenen les llavors.

Taxi legal i “internet rápido” són dos conceptes que nosaltres donem més o menys per suposats peròque en molts llocs de sudamèrica, els han de destacar, ja que no sempre són comuns…

San Francisco té un microclima particular, i al sol s’està molt bé però en general fa molt fred, tot i ser estiu. I al pont Golden Gate, sovint ple de boira, la temperatura era de 10 graus. Uns dels souvenirs més comprat són els forros polars, ja que molta gent no s’espera que a l’estiu hi faci aquest fred…

Em va sorprendre la gran quantitat de rodamons/vagabunds i personatges pintorescos que hi ha, i molts amb el típic carro de la compra ple de trastos… i això que la ciutat no és la més adequada per anar empenyent un carretó carrers amunt i avall…

Com no podia de ser d’altra manera, sopem barbacoa!! (suposo que preferiríeu el gust i l’olfacte però encara no es pot enviar per internet…)

CTA, el metro elevat de Chicago

I dins del metro

Passejant per Downtown, el centre de la ciutat

La Dj Kate Simko tocant en directe al Pritzker Pavilion, l’auditori obert més gran del món.

La gent juga a veure’s reflectida a la Cloud Gate

Preparant un acte a la fira multicultural

Nens i nenes jugant a les fonts d’aigua Crown Fountain, dissenyades pel català Jaume Plensa.

El percussionista de pots de pintura

A l’inici del partit (estadi dels White Sox), una cel·lebritat canta l’himne nacional. Aquest dia, també hi havia el mític jugador de bàsquet Scottie Pipen

L’afició crida animada, tres homeruns seguits!!

I altres fotos de Chicago aquí:
- Chicago 2010
- 50mm en Blanc i Negre
- NY i Chicago 2008
- Chicago 2007

El segon motiu, està relacionat amb les persones, amb els tiets que viuen a Chicago i que són gran part del motiu que em va portar a plantejar el viatge seguint els meus contactes dels 6 graus de separació, ja que des de sempre han tingut amics i coneguts que viatjaven a Barcelona i jo els acompanyava, els recollia a l’aeroport, etc. i a més a més, ells tenen contactes arreu del món, consideració important

Però sobretot perquè a Chicago m’hi sento com a casa, hi he passat llargues temporades, treballant de paleta, fent recerca a la universitat, aprenent i perfeccionant l’anglès, corrent pel llac Michigan, etc. i tots els dies a casa del Peder i la Gloria valen or!!

Així que mirant combinacions de vols, de Quito a Chicago 500€ i de Chicago a Nova Zelanda 600€. Però com que aquest últim tram feia escala a San Francisco, si els comprava separats, podia passar uns altres dies a Califòrnia, i en aquesta ocasió visitar el Parc Nacional de Yosemite.

El cercador de vols barats Trabber.cat m’ha anat molt bé per anar buscant i provant combinacions de vols, comprats amb un mes i mig d’antel·lació.

L’excursió típica que et porta per totes les cascades, costa només 5 dòlars i dura migdia llarg, a bord de la “chiva” que al principi quan vam veure un cartell de “paseo en chiva 1 dolar” pensàvem que era una cabra, pe`ro no, són aquests vehicles adaptats (il·legal del tot), que han collat uns bancs de fusta al darrera d’un camionet i així hi poden pujar 20 o 30 turistes

De fet, el poble es diu Baños de Agua Santa; i és que sembla que l’aigua del manantial fa miracles… per si de cas, en vaig veure una mica. Hi ha moltes llegendes i històries miraculoses de curacions i salvacions, algunes d’elles escrites a la paret de l’església.

Per sort, la cascada Manto de la novia, ara s’ha desdoblat en dos i és espectacular, però quan això va passar, va ser degut a una forta tempesta que va desbordar el riu i va baixar una tromba d’aigua que es va endur un hostal que hi havia a la llera del riu, tres dies abans d’un pont festiu que tenien reservat complert… per sort quan va passar no hi havia ningú; ni els 300 joves que havien d’anar-hi acampar aquell cap de setmana.

La Posada del Arte és un hostal increïble, portat per una família de Chicago, amb molt bon esmorzar (acabaré rodolant i segueixo amb aquest ritme d’esmorzars), i totes les habitacions molt ben cuidades i decorades; la llar de foc a la sala d’estar (i en algunes habitacions) que no hi falti! I és que volíem anar al Palace, jejeje però estava desmantelat del tot!!

I abans de marxar, no podia deixar passar l’oportunitat de saltar d’un pont de 100 m. d’alçada, ja que a Nova Zelanda hi ha el més famós del món però que és molt més car. Increïble la sensació!! Uiuiui

I una imatge de la nit de Quito, des de l’hotel, a la Plaça Santo Domingo.

Les famoses guies Lonely Planet tenen una publicació de “viajar con hijos”… però no en vaig trobar cap de viatjar amb pares… de fet no era necessària però mai se sap com pot anar

Però si quan tens 13 o 14 anys només esperes fer-te gran per anar de vacances amb els amics, tenir cotxe, etc. arriba una edat (uiuiui que transcendental) que torna a venir de gust viatjar amb els pares. I com que hi ha pares i pares, i viatges i viatges, cada cas és un món.
I quan uns pares de que de petit ja t’han portat amunt i avall amb una tenda de campanya, però que a més a més ja t’han fet néixer a un altre país, i que després t’han deixat la llibertat de viatjar on i quan volgués, segurament viatjar amb ells serà sempre un plaer.

La guia de viatjar amb pares hauria de donar consells i recomanacions, llocs destacats, aspectes a tenir en compte… però no és necessari. Si bé hi ha activitats que ja no es poden fer o allotjaments que l’esquena ja no tolera (segur que és l’esquena?), o caminates infinites, la majoria de coses es poden fer amb tota normalitat… fins i tot un trekking a la selva amazònica!

Sempre cal afegir-hi una dosi de paciència, dues de bon humor i molta calam i tranquil·litat. Els viatges són per passar-ho bé i no per estar discutint tot el dia.

Així que no desaprofiteu el temps i ni que des de petits volguéssiu viatjar sols, treure’s el carnet i marxar amb cotxe, potser no és tard per tornar-ho a fer. En el meu cas, immillorable!!

I si, hi falta també una germana, però amb ella i els amics, ens trobarem més endavant!!

p.d: i jo, com si tingués 6 anys, li segueixo preguntant al meu pare… “i això per què és així?” jejejeje

Un altre paradís natural és Mindo. El petit poble a hores de Quito, casa de milers de colibris de tot tipus i infinites papallones de colors.

Una bona manera d’explorar la zona és a cavall o baixant amb pneumàtic pel riu. La caminata a les cascades també val la pena. Es creua el riu amb una gàbia de ferro, a 120 m. d’alçada, impulsada pel motor d’una nissan vanette, permetent veure els boscos tropicals des d’un punt de vista espectacular… amazing! I quan més camines, més tranquil·litat a la següent casacada, ja que la gent es queda a la primera o segona que s’hi pot arribar amb cotxe. I si et queden 12$ hi ha circuits de canopy; tirolines varies per passejar d’arbre a arbre (que no vaig fer).

Casa Cecília és un acollidor allotjament tot de fusta, al costat del riu i amb ocells que s’acosten a la finestra…

I he trobat aquest vídeo a youtube sobre les papallones de Mindo:

———————————

Per moltes diverses raons, no sempre he estat allotjat a casa d’amics o de contactes (la intenció principal durant tot el viatge), i en aquests casos, els albergs són una de les millors alternatives. Ja fa molts anys que vaig descobrir aquest estil d’allotjament, els anomenats “hostels” arreu del món. Hi ha diferents associacions internacionals (per exemple Hi Hostels) a les quals s’hi afilien els que volen, i ofereixen així descomptes, reserves “online”, etc.

Hi ha “hostels” més grans que altres, escampats per tot arreu; al centre de grans ciutats o en petits pobles prop d’algun atractiu natural o turístic; amb habitacions compartides de 15 persones o privades per a parelles o individuals; amb bany compartit o no, cuina d’ús públic, sales comunes i alguns fins i tot amb piscina, bar i WI-FI gratuït la majoria. Alguns inclouen esmorzar (al Brasil amb molta fruita de tot tipus) i d’altres fins i tot el sopar. Alguns tenen televisió i sofàs amb milers de DVDs, altres hamaques i intercanvi de llibres, jocs de taula, bicicletes o planxes de surf…

Però sobretot són microcosmos que reprodueixen un patró concret, en un entorn o context molt diferent. És a dir, de portes endins, poques coses et situen en el país o ciutat on et trobes: hi ha gent de tot el món, el menjar acostuma a ser internacional i les festes, barbacoes o nits de pizza i cervesa 2×1 són típiques a qualsevol lloc. El personal que hi treballa acostuma a parlar diversos idiomes i “en general” els preus són similars.

I aquesta “fortalesa” enmig d’una realitat totalment diferent m’ha cridat l’atenció. Evidentment aquests microcosmos no el formen els edificis, sinó les persones i el seu comportament… N’hi ha que realment viuen dins d’aquesta bombolla i n’hi ha totalment al contrari… Per mi, el més interessant és que permet a cadascú, en funció dels seus interessos i manera de ser, de l’estat d’ànim, del temps que faci o de les persones que es coneguin, obrir-te més o menys a la realitat exterior. És a dir, és un lloc còmode per dormir i deixar els trastos, per passar tot el dia fora coneixent i interactuant amb la realitat exterior. I si algú busca una seguretat, tranquil·litat o aïllament, sap que té un espai on recloure’s.

A mi, m’agrada que puguis utilitzar la cuina (nevera, fogons, estris…); si bé a vegades estalvies diners, hi ha llocs on surt més a compte menjar un plat del dia en qualsevol restaurant o parada de carrer que fer-t’ho tu mateix… Dos dies està bé, però de seguida es fa pesat l’arròs amb pollastre per dinar i sopar… i el fet de poder cuinar el que vulguis no té preu (fer una bona amanida, iogurts…).

He conegut gent de tot tipus!!! Alguns hi viuen en lloc de compartir habitació o llogar un pis; treballen, estudien… i viuen a l’alberg. D’altres s’hi estan dos o tres mesos jaient pels sofàs de dia i sortint de festa de nit… d’altres treballen com a recepcionistes a canvi de dormir-hi de franc… d’altres s’hi estan un dia i segueixen el camí… però poques vegades, a part dels treballadors, hi trobes gent del país. He conegut parelles amb fills de 6 i 8 anys viatjant durant 6 mesos, i que al matí després d’esmorzar feien els deures a la sala comuna de l’alberg, mentre algun altre viatger els hi feia preguntes en un altre idioma, o una senyora neozelandesa de 78 anys que havia decidit anat 3 mesos a aprendre castellà a l’Argentina i viatjava sola d’alberg en alberg.

A Natal , Ushuaia , Puerto Natales , illa de Pasqua , Tilcara i San Pedro de Atacama, vaig estar en albergs molt petits, que funcionaven com a família. Esmorzàvem tots junts a l’única sala comuna, fèiem excursions junts, compartíem festes i activitats, ens dèiem bon dia i bona nit cada dos per tres… i els treballadors/propietaris formaven part d’aquesta comunitat i et coneixien pel nom. Però per exemple, al que vaig estar a Buenos Aires i al Chaltén, uns albergs enormes, eren més tipus industrial; moltíssima gent, ningú es coneix, ningú se saluda, cadascú al seu rotllo… una mica la diferència com si fossin pobles o ciutats.

A Pucón vaig estar en un alberg on només érem dos hostes (després del terratrèmol van baixar en picat les visites), i estava com a casa: una habitació de 12 llits per a mi sol, un bany per a mi sol… “óptimo”!

Així que, tot i que durant el viatge intento buscar sempre familiars, amics i contactes a cada país, quan no és possible, m’agrada entretenir-me observant la gran diversitat de gent que passa pels “hostels”. Una manera econòmica i interessant de viatjar, apta per a totes les edats!

Foto 1: Hostal Mihinoa, illa de Pasqua
Foto 2: Hostal Backpackers San Pedro Atacama
Foto 3: Hostel Do Porto, Salvador de Bahia

El lloc és increïble!! Unes cabanes de fusta al mig de la selva, al costat del riu Napo… El menjar és exquisit, fet amb productes de la zona i els treballadors són locals. Excursions i activitats variades per conèixer la natura, cultura, fauna i tradicions dels seus habitants (plantes, animals, humans, fongs,…).

Una caminata a través dels grans boscos, fins al Seibo monumental, que acaba a la reserva d’animals AmaZOOnico, on intenten retornar al seu hàbitat, aquells animals ferits o interceptats del contraban d’animals exòtics. Els que no es poden tornar al seu hàbitat (per estar mutilats, lloros amb les ales tallades, o per haver estat domesticats) els hi construeixen un gran espai tancat i es queden allà, cuidats el millor possible.

Vam visitar plantacions de cacao, plàtans, cafè, pinya,… el fruit del cacao ens va sorprendre! És molt dolç i res a veure amb la xocolata, que s’obté de les llavors d’aquest fruit un cop assecades. Vam provar l’art de caçar amb servatana (llençar dards amb una canya de fusta de 2 m.), que els guaranies que viuen a un dia a peu d’aquí selva endins, encara utilitzen (però ells de 4 m.). I veure ocells varis, insectes, termiters, grans granotes, monos, taràntules, etc. són el pa de cada dia.