N’hi ha per llogar-hi paraigües

Una de les primeres coses que vaig llegir d’Indonèsia abans d’aterrar-hi, era que hi anava directa en època de pluges. Però també vaig llegir que això no devia ser un impediment per no visitar el país o canviar de plans…

Però la tempesta tropical només arribar a Bali i caminar 40 minuts sota la pluja amb la motxilla em feien pensar el contrari!! Tota la roba mullada… i tanta humitat que feina a assecar-la. I al dia següent a comprar un paraigua. No plou molt molt, però sovint, fa un xàfec contundent després del migdia. Un parell d’hores torrencials i fins l’endemà. A la pràctica no és motiu per no visitar el país, però segons on siguis o què vulguis visitar pot alterar una mica els plans. I com que els nens i nenes d’aquí ho saben, alguns es dediquen a llogar paraigües en els temples o llocs més turístics.

Asseguts tots en fila, amb un parell de paraigües cadascu, esperen ansiosos mirant el cel, que comencin les primeres gotes. Llavors comencen a córrer cap als turistes per “cedir-los” amablement un gran paraigua obert. D’entrada no demanen res, te’l ofereixen directament, i la majoria, que s’està començant a mullar, l’agafa. Ells i elles, discretament segueixen als seus clients per no perdre de vista els paraigües, que tenen el seu nom escrit en lletres grans.
Sovint, els paraigües són grans i de colors vius, posant així un toc de alegre al gris de la tempesta.