Flores, dragons de komodo i Kelimutu

Després de 22 hores de bus, arribem a Sape a les 7 del matí (el port de l’est de Sumbawa per creuar cap a Flores), juntament amb 6 turistes més, que no havien hagut de pagar l’excés d’equipatge, però que ara estem igual… no hi ha ferri!!! Potser l’endemà, o el dia següent, o a la tarda… ningú ho sap del cert. Passen les hores i amb l’ajut d’un oficial del port, esbrinem que el ferri no li han renovat la llicència de navegació perquè no va aprovar la darrera revisió i per tant hem d’esperar a que arribi l’altre que ve de Flores i si tot va bé arribarà a la tarda. El mateix oficial ens ajuda a recuperar els diners que ja havíem pagat pel barco i tenir bitllet per al següent, després d’esperar 8 hores.

Descarreguen passatgers, motos i camions; pugem i iniciem la travessia. Sembla que ja podem respirar tranquils i seguir el camí… però res més lluny de la realitat. Arribar a Larantuka, el port de l’est de Flores implica, com a mínim, 3 dies de busos si tot va bé i vist el panorama… Hem d’arribar a Larantuka el 29 i tenim 6 dies per fer-ho, parant al mig per visitar el volcà Kelimutu.

Però només arribar un de l’agència de transports ens diu que el dia 24 no hi ha bus perquè ha arribat un ferri de 1000 persones i està tot venut… Així que dediquem el 24 a visitar l’illa de Rinca, al Parc Nacional de Komodo, i on es poden veure aquest peculiars dragons gegants que només es troben en aquestes dues illes. Sembla que el senyor necessitava gent per omplir la barca de l’excursió dels dragons i per això ens va enganyar dient que no hi havia bus… i el 25 (Nadal) tampoc!!! Flores és de les poques zones cristianes d’Indonèsia, i si enlloc celebren el Nadal, aquí si… i el bus no treballa.

Però poder veure els dragons prenent el sol al mig de la pampa, els búfals rebolcar-se al fang, els monos corrent amunt i avall i bussejar amb nemos en una platja de sorra blanca, valen la pena.

Fem una espècie de sopar de nadal uns quants turistes junts, a l’únic bar que està obert… però el dinar del 25, el típic arròs indonesi Nasi Goreng, molt lluny de recordar qualsevol dinar de nadal de casa… quina enyorança!!

Finalment el 26 podem agafar un bus, però al ser festa el dia abans no es podia reservar perquè l’oficina estava tancada i el bus ràpid ja està ple i tocarà anar amb el lent (com deia a Facebook: ja hi som sots, la gallina morta, la cabra i els sacs d’arròs… el bus ja pot marxar). Toca creuar els dits i confiar en que totes les connexions de busos les podrem fer en tres dies tot i que possiblement no podrem veure el volcà… Però tot més o menys quadra i una família ens ajuda i acull a casa seva (sense parlar res d’anglès i nosaltres res d’indonesi) per intentar agafar el bus següent. Nit a Ruteng i seguim cap a Moni (on hi ha el volcà). Arribem que ja és fosc però a temps d’organitzar uns motoristes que ens portaran a les 3:30 de la matinada cap al volcà per poder veure sortir el sol, tornar a les 8 i agafar el bus cap a Larantuka de les 9… una mica apretatst de temps però possible!
Veure sortir el sol darrera el volcà i els tres llacs de colors dels cràters són una bona recompensa a aquest llarg viatge en bus per les illes. Al poble de Moni t’hi podries quedar 4 o 5 dies, amb els seus camps d’arròs, muntanyes i tranquil·litat… però el bus passa a les 9.

I arribem a Larantuka el 28 a punt per agafar un altre ferri, de 24 hores més, el dia següent al matí.