Bolívia, les mines de Potosí

Després de l’aclimatació a Uyuni, i un trajecte molt entretingut fins a Potosí, vaig poder gaudir millor de la ciutat que la darrera vegada, quan el fred i el mal d’alçada m’ho feia veure tot d’un altre color… O no, la vergonya i la ràbia t’inunden de seguida…

Potosí

Vaig poder participar a les jornades “Los conquistadores no han muerto”, organitzades pel CEDIB on es van presentar 8 documentals que recullen l’actualitat de la problemàtica de les mines a Bolívia. Per una banda, l’explotació dels recursos per empreses estrangeres, deixant molt poc marge de benefici a l’economia local, i per altra la problemàtica ecològica i mediambiental que produeix la contaminació de moltes d’aquestes mines i que les empreses no es volen fer responsables. Si bé el país no té els recursos necessaris per a explotar per si mateix els minerals i necessita col·laboracions externes, des de tota la vida (amb l’arribada dels primers colonitzadors espanyols) aquesta col·laboració ha estat del tot desigual… un expol·li poc equilibrat (sovint sortia fora més del 85% del benefici). Potosí va arribar a ser una de les ciutats més gran i rica del món, era una de les reserves de plata i altres minerals més importants, i actualment Bolívia és un dels països més pobres… Es diu que en els darrers 450 anys, han mort 8 milions de persones en aquestes mines…

I al visitar les mines, al Cerro Rico de Potosí, t’entra una vergonya i ràbia històrica que fa plorar. Però també vergonya i ràbia en el present, quan encara hi ha persones humanes (i nens) que arrosseguen vagonetes de 500 kilos de minerals, per sous de misèria i amb l’assegurança de que a partir dels 45 anys, la silicosi els acabarà matant… l’esclavitud fa més de 100 anys que es va prohibir, però les condicions de treball de moltes d’aquestes persones són esgarrifoses. En teoria, poden treballar les hores que vulguin, com si fossin autònoms. Però els sous són tan baixos, que per poder pagar l’escola de dos fills, han d’estar a la mina unes 12 hores al dia… això si no necessiten que algun dels fills els vagi a ajudar. I sense sou fix; aquest dependrà de la quantitat i qualitat del mineral extret i dels preus que en marqui el mercat internacional…
També és molt interessant la relació que estableixen els miners amb el Déu de sota terra, el “Tío”; què no queda clar si és una invenció dels colonitzadors per controlar els miners o una tradició pròpia…

Potosí

Potosí Potosí Potosí Potosí Potosí Potosí Potosí Potosí
Potosí

El documental “El Minero del diablo” (es pot veure aquí), recull el testimoni d’un nen de 14 anys, que sense pare, es veu obligat a treballar a la mina, i tot el què això li suposa…

Hace 450 años que se explotan las minas de plata de Cerro Rico, en Bolivia. Se calcula que han muerto 8 millones de personas desde entonces en las minas. Hoy día, unos 5 mil indios, agrupados en cooperativas, siguen buscando los restos de minerales que quedan en Cerro Rico. La conocen como la “montaña come hombres”. El documental cuenta la historia de Basilio Vargas, un niño de 14 años, y su hermano Bernardino, de 12, mientras trabajan en las minas de Cerro Rico en Potosí (Bolivia). A través de la mirada de los niños, conoceremos el mundo de los mineros, devotos de la religión católica, que rompen sus ataduras con Dios en cuanto entran en las montañas.

Se trata de una antigua creencia que considera que el diablo, representado por centenares de estatuas construidas en los túneles, determina el destino de todos aquellos que trabajan en las minas. Huérfanos de padre asumen las responsabilidades del cabeza de familia y compaginan su trabajo con la asistencia a la escuela. Basilio sabe que la escuela es su única posibilidad de escapar de su destino en la mina.

Però Potosí és molt més que els mines; la ciutat és molt maca i la gent típicament andina.

2 Replies to “Bolívia, les mines de Potosí”

Leave a Reply to Laura Cancel reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *