Bolívia, Colonia Piraí

La Colonia Piraí és el lloc on vaig néixer, perquè els meus pares hi van anar uns anys a treballar com a educadors… i suposo que aquest fet i passar el primer any de vida en un lloc com aquest, ja m’ha marcat per sempre. Així que gràcies a ells tinc un estret lligam amb Bolívia i la Colonia Piraí concretament; i a l’aprendre a caminar, jugar i riure en un lloc com aquest, deuria produir-me una mutació genètica viatgera de per vida…

Per mi és un lloc molt especial i poder-hi tornar cada vegada, encara més. Ha evolucionat i canviat molt… fins al punt de convertir-se en una institució autosuficient.

Si teniu 10 min. podeu llegir-ne una mica d’història, i sinó, mireu les fotografies i vídeo aquí :)

Colonia Piraí, èxit d’una organització sostenible.

La història d’aquesta institució es remunta a l’any 1973, quan tres jesuïtes (Miguel Parrilla, i els germans Rafael i Álvaro Puente) decideixen crear un centre d’acollida per a nens del carrer a Bolívia, basat en les teories pedagògiques de Makarenko i la Colonia Gorki.

Van començar a una finca, al quilòmetre 12,5 de l’antiga carretera a Cochabamba, que no tenia ni llum elèctrica ni aigua potable ni la infraestructura necessària. Va ser uns dels primers albergs per a nens i nenes de carrer de Santa Cruz de la Sierra i avui s’ha convertit en una escola superior agropecuària per a joves de comunitats rurals agrícoles i pobles originaris amb pocs recursos, i que és econòmicament autosostenible, sense dependre ja d’ajudes externes.

La institució ha anat evolucionat molt en els darrers 37 anys, fins al punt que actualment, es plateja ser una universitat tècnica agropecuària per a indígenes i agricultors. Pot semblar pretensions però la institució disposa de la infraestructura, els recursos tècnics necessaris i sobretot l’aval de la qualitat dels centenars de joves que cada any es titulen a les seves aules.
Van començar acollint a dos nens i després se n’hi van sumar molts més, fins al punt que el projecte va anar creixent i van haver de demanar ajuda econòmica a l’exterior per mantenir-ho.

Els nens i nenes vivien a la Colonia, amb diferents educadors, i a mesura que aquests nens i nenes van anar creixent, es van anar creant les instàncies educatives per donar-los suport; una escola bàsica i posteriorment l’institut Apiaguaiqui, per a la capacitació en agropecuària i metall mecànica. I amb el temps, es crea l’escola superior agropecuària, destinada a la formació i capacitació com a tècnics mitjans i superiors dels joves provinents de comunitats rurals del departament i de grups indígenes.

Durant tots aquest anys, s’han escolaritzat i titulat joves amb pocs recursos, els quals no pagaven res durant els tres anys d’estada a la Colonia, amb la intenció de que aquests poguessin retornar als seus llocs d’origen i ajudar a millorar les condicions de vida i productives de les seves comunitats.
Els joves dedicaven unes hores del dia als coneixements teòrics, i unes altres a la pràctica, cura i manteniment de les explotacions agrícoles i ramaderes (vaques, aviram, porcí, horta, fruita, cereal…), sense descuidar la formació social i humana.

A partir de l’any 2002, es va un pas més enllà i s’intenta desenvolupar un model autosostenible per a tot el projecte… si fins ara es venia la llet, els ous i els productes de l’hort a petita escala, es pretén buscar un punt de professionalització que permeti treure un major benefici. Per poder vendre llet en condicions, aquesta s’ha d’extreure amb els procediments mecànics i sanitaris que estableix la llei, però la maquinària només es rentable si es té un mínim de vaques… així que cal trobar aquest equilibri, amb l’objectiu final de que el projecte permeti uns beneficis suficients com per a mantenir l’estada i escolarització de pràcticament un centenar de joves que any rere any van ingressant a l’escola (i que no han de pagar res).

Per fer-ho possible, es van ampliar les unitats productives, passant a més de 75.000 gallines ponedores, una granja porcina, la lleteria, una planta d’elaboració de farratges i aliment pels animals i recentment, la creació d’una fàbrica d’embotits pròpia que està abastint a supermercats de diferents ciutats del país. Per tant, la raó de ser d’aquestes unitats productives és els ingressos que generen permetent, no sense feines i treballs, mantenir un projecte sostenible, requerint una mitjana de 120.000 dollars americans anuals per a garantir l’escolarització i estada dels alumnes.

Per altra banda, per mantenir viu l’objectiu de formar els joves en la seva tasca diària a la comunitat, la institució compta amb dos terrenys agrícoles, a 100 quilòmetres de la ciutat, on els joves es desplacen per temporades per treballar en les condicions similars a les de la seva comunitat (menys recursos tècnics, etc.).
Concretament, a Mora, funciona la granja integral Nëmboerenda (“casa de la saviesa”, en guaraní), on tenen l’oportunitat de conèixer experiències agroecològiques en sistemes de producció semiintensius (a més petita escala), gestió forestal i producció de cereal amb regadiu… ja que són situacions similars a les que es trobaran quan tornin a la seva comunitat. Per altra banda, a Cuatro Cañas, hi ha un centre de producció de gra per a l’alimentació dels animals de granja, des d’un punt de vista de producció ecològica i sostenible i partint de les llavors autòctones.

La fàbrica d’embotits ha estat un dels processos clau, ja que actualment es comercialitzen més de 48 productes i han tingut molt bona acceptació entre la població. Als anys 80 es va començar amb la cria de porcs de forma artesanal, i als 90 es comencen a elaborar alguns derivats. Recentment, amb noves inversions i la modernització de les instal·lacions, ja es compta amb un laboratori microbiològic i control de qualitat. S’ha passat de 19 a 29 tones de productes al mes, i s’ampliarà la cobertura de distribució. Pretenen obrir un punt de venda i distribució directa d’embotits, carns, làctics i altres productes al centre de la ciutat de Santa Cruz, així com la contractació de 10 nous treballadors.

Model pedagògic

Misión:
En consecuencia la ESA-CP, considera que su misión es contribuir, mediante la capacitación técnica y formación humana de jóvenes campesinos e indígenas de escasos recursos económicos y de ambos géneros, a una creciente autonomía productiva de sus comunidades, dentro de un enfoque pedagógico que asocia el saber universal con los saberes locales, trabajando con tecnología apropiada, y haciendo énfasis en la participación equitativa, la capacidad organizativa y la solidaridad.

Objetivos generales:

Capacitar en agropecuaria a jóvenes campesinos y/o indígenas a través de una formación realista acorde con las limitaciones y condiciones que el entorno les exige superar y aprovechar en sus comunidades.
Generar la toma de conciencia social en las/los estudiantes, dirigida a encaminar sus proyectos de vida personal y familiar hacia la auto-gestión productiva y sostenible de sus comunidades.

Els joves que es matriculen per a la seva capacitació tècnica (entre dos anys i mig i 4), compten amb allotjament, alimentació i material de pràctiques gratuïts. Paral·lelament poden acabar els seus estudis escolars i batxillerat en humanitats, ja que tenen un Centro de Educación Alternativo, que funciona a les tardes i que ofereix formació sobre temes socials, de gènere, violència, drogoaddicció, etc.

Des del principi, el lema “aprendre fent” marca tots els programes educatius. Es parteix dels seus propis coneixements, doncs la majoria provenen de famílies que tradicionalment es dediquen a l’agricultura i ramaderia i ja en tenen experiència.

Els alumnes participen en les unitats productives no com a treballadors fixes, sinó en forma de pràctiques, per aprendre els coneixements necessaris i l’ús de les diferents eines i tecnologies per a després poder aplicar.
Un dels objectius finals és que tot l’esforç i aprenentatge es tradueixi després en el desenvolupament de les seves pròpies comunitats i no en formar treballadors per a empreses de la ciutat. I és que una de les “problemàtiques” associades a la bona formació ofertada és que les empreses busquen treballadors formats a la Colonia Piraí, fins i tot com a requisit que apareix en anuncis al diari, per treballar en diferents llocs de la ciutat. D’aquesta manera s’agreuja el problema de l’abandó de les comunitats rurals per passar a viure en males condicions a les ciutats…
Tot i això, alguns dels joves titulats han arribat a ser dirigents de les seves comunitats d’origen, retornant tota la inversió que s’ha fet en ells, en el desenvolupament de tota la seva comunitat.

També es pretén donar igualtat d’oportunitats a nois i noies però de moment, sempre són molts més els nois que les noies que ingressen. Es fa treball comunitària per explicar a les famílies la importància i oportunitat de que les filles també puguin accedir a aquesta formació i capacitació i intentar arribar al 50% de nois i 50% de noies.

L’alimentació per als estudiants es basa en productes que ells mateixos cultiven, i es compra només a fora el necessari. Són els propis estudiants qui s’encarreguen de les tasques dins la Colonia, com la neteja, el menjador… amb uns reglaments, drets i deures. I és sorprenent veure el bon comportament i silenci que hi ha al menjador, quan a les 12:30, després de que soni l’alarma, més de 100 joves mengen tranquil·lament.



Fonts i referències:

6 Replies to “Bolívia, Colonia Piraí”

  1. que xulo el vídeo, la veritat és que ho recordava més o menys així de l’última vegad que hi vam estar.
    Molt petons!!

  2. No, no ha canviat gaire Anna jejejeje

    Lluís, és el què és gràcies a totes les persones que hi han contribuït :)

    Ara hi viuen uns 100 estudiants l’any, i més o menys dóna feina a unes 60 persones més (aprox.)

  3. Aquestes dues mares que t’acompanyen a la foto
    vivien amb nosaltres a la colònia i tenien deu anys.
    Els hi agradava molt jugar amb tu.
    Una d’elles, la Lidia, ha estat immigrant a La Llacuna i a Badalona
    treballant les 24 hores del dia, durant tota la setmana.
    Al cap de dos anys ha tornat a Bolívia per estar amb les seves filles.

  4. jejejeje elles em van cuidar fa 30 anys i ara m’han tornat a rebre com si no hagués passat el temps! Sembla que les coses els hi van bé i que han contribuït a tirar endavant la Colonia :)

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *